Tot just fa trenta anys es fa definir formalment el concepte de patrimoni geològic com a espais que conserven la memòria de la Terra i va començar un lent camí a casa nostra perquè fos considerat, identificat, valorat i, si es podia, protegir-lo. Aquest és el punt més complex de fer entendre i fer valdre als gestors del territori i a la ciutadania en general. Diguem que de forma indirecta alguns dels nostres paisatges geològics s’han beneficiat d’alguna figura de protecció per la seva bellesa natural. Del nostre entorn més proper pensem en Sant Llorenç del Munt, Montserrat o Sant Miquel del Fai.
Però no cal que un espai d’interès geològic ho sigui pel seu valor paisatgístic. N’hi ha prou que tingui valor didàctic i sobretot científic. I aquí és on entra en joc la modesta Serralada Transversal Vallesana entre els rius Llobregat i Sec, l’únic territori de la plana del Vallès mínimament muntanyós. És un paisatge de carenes abarrancades com la Serra de Galliners, les Martines, Montagut, Vista Alegre, Serra de Can Costa, etc. Fins a mitjans de la dècada de 1960 era un territori fonamentalment agroforestal i, actualment, molt degradat per l’urbanisme desordenat i expansiu de les segones residències, les vies ràpides, les graveres i els incendis forestal. No és un paisatge que destaqui pel seu atractiu, però conté un valuós patrimoni geològic fonamentat sobretot en la seva gran riquesa paleontològica en mamífers, de les més importants d’Europa. Una fauna prehistòrica fantàstica i sorprenent, un patrimoni universal que ha de transcendir el pur coneixement científic i formar part del bagatge cultural de tots els vallesans. I aquest article vol posar-hi el seu gra de sorra.
El cinema ha fet populars i carismàtics entre el gran públic dos grans grups d’animals prehistòrics: els dinosaures, que habitaren la Terra entre fa uns 230 i 65 milions d’anys; i la fauna de “l’edat del gel”, és a dir, els grans mamífers que van poblar el nostre hemisferi entre fa uns 1, 8 milions d’anys i tot just uns 11.700 anys: mamuts, tigres de dents de sabre, rinoceronts llanuts, cérvols gegants, peresosos terrestres, etc. Òbviament, entre els 65 i els 1,8 milions d’anys la vida va persistir i evolucionar a tot el planeta, i tenim la sort que a Serralada Transversal Vallesana tenim una finestra oberta a un interval d’aquest passat d’entre 11, 6 i 8, 9 milions d’anys enrere, un trosset dins un període anomenat Miocè, gràcies a extraordinaris afloraments i una vintena llarga de jaciments paleontològics coneguts i als que de tant en tant, se’n sumen de nous.

Fauna com als grans llacs africans
La fauna trobada ens podria recordar ni més ni menys que la que actualment viu als grans llacs africans, com per exemple i entre molts altres, herbívors del grup dels equins com Anchitherium, Hipparion, Hippotherium; castors de gran talla com Monosaulax i Stenofiver; els bòvids Miotragocerus, Koronochoerus, Tragoportax; els rinoceròntids Dicerorhinus i Aceratherium; proboscidis de les famílies Gomphotheriidae, Deinotheriidae i Tretralophodon; el suid Mycrostonyx; el cérvol-ratolí Dorcatherium; el cérvol mesquer Micromeryx; giràfids i calicotèrids. Pel que fa als carnívors, hi ha representats felins de dents de sabre Machairodus i Paramachaerodus, els nimràvids Albanosmilus, els úrsids Ursavus i Indarctos i els hiènids Adcrocuta i Progenetta. Un autèntic Miocenic Park.
Cal fer menció especial dels primats antropoides dels gèneres Hispanopithecus i de la família dels pliopitècids per la seva abundància en el registre fòssils, importància en l’arbre genealògic humà i pel seu significat paleoambiental. Hispanopithecus laietanus i Hispanopithecus crusafonti (abans Dryopithecus) van ser dos primats d’entre 1-1, 10 m d’alçada i d’uns 25 kg les femelles i uns 40 kg els mascles eminentment arborícoles. Quan eren a terra, caminaven sobre les quatre potes. Físicament, podrien recordar quelcom a mig camí d’un orangutan i un ximpanzé. S’alimentaven fonamentalment de fruita dolça, com dàtils i figues i de brots tendres.
Els pliopitècids van ser una família de primats àmpliament distribuïts per Europa que evolutivament es troben a la base de dues branques evolutives divergents: la dels cercopitècids (micos del Vell Món) i els hominoides (simis antropomorfs i humans). El seu aspecte era semblant al dels actuals gibons. S’han descobert diverses espècies d’aquesta família al Vallès, de les quals s’ha deduït que tenen una dieta, en general, rica en fruita dolça, que també incorporava fruita seca i fulles. Una espècie de pliopitècid porta el nom de la cocapital del Vallès Occidental per haver-se descobert en un jaciment que actualment ocupa el Parc Vallès, l’Egarapithecus narcisoi.
Deixant fora els petits mamífers rosegadors i insectívors, pel que fa a la resta de vertebrats vallesans, s’han trobat restes esparses d’amfibis i rèptils, de les quals cal destacar la tortuga aquàtica Ptychogaster i, per la seva abundància, tortugues terrestres del gènere Testudo i les gegantines (fins a 2 m!) Titanochelon.

Miquel Crusafont
Alguns jaciments paleontològics ja eren coneguts a finals del segle xix i principis del xx pels pioners de la paleontologia i geologia catalana i internacional (com per exemple, Jaume Almera o el terrassenc Domènec Palet i Barba). A mitjans del segle xx, gràcies al sabadellenc Miquel Crusafont-Pairó i els seus col·laboradors Josep Fernández de Villalta i Jaume Truyols, es va començar una recerca metòdica i sistemàtica que perdura avui gràcies, fonamentalment, a la feina desenvolupada per l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont, una part mínima de la qual es pot veure exposada al Museu ICP de Sabadell. Per raons que seria llarg d’explicar, Crusafont va definir per a la conca del Vallès-Penedès un estatge faunístic dins el Miocè, deslligat de les divisions geocronològiques, situat entre 11,6-8,9 milions d’anys que va anomenar Vallesià, terme que és reconegut i emprat a escala de tot Europa. Al Vallès també s’ha trobat fauna de finals de l’estatge anterior i principis del posterior, però el Vallesià és el més ben representat amb molta diferència.
A la zona dels ventalls més allunyada de les muntanyes sols arribava el sediment més fi i es formaven planes fangoses amb canals, tolls i aiguamolls estacionals. Un ambient ideal perquè la vida prosperi i els cadàvers quedessin ràpidament enterrats en el sediment i fossilitzessin.
Les mateixes restes paleontològiques i l’estudi dels sediments ens dibuixen un quadre, primer dominat per un bosc subtropical dens i humit amb variacions estacionals, poblat d’arbres de fulla perenne com llorers i palmeres; amb canyissars als aiguamolls, i a les zones més seques de les terres baixes, dominaven arbres i arbustos lleguminosos, i més tard, boscos oberts més propis d’un clima fred i sec amb un règim estacional de precipitacions.
Poc o molt s’han localitzat jaciments en tota la zona centre-est de la Serralada Transversall, en especial al voltant Sentmenat, Sant Quirze del Vallès, Terrassa i Viladecavalls. La Generalitat, però, va delimitar per al seu Inventari d’Espais d’Interès Geològic sols un sector anomena oficialment Successió Miocena de les Fonts de Terrassa-Montagut, situada entre el Torrent del Palau Riera de Rubí i el Torrent de Sant Muç (termes de Terrassa i Rubí). Per altra banda, l’Inventari Espanyol de Llocs d’Interès Geològic (IGME) considera la nostra comarca un altre punt de gran importància lligat a l’anterior com és l’Estrototipus Vallesià, a Can Llobateres, entre Sabadell i Santiga.