La consagració de Sant Salvador de Polinyà: 900 anys d’una solemnitat
Polinyà del Vallès és un dels pobles més ben documentats de tot Europa per al període altmedieval i va ser el primer de tots a disposar d’un diplomatari publicat
Jesús Aturo
, Tània Alaix
(text)
El proper mes de novembre se celebraran els nou-cents anys de la consagració de l’església romànica de Sant Salvador de Polinyà. Aquesta diada solemne va tenir lloc, d’acord amb l’única font històrica que ens n’ha servat memòria, el 18 de les calendes de desembre de l’any de l’Encarnació del Senyor 1122, que correspon al dia 14 de novembre de 1122 de la cronologia actual. Tanmateix, Polinyà del Vallès, que és un dels pobles més ben documentats de tot Europa per al període altmedieval i el primer de tots ells a disposar d’un diplomatari publicat, malauradament, no conserva el diploma original que acredita la dedicació al Sant Salvador de la seva primitiva església parroquial. (Fig. 1) Només en tenim notícia per una còpia feta a principis del segle xx a partir d’una altra còpia, també perduda, treta el 20 de juny de 1634 per l’arxiver reial Rafel Domènec, el qual, al seu torn, es va basar en una altra còpia, així mateix extraviada, del 8 de març de l’any 1209 i duta a terme per un sotsdiaca anomenat Guillem.
I, per a major dissort, cal afegir que la transcripció executada per l’esmentat Rafel Domènec no va ser gens fidel a l’original, ja que aquest arxiver va modernitzar el text. Fins al punt que va emprar una terminologia més pròpia de la seva època que no pas del temps de la consagració, i, a l’ensems, hi va interpolar noms de personatges i de topònims contemporanis seus. Però que es tracti d’una còpia interpolada, no implica, per necessitat, que sigui una falsificació. A més, en aquesta avinentesa, es diria que Domènec simplement va voler actualitzar les prestacions que l’església rebia en els seus dies, amb inclusió del nom de les persones que llavors les tributaven i la denominació coetània de les propietats per les quals es satisfeien els tributs. Per la qual cosa, malgrat tot, podem confiar en la veracitat històrica de la dotalia que ara recordem, i del dia i any en què tingué lloc.
I, sent així, no podem pas dubtar que el bisbe consagrant fos sant Oleguer, que, llavors, no sols era prelat de la diòcesi de Barcelona, sinó també arquebisbe de la restaurada Església Metropolitana de Tarragona. I, com era habitual en aquestes espectaculars cerimònies, el bisbe hi va acudir acompanyat d’una escollida representació dels canonges de la catedral de Barcelona i d’una atapeïda concurrència del poble fidel, entre el qual no hi va faltar, certament, la totalitat dels habitants de Polinyà.
Guislabert, donador de l’església de Sant Salvador
L’església de Sant Salvador era d’antuvi de propietat privada, si més no al segle xi. Aquests temps eren dominats per la simonia, i els senyors laics usurpaven com a propis béns de l’Eglésia; entre ells, les mateixes esglésies. I la de Sant Salvador pertanyia als vescomtes de Barcelona. Amb tot, va ser un distingit membre d’aquesta família vescomtal, Guislabert, qui, esdevingut bisbe de la seu barcelonina el 1035, es va despredre de l’església de Sant Salvador en favor de la canònica de la catedral. Això va ser un 16 de maig de 1056, i ho va fer amb tota solemnitat i amb un llenguatge un xic barroc que traduïm del llatí:
“En el nom sagrat de la Trinitat, jo, Guislabert, per anuència de Déu bisbe de la Santa Seu de Barcelona, inspirat per la força del sant Esperit, per remei de la meva ànima i la dels meus pares, i, sobretot, perquè no em desdic d’estar subjecte a la regla dels sacrosants cànons que, respecte dels béns eclesiàtics, prescriuen de desempobrir i gratificar la canònica, exhortat pel prec perseverant i per la respectuosa petició de tot el capítol de canonges a mi sotmès, sóc donador, al Senyor Deú, per l’enter afecte del meu cor, i a la canònica de la Santa Creu de la Seu de Barcelona, de l’església dedicada en honor del Sant Salvador, situada al comtat de Barcelona, al Vallès, al lloc anomenat Polinyà.”
Per tant, també la poderosa catedral de Barcelona havia d’exercir la seva influència damunt Polinyà. I, alguna vegada, com és lògic, ho faria en contraposició als interessos de la família de Santa Coloma, que, tot i residir al seu palau de Barberà, tenia poder d’autoritat sobre Polinyà. Aquesta circumstància segurament explica una certa tebiesa en la participació dels Santa Coloma en la reforma de l’edifici eclesial que es va inaugurar oficialment el dia de la seva nova consagració, el susdit 14 de novembre de 1122.
I som del parer que, en aquesta data tan significada, les artístiques pintures murals que ornaven l’església ja estarien concloses. No cal pensar en dates posteriors sense arguments de pes. I d’aquestes pintures n’han sobreviscut materialment algunes parts i, sols fotogràficament, el retrat d’un parell de rostres, aquests actualment de parador ignorat. (Fig. 2) Llàstima gran! Perquè, atesa la perfecció formal que reflecteixen, ens fan plànyer no poc de la seva pèrdua i sospirar per la seva recuperació.
Un cicle iconogràfic complet
Les pintures de Polinyà narren la vida de Jesús; des de l’anunciació del seu naixement fins a la seva passió i mort. (Fig. 3) I, paral·lelament, presenten diverses escenes terrorífiques del dia de la fi del món i del judici final, inspirades en l’Apocalipsi de sant Joan. Es tracta d’un programa iconogràfic molt ben planejat, que ofereix un cicle iconològic complet, on s’explica visualment i pedagògica la vinguda de Crist i el seu retorn a la fi dels temps.
I qui pogué ésser l’ideador d’aquest programa iconogràfic? La pertinença de l’església al capítol catedralici de Barcelona fa pensar en algun dels seus canonges. I, en l’època que ens ocupa, un dels més egregis i cultes era, sens dubte, Renall, jurista, gramàtic i poeta, i secretari i íntim col·laborador de sant Oleguer, títols que prou l’acrediten com el millor candidat possible a ser-li atribuïda la paternitat de la idea i planificació del bell projecte pictòric. (Fig. 4)
Patrimoni Paleografia
