Sembles de cal Turull!

Ser de “casa bona”, o simplement semblar-ho, ha estat objecte de frases que remarquen l’origen benestant de qui no ho és

Cesc Prat Fernàndez (text)

Sempre hi ha hagut famílies molt més riques, fortes i potents que no pas la resta. Gent que han tingut molts diners i propietats i que s’han distingit així dels altres. Són casos gairebé únics, que han fet i desfet, que ho han tingut tot a l’abast... A Sabadell hi ha la nissaga de Pere Turull i Sallent (1796-1869), conegut a Madrid com el Rico Catalán! (i en aquest cas sobta el determinant “el”, com si es tractés del català més ric del moment!). Turull tenia un bergantí goleta amb què transportava els teixits que fabricava i els venia a diferents països sud-americans. Va contribuir a la transformació industrial de Sabadell amb la introducció de la maquinària de vapor a les seves indústries, fet que ajudà a convertir la ciutat en la primera concentració tèxtil llanera de l’Estat. Es va convertir també en un polític influent, diputat a les Corts espanyoles, comandant de la Milícia Nacional, alcalde en quatre ocasions... Va ser un dels promotors i fundadors de la Caixa d’Estalvis local, de l’Institut Industrial i del Cercle Sabadellès. L’any 1860, la reina Isabel II va visitar Sabadell –la “Manches ter catalana”– i va dinar a casa seva, a la Casa Turull, on avui hi ha el Museu d’Art.
La riquesa d’aquesta família va propiciar que la gent popularitzés frases com ara “Sembles de cal Turull!” o “Que et penses que ets de cal Turull?”, en què qui les pronuncia mostra sorpresa davant algú que no és conscient dels diners que costa un objecte o una activitat. És una fórmula per ressaltar que una persona estira més el braç que la màniga a l’hora de demanar que li comprin alguna cosa, una actitud pròpia d’un nen consentit. “Juguem al quinto quan ve Nadal, diem que algú sembla de cal Turull quan no s’està de res a l’hora de gastar”, escriu David Vila. I Francesc Macià recorda que un dia, anant d’excursió pels volts d’una de les dues torres d’estiueig de la família Turull, va coincidir amb una sabadellenca de tota la vida que li va dir que a casa seva, quan algú plantejava una despesa forassenyada, li deien: “Que et penses que és a cal Turull, aquí?”, una frase corrent encara avui a Sabadell.

Sembles de cal Barata. O de cal Rocamora. O de cal Don Pedro!
El cas és que frases d’aquest tipus tenen un símil semblant a altres poblacions. A Terrassa –i a Matadepera, és clar– la família rica eren, sens dubte, els Barata. Vicenç Villatoro ho explica així a la novel·la La casa dels avis: “L’Antoni Barata té prop de cinquanta anys i és un dels homes més rics i poderosos de la ciutat. Moltes terres, cap a Matadepera i en tot el camí de Manresa. Un dels propietaris més grans de tot el país, de la junta de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, president de l’Associació de Propietaris, catòlic i conservador, soci del Círculo Ecuestre, dirigent de la CEDA i candidat sense èxit del Front d’Ordre a les darreres eleccions. Si a Terrassa et deien ‘que et penses que ets de cal Barata’ és que estiraves més el braç que la màniga, com si estiguessis carregat de duros”. I en un altre moment un altre personatge rebla: “Que et penses que som de cal Barata, nosaltres?”.
A Sant Cugat del Vallès, la família equivalent són els Rocamora. Així, podríem sentir: “Que et penses que som de cal Rocamora, aquí casa?”. I sembla que l’origen és un industrial tèxtil sabadellenc anomenat Santiago Rocamora Moratonas, que tenia una propietat molt extensa i tancada per una vasta muralla a Sant Cugat, on hi havia la Torre Rocamora, gran i luxosa, amb una imponent escala de marbre. L’any 1937, aquesta edificació es va convertir en la Colònia Nestlé, que acollia una quarantena d’infants refugiats procedents de Madrid. I, a partir del 1938, l’edifici va ser la seu també de l’Escola de Comissaris de Guerra. Cap a finals dels anys 1970, però, un buldòzer va derruir la casa sense manies i avui la propietat és urbanitzada completament.
Finalment, a Castellar del Vallès el referent no és una nissaga familiar, sinó un sol personatge: l’asturià Pedro Masaveu Masaveu (Oviedo, 1886 - Lleó, 1968), empresari i banquer, melòman i mecenes, descendent de Castellar. Segons el traductor Joan Sellent, Don Pedro –l’anomenaven Dum Pedru– no passava desapercebut, ja que passejava dalt d’un Rolls-Royce de tant en tant pel poble, on encara tenia casa. Des de llavors, quan algú malgasta, els castellarencs s’exclamen: “Sembles de cal Don Pedro, tu!”.
Sembles de cal Turull!

La casa de Pere Turull i Sallent, avui seu del Museu d'Art de Sabadell.

Pere Turull i Sallent.

La Torre Rocamora de Sant Cugat.

La Barata de Matadepera.

A la Creu Alta i més enllà

Al barri sabadellenc de la Creu Alta hi ha qui diu que havia sentit a dir “sembles de cal Rompa”, en el mateix sentit. Francesc Duran Armengol, àlies Rompa, era un propietari rural i home hisendat, amb negocis agrícoles i ramaders, empresari tèxtil llaner, que tenia el rentador de llanes a l’actual avinguda de l’Onze de Setembre. En terres seves es va construir el famós Velòdrom de la Creu Alta. Una filla seva, Jacinta Duran Pujol –àlies la Cinteta de cal Rompa– va pagar una de les campanes noves de l’Església de Sant Fèlix i la campana de la Casa Caritat. Es tractava, doncs, altra vegada, d’una família ben posicionada i amb un paper destacat al barri.
Pel que sembla, aquesta mateixa expressió també es diu a Sant Feliu de Guíxols amb la família de Can Sibils, a Mataró amb Can Pompeio Serra, a Olot amb Can Mala grida… I de ben segur que hi ha molts altres indrets amb casos similars.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 12€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara