El cinema català té un marcat accent vallesà des dels seus inicis i fins a l’actualitat, com posa de manifest aquest Vallesos que, en articles diversos, remarca el paper de noms destacats des del llegendari Domènec Ceret, actor i director del primer cel·luloide, fins als terrassencs Joan Baca, Toni Garriga, mestres pioners del cinema amateur, passant també pel cineasta terrassenc Antoni Verdaguer, el sabadellenc Tomàs Pladevall –que enguany ha rebut el Premi Gaudí d’Honor com a director de fotografia–, fins a la llorejada directora molletana Neus Ballús, figura clau de l’emergent cinema català de base documental. Tanmateix són encara força més els noms a tenir en compte, entre quals resulten imprescindibles els següents.

Francesc Bellmunt, un clàssic de cap a peus
Nascut a Sabadell el 1947, Francesc Bellmunt és un clàssic entre els cineastes catalans contemporanis, amb predilecció per la comèdia i sempre fidel a la llengua catalana des que la mort de Franco ho va fer possible. Ha exercit de director, de guionista i de productor de llargmetratges, documentals, sèries per televisió... L’any 1975 va documentar Canet Rock, La Nova Cançó i l’any 1978 la persecució a què va ser sotmesa La Torna, dels Joglars. De finals del setanta fins a les darreries dels noranta va ser un autor prolix i de la seva filmografia en destaquen les mítiques comèdies L'orgia, Salut i força al canut, La quinta del porro, Pa d’àngel i Un parell d’ous, com també les adaptacions de dues novel·les de Ferran Torrent: Un negre amb un saxo i Gràcies per la propina, a més de les ficcions històriques El complot dels anells o Monturiol, el senyor del mar. A part, ha promogut activitats de política cinematogràfica com ara la fundació de l’Institut del Cinema Català i del Col·legi de Directors de Cinema, de l’Associació de Productors Barcelona Audiovisual i del Col·legi de l’Audiovisual de Catalunya.
Recentment, ha publicat un llibre de poesia i ha confessat que practica aquest gènere des dels quinze o setze anys, quan va descobrir que la llengua en què parlava, el català, disposava d’una gramàtica. Des de llavors sempre ha escrit poesia, en la intimitat. Ara, bo i jubilat del cinema, ha aprofitat el confinament provocat per la covid per repassar el que ha escrit al llarg de la vida, compilar-ho tot i publicar-ne un llibre.

Belén Funes, la nova fornada
Filla de classe treballadora, Belén Funes (Ripollet, 1984) forma part de la nova fornada de directores que fonamenten un salt generacional en el cinema català amb històries íntimes i que canvien la mirada habitual.
Formada a l’Escola de Cinema de Catalunya (ESCAC) i amb un màster de guió a San Antonio de los Baños (Cuba), Funes es va iniciar professionalment com a ajudant de direcció en pel·lícules com Mientras duermes, Rec 3 o Tengo ganes de tí i d’script a Tots volem el millor per a ella i El niño.
El seu primer treball com a directora va ser el curtmetratge Sara a la fuga (2015), premiat amb la Biznaga de Plata al Millor curtmetratge del Festival de Málaga. Amb un segon curtmetratge, La inútil (2017) va continuar recollint reconeixements en forma de premis. En aquest cas, la nominació als premis Gaudí i cinc premis al Festival de Medina del Campo. El seu primer llargmetratge, La hija de un ladrón (2019), ha aconseguit un ampli reconeixement de crítica i públic i també una llarga llista de premis: Premi Goya a la millor direcció novella (2020), i tres Gaudí (2020) –Millor pel·lícula en llengua no catalana, Millor direcció i Millor guió. Les pel·lícules parlen de la vida en els límits, en la perifèria (la geogràfica i la de la vida) i de la família. Potser per això, la seva propera pel·lícula la roda a Jaen, la terra on va néixer el seu pare.

Balter Gallart, la força del destí
Balter Gallart (Granollers, 1959), que havia estudiat disseny d’interiors a l’Escola Massana de Barcelona, sempre s’havia sentit atret pel cinema. Per això, a Granollers, ja havia començat a fer curtmetratges –sol o amb el germans Circuns– iniciant també una connexió natural amb el Cineclub de Granollers. Justament aquesta atracció cap al cinema i el món de l’audiovisual el va portar a relacionar-se amb la incipient Televisió de Cardedeu i va ser allà on va tenir la idea d’enllaçar aquesta primerenca televisió amb artistes per intentar engalzar el món artístic i l’audiovisual. Tot i que el projecte no va acabar de realitzar-se, aquesta relació amb artistes el va portar, més endavant, a col·laborar amb Vicenç Viaplana en la direcció d’art de la pel·lícula Estació Central. Aquell projecte a Televisió de Cardedeu, però, va portar Balter a tractar amb l’escriptor i artista Carles Hac Mor que, havent de fer un guió cinematogràfic, va poder introduir Balter Gallart en el món professional del cinema presentant-li el productor Manel Valls. Ja com a ajudant de Carles Pazos, que feia de director d’art de la pel·lícula És quan dormo que hi veig clar –dirigida per Jordi Cadena–, es va trobar, a mig fer, que Carles Pazos no podia continuar amb la feina i es va haver de càrrec de la direcció d’art. Tot un repte per algú que tot just aterrava al món del cinema.
Des d’aquell moment inicial fins ara, Gallart s’ha fet càrrec de la direcció d’art i ha aportat la seva capacitat com a dissenyador de producció a de més d’un centenar de pel·lícules, i també ha participat activament amb aquestes mateixes atribucions a l’elaboració d’anuncis comercials. Tot plegat, una vida dedicada al cinema i la producció audiovisual des de tasques de els quals es veu molt el resultat però que no solen aportar protagonisme a qui les realitza. I Balter Gallart, des de la generositat de qui treballa perquè els altres brillin, ha aconseguit irradiar un magnetisme a les seves realitzacions que l’ha dut a guanyar aquest 2022 tant el Premi Goya com el Premi Gaudí a la millor direcció artística per la pel·lícula Las leyes de la frontera. De fet, no era el primer Gaudí que guanyava perquè ja l’havia guanyat, en la mateixa categoria, per Los últimos días el 2014 i per Anacleto: agent secret, el 2016. Ni, segur, els darrers que rep.

Júlia de Paz Solvas, de l’ESCAC al món
Sortida de la prolífica Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC), Júlia de Paz Solvas (Sant Cugat del Vallès, 1995), especialitzada en direcció cinematogràfica ha esclatat com a directora d’èxit amb el seu primer llargmetratge, Ama. Estrenada a les sales 2021 i amb la première mundial al Festival de Màlaga, Ama –que explica una història sobre dones exposades a la soledat i el fracàs– va aconseguir a l'esmentat festival la Biznaga de Plata a millor actriu (Tamara Casellas) i el Premi Feroz Puerta Oscura a la millor pel·lícula. L’obra ha tingut recorregut per festivals com el Festival de San Sebastian, SEMINCI, Àmsterdam Film Festival, a més de la nominació a millor guió adaptat als Premis Goya 2022 i la nominació a millor actriu protagonista als Feroz 2022. Un trajecte segurament impensat per la jove sancugatenca, que ja havia signat el curtmetratge Fran (2016), el llargmetratge La Filla d’algú (2018, codirigit amb 10 directors i directores més de l’ESCAC) i el curtmetratge AMA (2018).
L’inici fulgurant d’aquesta directora, que remarca com a referents Belén Funes, Andrea Arnold, Icíar Bollaín o León de Aranoa, l’ha dut a ser nominada per la prestigiosa revista Variety com a un dels deu talents de l’Estat espanyol en tenir en compte.
Actualment està coescrivint amb Núria Dunjó el seu següent llargmetratge i, a més, el seu últim curtmetratge –Harta–, recorre festivals com Clermont Ferrand, el Festival de Màlaga (Biznaga de plata a millor actriu, Biznaga de plata a millor actor i Biznaga de plata Premi del públic) o el Concurs Iberoamericà de Versión española, entre altres. I tot just comença.

Agustí Corominas, documentalista alternatiu
Aficionat al cinema des de petit i format a l’emparament dels cineclubs, Agustí Corominas (Granollers, 1950), l’any 1992 va crear la productora Metròpoli Vídeo films, amb la qual ha produït la majoria dels seus treballs, sobretot documentals. Destaquen les coproduccions amb diferents televisions –TVC, TVE o VOTV–, per a organitzacions no governamentals com Intermón i associacions com la de mestres Rosa Sensat o per administracions com ara l’Ajuntament de Barcelona o la UE. Els seus documentals se centren en temàtiques com la memòria històrica –amb títols com Els mestres catalans de la guerra a l’exili–, la cultura popular –Jaume Arnella, el joglar, Castellers del món (una volta per 3 continents a la recerca de l’origen dels castells)–, la recuperació de la terra –La Tierra Asoma, Amayuelas– o de transformació ecosocial – com L’educació en el Moviment dels treballadors SenseTerra ( Brasil). Al Vallès ha estat un punt de referència pels seus treballs amb títols dedicats a figures, barris i entitats de la comarca com ara Obra i vida de M.J. Raspall (en 16mm), Els mestres Montaña i la seva època, Fornells Pla i Conxa Sisquella, Bellavista, ple de vida, La Màgia de Cantar (sobre la societat Amics de la Unió de Granollers) o Crònica de lluites i esperances, dos capítols en els que es recullen les lluites que durant la transició van portar a terme diferents col·lectius de la comarca per una escola catalana; aquests últims coproduïts amb VOTV. Actualment està treballat en el llargmetratge documental: Alternativas hacia un futuro sostenible. Un treball col·lectiu fruit de les aportacions de més de 400 persones i quinze entitats.

Albert Espel, la solució als problemes
Quan, de ben jovenet, va explicar a casa que es volia dedicar al cinema, el pare de l’Albert Espel (Montcada i Reixac, 1969) va arrufar el nas. Tot i això, una vegada acabada la carrer d’enginyeria industrial, l’Albert, que a Montcada mateix havia editat tota mena de vídeos per casaments i trobades locals de tota mena, ja va enfocar la seva vida professional cap al cinema I l’audiovisual. De fet, en el seu pas pel Canal Cent, l’aleshores televisió local de Sant Fost de Campsentelles, ja havia editat, fet de càmera o muntat vídeos i, per tant, tota aquesta faceta tècnica lligada al món del cinema no li era estranya. Per això, el salt a centrar-se en la producció executiva i en la direcció de producció de pel·lícules no resultava especialment arriscat. Ara bé, en aquell moment inicial no podia pas pensar que a inicis d’aquest any 2022, després de recollir un premi Goya, s’enduria també el premi Gaudí per la direcció de producció de la pel·licula Meditarraneo. I és que, el gener de 2022 ja havia guanyat, també, el premi Berlanga a la millor direcció de producció per Las consecuencias.
La seva feina de direcció de producció –i ara la de productor executiu de la distribuidora i productora cinematogràfica Youplanet Pictures per obrir l’àrea de ficció de films i sèries– és una feina complexa que es centra a “solucionar problemes que suscita el rodatge d’una pel·lícula”, diu. Sap de què parla, a hores d’ara, l’avalen vint-i dues pel·lícules com a direccio de producció i vuit com a productor executiu.

Text elaborat a partir de les aportacions de: Cesc Prat, Àngels Leiva, Ramon Vilageliu i Vicenç Relats