“Tinc 55 anys. M'agrada més l'acid house que Bob Dylan, que també m'agrada però no tant. No soc un tio còmode per a la indústria, perquè m'estimo més fer coses noves que no pas recrear-me en allò que ja he fet. Això em pot haver jugat en contra, però estic molt content amb tot el que he fet i amb com ho he fet”. Miqui Puig repassa tres dècades i mitja de trajectòria musical que l'han portat dels primers llocs de les llistes d'èxits amb Los Sencillos, a la consolidació d'una carrera en solitari que l'ha refermat com un dels mestres artesans de la cançó pop a casa nostra.
El cantant i compositor de l'Ametlla, establert des de fa cinc anys a la Garriga, va publicar la tardor passada el senzill La del galgo viejo, una peça que aborda el seu present vital i artístic. “La vaig escriure un dia que vaig veure un gos llebrer, i hi vaig observar una metàfora de mi mateix. Soc gran i tinc un bagatge. Però vivim en un país que sol passar per alt aquests valors, sobretot en determinades arts. Si fas música, sembla que a partir dels trenta anys ja t'hagis de dedicar a una altra cosa”.
Amb tot, Puig insisteix que viu un bon moment personalment i professionalment. A banda de fer discos i concerts, també és habitual poder-lo veure fent de disc jockey, i des de fa set temporades condueix el programa radiofònic Pista de fusta a iCat, des d'on reivindica la música de ball com un servei. “La gent que treballa en un restaurant ofereix un servei. El ball no deixa de ser el mateix”, afirma. També gaudeix molt d’una intensa activitat com a productor musical, amb l’estudi de gravació del qual es va fer càrrec fa dos anys a Caldes de Montbui amb el seu segell propi LAV Lab.

Els estiuejants com a referent
Nascut a l'Ametlla el 1968, Puig va entrar en contacte amb la música de ben petit a través de la ràdio i la televisió. “L'Ametlla era i segueix essent un poble d'estiueig, i això també em va fer descobrir molta música. Em fixava en l'estètica dels estiuejants, i en allò que escoltaven. Podies anar a casa seva i descobrir-hi els Smiths. Tot això em va portar a cantar amb amics i a formar grups on utilitzàvem pots de Colón com a instruments de percussió”.
D'aquesta manera va néixer Aullidos en el Garaje, el primer grup semiprofessional de Puig, i l'embrió de la primera formació de Los Sencillos. “Tocàvem psychobilly, post-punk i música mod. El primer concert el vam fer al pati de Can Muntanyola l'11 de setembre de 1986. Hi va haver molt rebombori perquè a certs estaments polítics del poble no els va fer gaire gràcia que un grup com el nostre actués per la Diada”.
El 1989 es va consolidar la primera formació de Los Sencillos. El 1990 van fitxar per la multinacional BMG-Ariola, amb la qual van publicar el seu primer àlbum, De Placer. Un treball que s'emmirallava en el pop britànic dels 60 i en l'indie de la dècada dels 80. “Van ser uns anys per flipar. Havíem tocat a tots els escenaris on ens havien deixat actuar. Vàrem signar un contracte discogràfic i vam anar a gravar un disc a Madrid. Aquestes coses no les vius, simplement t'hi trobes. I nosaltres, que aleshores teníem vint i pocs anys, ens vàrem trobar enmig de tota la voràgine de la indústria musical”, recorda.
Dos anys després de De placer va arribar Encasadenadie (1992), un segon àlbum que va acabar de catapultar el grup fins a les altes esferes del pop estatal. El single Bonito Es va escalar fins al capdamunt de les llistes d'èxits, i la banda es va fer prou popular perquè encara avui, en qualsevol punt d'Espanya, quan es parla de l'Ametlla, algú associï el nom del municipi amb el de Los Sencillos. Però tot aquell èxit també va ser, en certa manera, un caramel enverinat.

Tocar de peus a terra
“Tocàvem davant de 20.000 persones al Sot del Migdia de Barcelona per les festes de la Mercè, però després anàvem a actuar en sales i veníem 900 tiquets. Aquesta era la nostra realitat, i el fet de seguir vivint a l'Ametlla, de mantenir el contacte amb els nostres amics de tota la vida, ens ajudava a tocar de peus a terra. D'altra banda, tota aquella exposició mediàtica ens va fer mal a la llarga. Perquè molta gent ens va acabar veient com un grup excessivament mainstream”, recorda Puig.
A tot plegat cal sumar-hi el creixent desinterès de la discogràfica a l'hora de promocionar àlbums com Seres positivos (1995) o Los Sencillos (1996). "La indústria volia un altre Bonito Es, però nosaltres volíem fer coses noves en lloc de repetir-nos". El 1997 van fitxar pel segell independent Dro i van publicar Bultacos y Montesas, un treball on experimentaven amb l'electrònica. El 1999 va arribar Colección de Favoritas, que esdevindria l'últim disc de Los Sencillos. Aleshores va passar desapercebut, però avui és un disc de culte molt apreciat.
“El 2002 vaig anar a Madrid, em vaig adonar que no interessava allò que fèiem i vaig decidir acabar amb el grup. L'últim concert de Sencillos el vam fer a Lleida davant de només 40 persones. Va ser molt traumàtic”, lamenta. Va ser durant aquells anys convulsos quan va compondre el seu primer treball en solitari, Casualidades, que va sortir el 2004. “Tenia problemes d'amor, el meu grup se n'havia anat en orris, jo estava fotut i ho vaig abocar tot en aquell disc. Per això és tan bo”, afirma.
Va ser l'inici d'una trajectòria solista que ha crescut al marge dels grans focus, però també al caliu d'una base de seguidors tan fidels com entusiastes. Entre els seus arguments, àlbums com Impar (2008), Escuela de Capataces (2017) o el més recent, Miqui Puig canta vol.7 (2022). També queden per al record les 10 edicions del Concert de Nadal que Puig va organitzar a l'Ametlla entre 2004 i 2013, on solia obsequiar el públic amb repertoris especialment triats per cada ocasió. “De tots els discos que he fet en solitari, els meus preferits són el primer i l'últim. Sento que estic en un bon moment”, conclou.