Quan es parla de cineclubisme hi ha qui pensa en una activitat romàntica, hereva de moments foscos en la divulgació cultural i cinematogràfica del nostre país. Hi ha qui ho relaciona, fins i tot, amb episodis en els quals activitats clandestines combatien censures i tabús projectant imatges i debatent-ne al seu voltant.
Tanmateix, aquesta és segurament una generalització injusta per a una majoria perfectament conscient de la vigència del cineclubisme en tant que associacionisme cultural que promou, segons cada context, l’activitat cinèfila i l’esperit crític a través de la imatge o, si es vol, l’activitat lúdica a través de l’audiovisual.
La Federació Catalana de Cineclubs aglutina més de cinquanta cineclubs de Catalunya, Balears, País Valencià i Andorra, i l’informe que publica anualment dona fe de l’impacte que tenen aquestes entitats, reunint prop de vuitanta mil espectadors a l’any i projectant films de les procedències i estils més diversos, amb un alt índex de cinema en versió original i, això és també important, també doblat o subtitulat en català. En definitiva: aquesta vigència és absoluta, i la continuïtat dels cineclubs és necessària per a seguir dinamitzant i equilibrar, en tots els sentits, la divulgació cinematogràfica.

Renaixement de sales
Granollers és l’alberg d’un dels cineclubs més actius de l’actualitat, i també el més antic del país. El cineclub de l’Associació Cultural Granollers va néixer un 1950 i fins avui no ha deixat d’oferir al seu públic una pantalla on reunir-se, on trobar estímuls cinematogràfics singulars en forma de pel·lícules i cineastes. No només això. Com molts altres cineclubs vallesans i del món s’ha erigit com el principal prescriptor de la pantalla gran a la ciutat, movent-se per línies que van més enllà dels menús del dia oferts per sales més comercials, supeditades sempre al calendari d’estrenes. La reobertura del Cinema Edison, el 2018, gestionada per l’Associació, va ser una de les grans notícies pel setè art a la comarca i per extensió al país: es corrien les cortines d’una nova finestra en un moment de baixades de telons generalitzades.
El Cineclub la Garriga va protagonitzar una campanya similar entre el 2013 i 2014. Aquesta vegada, però, no va ser la reobertura d’un cinema sinó la conservació d’un de veterà. L’Alhambra, un dels més longeus de Catalunya, semblava destinat al tancament a causa de la digitalització forçada dels seus equips i uns problemes estructurals de l’edifici. És per això que des del Cineclub es va iniciar la campanya SOS Alhambra, que va implicar tot el poble, així com institucions i figures rellevants de la cultura garriguenca i el cinema català. Des de La Troba Kung Fu fins a Juan Antonio Bayona van ser presents en els diferents actes de promoció del cinema, que finalment va poder afrontar la digitalització i les reformes que encara avui mantenen l’Alhambra obert, actiu i ben assortit de públic, mantenint-se també com a la principal seu de les sessions del cineclub del poble.

Punt de trobada cinèfil
Per desgràcia, no tots els municipis del Vallès tenen una sala de cinema en funcionament. És més, actualment hi ha pràcticament la mateixa quantitat de cineclubs, onze, que de cinemes al Vallès Oriental i Occidental, tretze. I si a Granollers és una associació cultural qui el gestiona i a La Garriga és qui va contribuir decisivament a la seva salvació, a Castellar o a Mollet del Vallès són els cineclubs qui, orfes de sala, s’encarreguen d’organitzar projeccions que tot sovint s’acompanyen de debats en auditoris o sales alternatives. A Castellar, el jove cineclub que presideix l’il·lustre cineasta Pere Joan Ventura organitza projeccions regularment, sempre sensible al cinema d’autor i de caràcter social. També organitzen un festival, el Bram, per on han passat cineastes de la mida de Neus Ballús o Fernando Trueba. A Mollet del Vallès la programació passa principalment pels clàssics, amb cicles que van des de tòtems nordamericans com Chaplin, Ford o Wilder, fins als europeus dels seixanta, setanta i vuitanta; neorealisme italià, noir britànic, nouvelle vague francesa... Tot, amb presentacions de foristes catalanes, sàvies que preparen col·loquis posteriors on es contextualitzen les corrents artístiques i socials i es desgranen els secrets de cada film.
El de Bigues i Riells és un cineclub que ha canviat de cara recentment. Després d’anys sense una sala municipal on poder projectar còmodament pel·lícules, el 2019 van inaugurar un auditori on ara s’hi projecten obres de tota mena, amb col·laboracions com la FilmoXarxa o el Cicle Gaudí. Com aquests, el Xiscnèfils de Cerdanyola, amb un film setmanal, el Cisco Mosenya de Santa Perpètua, El Coro de Sentmenat o el Cineclub de Sant Esteve de Palautordera, tenen un alt grau de compromís i permeabilitat en l’activitat sociocultural dels seus respectius municipis. Tot i així, i malgrat que l’afectació de la pandèmia en l’activitat dels cineclubs catalans va ser molt menor que la dels circuits cinematogràfics comercials, molts no han pogut recuperar encara l’activitat regular.

Pantalles alternatives
El de Sabadell, com Granollers, és un altre cineclub històric –nascut l’any 1957– amb una activitat regular i inquieta, que ocupa puntualment una de les sales de l’històric Cinema Imperial de la ciutat per projectar-hi cicles i pel·lícules allunyades del que es pot veure a les altres sales del cèntric cinema. Amb fites històriques com la visita del gran Jacques Tati, l’entitat sabadellenca segueix sent un referent gràcies a la seva programació arriscada i heterogènia. De fet, aquest, juntament amb el Pedagogia de l’Espectacle de Terrassa, el de Granollers i el de la Garriga són els únics cineclubs vallesans que cohabiten amb una sala comercial.
Al Vallès s’hi reuneixen una cinquena part de tots els cineclubs federats dels Països Catalans, símptoma d’un ferri compromís i vocació associativa i cinematogràfica, i també d’una voluntat expressa de mantenir el cinema com a activitat col·lectiva i participativa. Sigui amb projeccions regulars, sigui amb sessions especials puntuals –les sessions de films inèdits de FilmoXarxa en fins a sis cineclubs vallesans o de cinema català amb el Cicle Gaudí; les de cinema a la fresca; o certàmens com el Bram o La Garrissa–, sigui com a punt d’unió entre el cinema i entitats i institucions, el cineclubisme és, avui i per molts anys, pal de paller del cinema vallesà.