Hores d'ara:
Jaume Arnella, homenatjat amb una auca i un capgròs per la revista Vallesos...
La màgia d’un llibre solidari de la colla gegantera de Santa Eulàlia de Ronçana ...
Els orígens de l’objecció de consciència a Castellterçol, en un llibre...
Centenari del Museu de Rubí, que porta més de quaranta anys tancat...

Davantal
  1. Inici
  2. Vallesos 27
  3. Davantal

Una llengua viva, per viure-la i per jugar-hi

És ben cert que la llengua és el nervi de tota cultura i, en el cas de la catalana si més no, també ho és de la identitat nacional. La vitalitat d’una llengua és la més gran assegurança de futur que té una comunitat per reconèixer-se a si mateixa amb una personalitat diferenciada, per més relacionada i agermanada que estigui amb d’altres. I, malgrat els mil avatars polítics i d’altre tipus que de segles ençà han amenaçat la pervivència d’una llengua minoritzada com la nostra, als quals ara cal afegir-hi els de la globalització trepidant, encara podem ben dir, com cantava el poeta Vicent Andrés i Estellés –de qui ara, malgrat el vergonyós rebuig de les Corts valencianes, celebrem el centenari del seu naixement–, que “tu seràs la paraula viva”.
I aquí podem parlar més de vivesa que de vitalitat, perquè el retrocés preocupant que està experimentant l’ús del català requereix accions urgents i la implicació de la ciutadania per garantir-lo en tots els àmbits. De la seva vivesa, entesa com a riquesa d’espontaneïtat genuïna, en són una bona mostra els refranys, les dites i els malnoms populars que es conserven, configurats a través de les generacions, des de la tradició literària i per via oral, a vegades carregats de saviesa i sovint de sornegueria i fins mala llet esmolades.
En la carpeta d’aquest Vallesos ens hem volgut fixar en aquest àmbit de la paremiologia i ens han sortit una bona colla d’adagis i motius propis d’aquests verals, ben instructius i divertits de repassar. Ja sabem que la dita vallesana per excel·lència és “com el Vallès no hi ha res”, però al costat d’aquesta també hi ha la de “Terrassa, mal raça; Sabadell, mala pell”, els malnoms de pota-rojos i potes roges que designen els veïns de Castellbisbal i de Vacarisses o el nom popular de Trentapasses amb què el poble de Vilalba Sasserra és, de fet, tant o més conegut. Unes dites i malnoms sovint inventats per la gent dels pobles veïns per parlar dels del costat, més aviat amb to de broma o des d’una rivalitat de murri.
Amb la pretensió de capbussar-nos, sense voluntat d’exhaustivitat, en aquest món de la fraseologia popular, a Vallesos hem arribat a trobar un llistat de seixanta-cinc dites i refranys, vint malnoms, i un embarbussament de denominació d’origen vallesana, que Déu n’hi do! I sabent, un cop més, que no hi són totes les que hi ha, però que en són totes les que hi són. I és que això que sempre és obvi en tot recull, encara ho és més en un àmbit tan viu i espontani com el de la llengua, per més recerques que es puguin fer en manuals antics.
En una entrevista en aquestes pàgines, encara malauradament des de l’exili, l’exconseller de Cultura Lluís Puig afirma que gaudir de la cultura popular és la millor assegurança per a la seva pervivència i actualització. El mateix podem dir de la llengua. Només emprant el català arreu i amb tots els seus registres aconseguirem de fer-lo viure mil anys més.
Visca, doncs, la llengua viva!
Una llengua viva, per viure-la i per jugar-hi

Una imatge d’una paret del riu Ripoll a Sabadell, ben explícita, amb uns versos de Pere Quart que acaben amb el conegut refrany vallesà. Foto: Cesc Prat.