A les valls dels Alps hi ha un microestat anomenat Lampidorra. Malgrat l’idíl·lic paisatge muntanyenc i la placidesa d’una existència sense massa sobresalts, els lampidorrans actualment tenen un problema gros: el seu tradicional govern, basat en els usos i costums, no recapta impostos ni taxes de cap mena. Això ha comportat que l’estat s’hagi hagut d’endeutar i ara els creditors volen cobrar. El poble, reunit en assemblea, rumia diverses possibles solucions. Una és la de convertir el territori en una mena de casino. Finalment, arriba el desllorigador: un magnat americà els ofereix la sucosa quantitat de cent mil dòlars per comprar el país sencer. El milionari, que ja és d’edat molt avançada, no tardarà gaire a posar els dos peus a l’altre barri.
I aquí és on comença l’aventura: quan aquest mor, la nació muntanyenca és heretada per una seva parenta molt llunyana, una noia trempada anomenada Lindy Smith, que treballa de dependenta als grans magatzems Macy’s de Nova York, fins aleshores completament aliena a la responsabilitat que li havia de caure a sobre. Un cop és propietària del país, la Lindy pretén posar una mica d’ordre al descontrol dels seus rústecs súbdits europeus i els prohibeix el contraban que practiquen habitualment. El seu decret agreuja encara més la crisi econòmica lampidorrana, perquè deixa l’economia nacional sense la seva principal via d’escapament. Per intentar trobar una sortida, la Lindy s’alia amb un comerciant de formatges anglès per exportar el formatge de bola tradicional de Lampidorra, un producte anomenat “Schneese”, que entre els seus ingredients hi té l’aiguardent –d’aquí el nom que ajunta schnapps (aiguardent, en Alemany) i cheese (formatge, en anglès)– i, per tant, té propietats embriagadores.

Montseny andorrà
Evidentment, no cal entendre-hi gaire de geografia per intuir que aquesta és una història de ficció. Tot el que acabem d’explicar pertany a l’argument d’una pel·lícula i Lampidorra només existeix en una producció britànica estrenada l’any 1952 amb el títol de Penny Princess –títol traduït al castellà com a La princesa del penique–, una comèdia dirigida per Val Guest i protagonitzada per Yolande Donlan i Dirk Bogarde. El film comença amb aquesta advertència: “Tots els personatges i fets d’aquesta pel·lícula són ficticis. Qualsevol semblança amb fets o persones reals, vives o mortes, és pura coincidència”. No ens creurem, però, que sigui “pura coincidència” la retirada d’aquesta nació imaginària amb un país ben real. No és només que el nom de “Lampidorra” sigui gairebé clavat al d’Andorra, sinó que hi ha diversos detalls de la pel·lícula que ens recorden al país dels Pirineus: l’escut, la vestimenta tradicional dels governants, l’edifici de la seu del govern, la pràctica del contraban i alguns trets de la cultura catalana que s’hi poden observar. Pot ser que la inspiració per aquesta història vingués d’uns fets sonats que havien passat un parell de dècades abans i que havien tingut ressò a la premsa internacional: durant la dècada dels trenta un excèntric rus anomenat Borís Skóssirev s’havia intentat proclamar rei d’Andorra entre promeses de modernització que s’havien de materialitzar en hotels de luxe i casinos.

El poble de Montseny, l’escollit
Per rodar-la va haver-se de trobar un escenari real on ubicar els exteriors d’aquell país imaginari. L’indret escollit va ser el poble de Montseny i així és com Penny Princess va esdevenir una de les primeres pel·lícules de producció britànica filmada a Catalunya i a l’Estat espanyol. Els fotogrames s’han convertit en un bon document per ensenyar-nos Montseny tal com era fa set dècades: amb el campanar romànic i l’església de Sant Julià ben emblanquinats abans que s’imposés la moda de la pedra vista, conjuntats amb la resta del poble. La seu de l’inventat govern de Lampidorra és l’ajuntament de Montseny i la princesa dirigeix els discursos als seus súbdits des de la plaça de la Vila. Des d’allà mateix en surten el carros plens de formatges que han de salvar l’economia depauperada del país muntanyenc. Les panoràmiques del petit poble i de la vall de la Tordera ajuden a donar una pàtina bucòlica a la narració protagonitzada per la intrèpida i benèvola jove americana.

El ramat del Quico de Can Codina i el Carpanta de Palautordera
El rodatge que va resultar tot un trasbals per un poblet de tot just mig miler d’habitants poc acostumat als tràfecs i als estrangers. Molts dels oriünds i gent de les poblacions de l’entorn s’hi van implicar activament, participant a la filmació com a extres o desenvolupant-hi altres tasques de suport. Així ens ho ha explicat en Josep Deumal, que aleshores tenia tot just sis anys i es reconeix en algunes escenes participant en el comerç de formatges. “Els formatges eren de guix”, puntualitza, mentre identifica diverses de les persones que surten a la pel·lícula. Per ell sabem que el carro dels morts utilitzat per dissimular el tràfic il·legal de formatges venia de Palautordera, que van posar a la plaça el ramat d’en Quico de Can Codina remarca el caràcter rural de l’indret o que entre la banda de músics cofats amb barretina que animaven les escenes hi ha el seu avi tocant el flabiol mentre que “en Soler, que era un pastisser de Palautordera, que li deien en Carpanta, tocava la trompa”. Destaca el paper del mestre, que sabia parlar anglès i col·laborava activament amb les tasques de producció tot fent de traductor. L’escola es va tancar per a l’ocasió, no només perquè el mestre estava enfeinat i diversos dels alumnes feien d’extres, sinó perquè les aules estaven situades al mateix edifici de l’ajuntament, un dels espais protagonistes de la història. També explica que molts homes aquelles setmanes van deixar les feines agrícoles i forestals, deixant perdre els camps, perquè els sortia més a compte anar a fer d’actors de manera remunerada. I és que aquells anglesos portaven quartos i tota mena de novetats: l’electricitat va arribar amb ells a Montseny, amb un camió generador que servia per fer anar els focus, i també el whisky, un beuratge exòtic fins aleshores pràcticament desconegut per aquells verals. La família del nostre testimoni, per exemple, va ser recompensada amb impermeables, teies per il·luminar-se i botes ferrades de mitja cama, tot això regalat per l’equip de producció. La misèria que es vivia aleshores al nostre país contrastava amb l’abundància material de la que gaudien aquells estrangers.
En Josep també ens diu que els actors s’allotjaven a l’hostal Montserrat, al capdamunt del poble, un establiment encara actiu. Prou els deuria agradar aquella estada als protagonistes si l’actriu principal va declarar uns anys després que “un dels moments més feliços de la meva vida van ser les cinc setmanes que vam passar amb la companyia de Penny Princess al petit poble espanyol de Montseny, cinquanta milles al nord de Barcelona”.