Sovint els malnoms i motius amb què es coneixen els habitants de pobles i ciutats, més enllà dels gentilicis oficials, són fruit de la invenció de gent de localitats properes, que els han atribuït als seus veïns volent-los designar amb cert to de burla o menysteniment, tot i que moltes vegades els mateixos afectats els han acabat fent seus i ben contents.
Aquest no és pas el cas del sobrenom d’egarencs i egarenques amb què són ben coneguts arreu la gent de Terrassa, que cal considerar com un gentilici llatí i culte i no pas com un malnom popular.
Contràriament al que sol passar amb els cultismes d’arrel llatina, Ègara –el nom amb què Terrassa es coneixia en època romana– ha perviscut fins a l’actualitat. I és curiós, perquè per més que Sabadell llavors es digués Arraona o Barcelona Barcino, els hipotètics derivats d’aquelles designacions llatines no han triomfat pas, com tampoc ho van fer entre els habitants de Mataró (Iluro) o Badalona (Beatulo), posem per cas.
El nom d’Ègara correspon al de l’antic municipi romà ubicat dins el nucli urbà de l’actual Terrassa, però avui dia és una denominació ben vigent, com ho revela el fet que la ciutat té un carrer d’Ègara, una Rambla d’Ègara, un barri d’Ègara, un Club d’Hoquei amb aquest mateix nom, l’escola Bisbat d’Ègara i fins i tot una persona que actualment es diu Ègara a la mateixa ciutat de Terrassa. També es diu l’Egarenca una associació de consum responsable, una ecobotiga, un vermut...
Tal com explicava l’historiador i arxivista terrassenc Joaquim Verdaguer i Caballé (Terrassa, 1945-2022), “els testimonis documentals més antics d’aquest topònim són dues inscripcions romanes de dos pedestals del segle I dC que es troben adossats a les parets de l’església de Santa Maria del conjunt monumental de les Esglésies de Sant Pere. Probablement les institucions principals del municipi estaven ubicades al capdamunt de l’esperó de Sant Pere, a la confluència del torrents de Vallparadís i de Santa Maria o Monner, mentre que els historiadors encara discuteixen si efectivament hi va haver nucli urbà o no. En aquest punt a partir de mitjans segle V es va esdevenir el bisbat d’Ègara. A partir de la conquesta dels sarraïns, els anys 713 i 714, el record de l’antic municipi anirà desapareixent, però no així el nom, que va ser utilitzat durant uns segles més tard per identificar les esglésies reconstruïdes de Sant Pere i Santa Maria d’Ègara. Aquestes van perdre definitivament aquesta designació cap a finals del segle XIII per romandre amb la denominació definitiva d’esglésies de Sant Pere de Terrassa. El nom d’Ègara no s’ha perdut en absolut. És, doncs, un topònim ben viu”. I amb un topònim clàssic tan viu esdevingut gentilici, ja es pot ben dir que a Terrassa són, ben bé, uns senyors.