A mitjan segle XV, Joanot Martorell –en el seu monumental Tirant lo Blanc– escrivia: “¿no sabeu vós com diu aquell refrany antic? mudant edat, muda’s ventura”. I bé, la paraula “refrany” –que en l’occità antic tenia un significat proper a ‘repetició’– ja utilitzada pels trobadors occitans que anaven repetint uns versos com a tornada, aviat va començar a utilitzar-se com a “proverbi que hom va repetint” perquè aquestes tornades solien contenir pensaments sentenciosos o adagis. No és estrany, doncs, que una de les grans fonts inicials dels refranys catalans es trobi en el Llibre de bons amonestaments que el murri frare Anselm Turmeda havia escrit l’any 1398 i que conté “bons ensenyaments” tot i que, com confessa, ell no els havia seguit massa. “Qui tot ho vol, tot ho perd”, sentencia, o “més val pa eixut amb amor, que no gallines amb remor”, tot i que “diners alegren els infants, i fan cantar el capellans”. Es tractava de frases rimades, fàcils de memoritzar i que podien ser útils per a les diferents situacions que la vida anava proposant. I cal dir que aquest llibret –del qual en el segle XVII se'n coneixen sis edicions, i que del segle XVIII al segle XIX se’n té notícia d’una cinquantena– va ser usat durant segles sencers com un manual per fer aprendre a llegir la canalla i se’l coneixia, popularment, com el Franselm. Aprendre a llegir utilitzant refranys –proverbis, dites o també parèmies– genera una mena de ritme cadencial que implica tota una manera de pensar, sentenciosa, que afecta la transmissió oral, i moral, de coneixements: l’estructura d’una certa manera, ben concreta, igual com en l’actualitat la restricció d’espais a utilitzar en algunes xarxes socials també genera un cert ritme comunicatiu. Parlar comporta comunicar i alhora generar pensament. És per això que, amb aquest substrat de creació de pensament rimat que proporcionen els refranys, generacions de vallesans i vallesanes han anat refent i definint els contorns geogràfics afegint-hi algunes característiques observades de la gent que viu en un o altre lloc amb un to més o menys sarcàstic. Moltes d’aquestes parèmies o refranys han perviscut per la transmissió oral entre generacions de vallesans i vallesanes, però també cal dir que les diferents recopilacions escrites els preserven i els protegeixen de les diferents onades d’oblit i de l’embafadora superposició d’informacions que van ocupant els espais de comunicació actuals. Així, el recull de “Refranys geogràfics” que Joan Amades va anar pubicant l’anys 1937 al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya és d’una gran importància pel que fa a la preservació dels refranys d’arrel geogràfica, com també ho són les “Corrandes i aforística vallesana” que, durant el mateix any 1937, Francesc Gonsalbes i Castañé va anar publicant a la revista Curiositats de Catalunya. Ja més modernament la ingent feinada del filòleg, lingüista i bloguer Víctor Pàmies i Riudor ha estat primordial pel que fa a la recopilació i transmissió de refranys de tota mena, i la seva producció –tant en paper, amb una col·lecció de llibres que fa goig, com a les xarxes– és del tot crucial per la transmissió de la riquesa aforística catalana. A les xarxes és molt destacable el seu projecte Paremiologia catalana comparada digital (https://pccd.dites.cat/) i, més concretament pel que fa als refranys de pobles dels Països Catalans també s’ha de destacar, i molt, la seva Paremiologia tòpica (https://topica.dites.cat/) que, com ell marteix diu, permet “fer una geografia paremiològica a vista d'ocell”. En aquest recull hem intentat acostar aquesta geografia viscuda vallesana –ufanosa i complexa– utilitzant les refranys que ens han pervingut i que encara a hores d’ara la matisen, la defineixen i l’enriqueixen utilitzant la llengua.

Ramon Vilageliu (text)