Què és una masia?
És una casa de pagès. El cert és que pels volts dels anys cinquanta van deixar de fer-se cases de pagès i això implica que són, com qui diu, antigues. La crisi de la pagesia, la postguerra o la mateixa infraestructura de masies que ja existien repartides per totes les explotacions, són les causes que –tot i que n’hi ha alguna bastant escadussera posterior als anys cinquanta– no se’n fessin de noves des d’aquell moment. De fet, cal diferenciar la masia, com la casa, i el mas, que seria tota l’explotació. L’una sense l’altre no tenen sentit perquè la masia es mantenia o s’ampliava gràcies a l’explotació de la terra. Sense la terra, doncs, la casa –la masia– no existiria. Una masia, de fet, explica moltes coses.

De fa anys, les documentes amb passió.
Sí. Tot va començar quan feia el segon curs d’Humanitats a la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Aquell estiu, la Fundació Mas i Terra va convocar una beca amb la Universitat Catalana d’Estiu i la UPF, subvencionada amb fons europeus, per inventariar masies a la Garrotxa i el Solsonès. M’hi vaig presentar i tot va ser posar el peu per primera vegada en una masia de la Garrotxa –que estava intacta– i adonar-me, com qui diu, físicament, que m’hi havia de dedicar en cos i ànima: vaig veure clarament que volia una feina que em permetés seguir coneixent, trepitjant i vivint les masies. Em vaig implicar molt i a la Fudació Mas i Terra van veure el meu interès, tant és així que, com que també feien catàlegs de masies per a l’Associació de Municipis –i mentre estudiava– em van contractar per anar fent catàlegs amb ells, en la mesura que podia.

Sempre les masies.
Sí, sí! Després d’estudiar Humanitats vaig fer un màster de Gestió de patrimoni cultural i vaig enllestir les pràctiques a la Diputació de Barcelona i allà també vaig començar a revisar mapes de patrimoni. Acabades les pràctiques, la mateixa Diputació em va contractar com a proveïdora per a la confecció de mapes d’aquest tipus i vaig estar uns quants anys sent autònoma fins que, fa onze anys, em va contractar l’empresa Antequem a la qual li dec molt pel que fa al meu creixement i l’estabilitat professionals.

“El que ha fet que es pugui parlar de l’èxit de ‘la caçadora de masies’ és arribar a la gent."

Ets ben bé una “la caçadora de masies”.
De fet, tot va venir fent un catàleg de masies a les Franqueses del Vallès amb un company, Joan Albert Ros. Ell, que no hi estava massa avesat i veient l’entusiasme que em transmetia una zona com aquella, amb tantes masies, em va dir: “tu el que ets és una caçadora de masies!” Em va ben batejar... De fet, en el meu temps lliure ja em dedicava a visitar les cases per on passava: ho feia per mi, pel meu interès, per passió i per documentar-ho tot. I perquè em feia l’efecte que totes aquelles cases, o una bona part, al cap d’uns anys ja no hi serien. Amb el temps, quan vaig començar a alimentar les xarxes amb imatges i informacions sobre les cases, vaig recuperar aquell nom: “la caçadora de masies”.

Ara ets un autèntic fenomen a les xarxes.
El mateix procés, l’acollida que ha anat tenint a Instagram o Twitter em va anar empenyent a fer-ho cada vegada més. Jo, la veritat, no m’ho hagués esperat mai, tot això! Realment em sentia molt sola amb aquesta dèria per les masies: tot el meu entorn sabia que m’agradava molt aquest tema, però em sentia sola. Per exemple, a la feina, quan ens arribava una feina en la que hi havia una masia jo ja m’hi abocava i als companys, aquest entusiasme, els feia gràcia. Els mitjans m’han ajudat molt a fer córrer aquest entusiasme i a arribar a la gent que, aquí i allà, els interessava conèixer i valorar les masies i tot el que signifiquen. De fet, el que ha fet que es pugui parlar de l’èxit de “la caçadora de masies” és arribar a la gent. Però també vull remarcar que ja hi havia molta gent que estava treballant pel patrimoni en el país i que fan una feina molt ben feta. Jo, el que he fet és posar-ho a l’abast de tothom però, a vegades, fins i tot trobo injust que se’m faci tan ressò a mi quan hi ha molta gent que és molt més capaç i està molt més ben preparada que no pas jo.

Però a tu et seguiexen desenes de milers de persones.
Sí: qui m’ho havia de dir a mi, que soc tímida i sempre he mirat de passar desapercebuda! Així i tot, quan haig de fer un mapa de patrimoni d’on sigui normalment miro de contactar amb l’especialista local, que sempre hi és i que molt sovint em dona una informació molt valuosa, primordial. Em fa l’efecte que se’ls ha de reconèixer molt més perquè són persones que han anat fent altruistament una feina de documentació i de recollida informació sobre la història de les masies i del lloc concret que, com a molt, queda en una publicació local, de poc ressò. Aquesta visibilitat crec que no me la mereixo del tot, veient la feinada que ha fet molta altra gent en aquest àmbit. Però, com a contrapartida, haig de dir que estic molt satisfeta de tenir una arma tan important a les mans perquè em permet fer arribar aquest mateix missatge que jo, com totes aquestes persones especialistes locals, fa anys que tenim a dins.

La “caçadora de masies” genera consciència de tot plegat.
Si hi ha gent que gràcies a la feina que faig com a “caçadora de masies” hagi pres consciència de la importància de les masies i de la pèrdua patrimonial, històrica i de tot tipus que significa que moltes vagin desapareixent inexorablement, ja estic contenta. Aconseguir això ja és una victòria. Hem de “fer valer el nostre patrimoni”, que dic sempre.

“Des de l’inici de tot plegat m’he anat fent la pregunta, a cada moment, de què puc fer per ajudar a donar valor a les masies i tot el que comporten.”

El fas valer a més de 34.000 seguidors a Instagram i més 37.000 a Twitter.
Com deia abans, soc una persona introvertida que mai m’ha agradat destacar. Però també soc inquieta i m’agrada fer la feina de formiga: anar fent i aprendre sempre coses noves. El fenomen de creixement a les xarxes ha anat així perquè, de mica en mica, he anat veient què interessava més i l’estil i el format que he anat generant a les informacions que penjo a les xarxes és el producte d’anar desxifrant el que més interessava. M’he adaptat al públic i tota aquesta acceptació a les xarxes m’ha portat a seguir endavant, conèixer moltes més cases i moltes més experiències. I, paral·lelament, aquesta mateixa xarxa ha possibilitat que molta gent m’anés contactant amb idees que, a mi, m’han fet anar pensant què fer i com fer-ho. Fruit de tot això, moltes nits em desvetllo amb el cap ple d’idees que haig d’anar processant i, quan puc, portar-les a la pràctica. Perquè des de l’inici de tot plegat m’he anat fent la pregunta, a cada moment, de què puc fer per ajudar a donar valor a les masies i tot el que comporten. Primer va ser dedicar-me i documentar-ho, però com que em semblava que era insuficient vaig anar pensant què més podia fer.

Amb què et fixes quan arribes a una masia?
D’entrada, en els detalls arquitectònics. Potser és per les fitxes que havíem d’omplir amb la Fundació Mas i Terra, quan vaig fer les primeres feines amb ells: encara ara segueixo buscant els detalls arquitectònics que ens feien relatar, com és ara “quantes fileres de rajoles té el ràfec?”, o “quin tipus de paviment té?” Em fixo si tenen els elements originals o si en les reformes que s’hagin fet s’ha mantingut el que hi havia abans. Justament les solucions arquitectòniques et permeten saber la cronologia d’un edifici a través de les tècniques amb què estan fetes. De fet, hi ha moltes masies que no encaixen en els estudis que s’han fet sobre l’estructura típica d’una masia, tot i que és veritat que hi ha una mena de patró amb tres crugies, etc. Sovint les que no encaixen exactament amb aquesta estructura típica solen les més antigues i les que han hagut d’evolucionar a través d’una estructura que ja hi era. Ara bé: és molt important entrar a les cases perquè des de fora, la imaginació vola.

Esclar, una casa també és què s’hi feia i com s’hi vivia.
A mi m’atrapa molt pensar i veure que tot estava tan pensat: trobar-hi la lògica i provar d’interpretar com ha anat evolucionant cada masia. Has d’intentar pensar amb la lògica de qui va fer aquella ampliació o desenvolupament d’una masia i, de fet, trobar els motius reals que expliquen els canvis d’una masia són moments d’il·luminació que, quan els contrastes amb els canvis històrics del moment, t’ho fan veure tot clar i que tot quadra. D’altra banda, la història particular d’una casa i la seva mateixa arquitectura també et posa en un context històric de tota aquella zona. El drama de quan es perd una casa és el mateix que, com qui diu, quan s’ha cremat un llibre. Trobar les ruïnes d’una casa seria com trobar-te un llibre a les escombraries mig cremat i que, quan l’agafes, sí que pots veure més o menys les cobertes o, en el cas de les masies, on es desenvolupava la vida i què feien a cada espai. Però t’estàs perdent tota la lletra: si allà hi va passar en Serrallonga i no sé què va fer, o si hi va estar dinant, que és la història més interessant. I així, tal com estan les coses, t’adones que tenim tota una biblioteca nacional cremada.

“El màxim escarni que vull fer és a l’administració i les institucions que permeten que es malmeti un patrimoni"

Estudiar una masia també és entendre qui hi vivia.
Hi vivia una pagesia que pensava ruralment i que va haver-hi un moment que, desgraciadament, se’n va donar una mena de vergonya del que eren. Moltes vegades, encara ara, quan vaig a visitar masies, els propietaris els fa vergonya ensenyar-me coses i quan em veuen a mi, que valoro tant aquells racons que a ells els fa cosa d’ensenyar, s’emocionen i tot. A vegades diria que potser els sembla que hagis de pensar que si ho tenen com era fa anys és perquè no han tingut diners per canviar-ho! En general, crec que hi va haver una mena de sentiment de pèrdua per part de la pagesia que vivia en aquelles masies: van perdre l’orgull de ser el que eren i d’aquí va venir que comencessin a pensar que els materials de construcció que venien de la Xina (per dir un lloc) eren millor que els seus, o que els sistemes constructius de no sé on eren millors que els nostres. O que el menjar d’un altre lloc del món era millor que el nostre… i no! No era cert, és una gran mentida que ens hem empassat: tots espectadors i tots còmplices. Hem anat concedint tant que ha arribat un moment que no sabem ben bé qui som.

A tu t’obren les portes de bat a bat.
Perquè totes les visites que faig són respectuoses amb les persones que m’obren les portes i no vull de cap manera fiscalitzar res del que hi han fet. Fer sentir malament algú a casa seva és l’última cosa que vull i no ho faré mai. Ara bé, quan veig una casa repicada o que ha perdut l’arrebossat, em sap greu. O amb els paviments... En el meu Instagram, sense dir res, intento mostrar el que crec que és genuí i ensenyar les imatges d’espais, de racons, de cases, que m’agraden. El màxim escarni que vull fer és a l’administració i les institucions, que permeten que es malmeti un patrimoni.

Ens deies abans que sempre penses en què més pots fer.
Mira, fa més o menys un any i mig em fer una trucada telefònica una senyora des dels Estats Units i em va dir que havia heretat unes masies a la Selva que estaven en mal estat, que ella no les podia pas recuperar, i si jo la podia ajudar. Li vaig dir de veure’ns i anar a visitar les masies. I així va ser: vam estar tot un dia allà i vaig veure que una encara tenia la coberta sencera i l’altra estava més enrunada. Tot va ser mostrar-ho a Instagram i, a l’acte, ja teníem respostes: va ser un allau de gent que volia ajudar, que hi volien anar com a masovers, etc. La que no tenia coberta no l’hem pogut salvar –tot i que encara no dono res per perdut!– però, fa poc, aquesta senyora d’Estats Units em va dir que, a l’altra, ja hi entraven uns masovers i que si podia anar amb ells a celebrar-ho. Això em va emocionar molt. I em va fer encendre una llumeta: potser sí que es pot fer alguna cosa per salvar masies!

Aixi va néixer el projecte Masiaire?
Mira, el problema sempre són els diners: costa tants diners arreglar una masia! És per això que quan vaig veure una experiència molt interessant de restauració, feta per gent jove, sense massa capacitat financera però amb criteri i sensibilitat, em vaig adonar que era possible fer-ho sense tanta càrrega de diners. Vaig veure que podíem extrapolar aquest cas a d’altres llocs i, pensant-ho molt, vaig arribar a la conclusió que em calia tornar a contactar amb la Fundació Mas i Terra i explicar-los la idea. Va ser un dit i fet: a l’Ester Viñuales, de la Fundació, li va semblar perfecte. Aixi va néixer el projecte Masiaire. L’Ester és una dona tan capaç, tan eficient que, quan li demanes una cosa, ella ja ha fet quatre passes més endavant. I, a més, això em proporcionava tornar a col·laborar amb la Fundació Mas i Terra que, per a mi, és molt important perquè sempre penso que els ho dec tot. Tot lliga i realment em fa molta il·lusió fer-ho amb ells: el projecte Masiaire, és una iniciativa que vol recuperar masies mitjançant la connexió entre propietaris i masovers. Així, s’ofereix als primers la possibilitat de preservar i fins i tot augmentar el valor de la propietat; i als segons, viure-hi mentre la conserven i la recuperen.

I la resposta, com ha estat?
Molta gent que ens dona suport, i envia missatges. M’adono que hi ha molta gent que volta pel país i que es lamenta de veure que les masies es van perdent, inexorablement. Aquesta sensibilitat existeix, i pensar que hi ha algú que ha pres una iniciativa per intentar, en la mesura de les nostres possibilitats, no donar-ho tot per perdut els és una llumeneta d’esperança. Fins i tot per a molts propietaris que es troben entre l’espasa i la paret perquè consevar una masia és molt complicat. Sent clars, el problema el tenen els propietaris. Els masovers podran accedir a una forma de vida que desitjaven i a la qual no podien accedir, d’acord. Però mantenir aquest llegat sense cap ajut i amb totes les traves que tenen és un gran problema pels propietaris. Hi ha moltes masies que necessiten tanta ajuda, i la mereixen tant, que és molt lamentable que no n’hi hagi cap, d’ajuda. Els diners que ha de gastar el propietari cada any per mantenir una masia! En el seu moment, el que donava el mas servia per viure i per mantenir la casa. Però això ara ha fallat: per dir alguna cosa, si el mas té un bosc, aprofitar la seva riquesa en llenya comporta fer un pla forestal per poder demanar-ne l’explotació i, si et dieun que sí ja has començat pagant el pla que després et permetrà explotar el bosc, però obtenir beneficis ja és gairebé impossible. Com es pot mantenir la masia amb el que dona el mas? És molt difícil. I així, a tot el camp català. Els ajuts que necessita la pagesia catalana huaurien de ser per a la masia, per l’explotació, pels camins d’accés, etc. És que ara mateix estem en un punt que qui està mantenint viu el camp català se l’hauria de pagar, que tingués una assignació pel servei de país que estan fent. Ens hem de plantejar, com a país, què volem, com el volem, aquest país.

Hi ha altres iniciatives semblants: repoblem n’és una, oi?
El projecte Masiaire ha nascut molt després de la iniciativa repoblem i no té exactament aquesta intenció clara de repoblar tot i que, de rebot, hi contribueix. Hi ha altres iniciatives que estan molt bé i justament amb repoblem ens conviden molt sovint tots junts per fer xerrades, taules rodones, etc. Amb el tema dels pobles en Ton Lloret (el cognom és totalment una coincidència!) està fent molt bona feina.

Segueixes una tradició que havia començat Rafael Patxot amb el seu cèlebre Estudi de la Masia Catalana d’inicis del segle xx...
... I que li va parar la guerra. Si no, ara mateix, el seu catàleg de masies hagués tingut continuïtat i ara ho tindríem tot documentat. Jo, fa un any, no hagués pensat que el projecte Masiaire seria una realitat: les circumstàncies m’hi han portat. Potser d’aquí a deu anys podrem anar a veure aquestes cases on ara estem posant-hi masovers i les veurem vives… i això seria un regal per a mi!

I com ho tenim, tot plegat, al Vallès?
Hi ha molta diferència entre l’àrea metropolitana i la resta de Catalunya. I el Vallès gairebé ja som, en bona part, àrea metropolitana quant a aspectes urbanístics i formes de vida predominants. El despoblament que hi ha a bona part de Catalunya es trasforma, a l’àrea metropolitana, en pressió urbanística. Aquí les cases valen un disbarat i estan gairebé sempre menjades per polígons industrials… Les d’aquí el Vallès estan, en general, en una situació crítica perquè al final tot això és molt més fort. A la Catalunya central és molt més fàcil trobar una masia a la qual hi pugui accedir un masover. Al Vallès et podria dir, ara mateix, un seguit de cases que estan amenaçades per plans urbanístics i que, si no passa res, aniran a terra. Lluitar contra el que passa a la Catalunya central hi podem lluitar, contra els plans urbanístics, no. Tot el que es faci des d’un despatx –des de Madrid o des de Barcelona, és igual– no té massa solució: si es traça una línia en un mapa, el que hi hagi entremig no es valora. Potser és una casa del segle xvii que està en perfecte estat –com una que ara em ve al cap i que sortirà en el llibre que estic fent!– però li dieun al propietari que no té valor. Han entrat a dins els que ho decideixen, l’han visitat? Desgraciadament hi ha un poder econòmic, polític i financer que va fonent les bones intencions de persones que han assumit el seu criteri de progrés com a bo i únic viable. Hem assumit com a societat que hem de veure coses fora de casa nostra, que els caps de setmana hem d’anar qui sap on per viure experiències, que necessitem una segona residència, que a l’estiu has de marxar tant sí com no, etc. I tot això no és veritat, de fet. Si visquéssim en una masia no ens faria falta que sortíssim tant, ja trobaríem les connexions amb la vida allà mateix.

“Si visquéssim en una masia no ens faria falta que sortíssim tant, ja trobaríem les connexions amb la vida allà mateix."

Per què ho fas, tot això?
Faig tot el que faig per un servei al país, el meu únic objectiu és el territori, la gent que està assentada en un lloc i hi té les arrels. Me l’estimo i per això faig tot el que faig i perquè la gent que viu en masies se senti acompanyada, recolzada i no pas menystinguda. Crec que aquest és un dels deures que hem de fer, que ho devem a tota a aquesta gent que ha caigut en un total desprestigi, així com tota una manera de viure i de veure la vida que comporta també el respecte a les masies.

Queda poca gent que hi visqui
Amb el meu germà Víctor, amb qui sempre hem parlat d’aquestes coses i que sempre he valorat molt les seves apreciacions, diem que hi va haver un moment en què tota aquesta forma de vida, tot aquest món es va desmuntar irreversiblement. Segurament el gran moment de crisi va ser la guerra civil: des d’aquell moment la ruralitat ja va anar desapareixent. Ara és una mostra de museu d’etnologia i només queden aquells que encara han viscut directament aquesta ruralitat però quan es morin se n’anirà tot un món. Haurà desaparegut.