Fa cent vint-i-cinc anys justos que el barceloní Fructuós Gelabert, imbuït de l’emoció que li havia suscitat poder veure El regador regat dels germans Lumière, va estrenar a Barcelona el que es pot considerar l’òpera prima argumental del cinema català. Es tractava de Riña en un café, una petita pel·lícula d’argument senzill –dos nois, una noia, la gelosia i la batussa corresponent– que es va projectar a l’envelat de la Festa Major de Sants, l’agost de 1897. L’èxit va ser immediat i, com podeu llegir en les successives pàgines d’aquesta Carpeta dedicada al cinema, en pocs anys, l’espectacle del cinema va anar arribant a tot arreu.
“Passin a veure el Lentiplasticromocoliselectoserpentigraf!”, cridava Eduard Pujol i Marsal, conegut com “el coix del cinematògraf”, davant la barraca que el dentista Marçal Ballús havia instal·lat a Sabadell a principis de l’any 1901 i on es projectaven diversos curts com Salida del tren de Sabadell en el viaje a Montecarlo y regreso a Sabadell, realitzat pel mateix Ballús.
Des d’aquelles barraques inicials, la projecció de pel·lícules va anar requerint locals amb més comoditat per l’audiència, creixent, de persones adelerades pel que ja s’anomenava “el setè art”. Sales petites o grans, algunes centenàries –com l’actual Cinema Catalunya de Terrassa, inaugurat el març del 1916 o els cines Imperial, de Sabadell, del 1911–, d’altres que, a hores d’ara i llastimosament, han hagut d’anar tancant les portes. I també, a falta de sales estables, exhibidors ambulants com el recordat Embut de la Botifarra que, amb un llençol i molta voluntat portava la màgia del cinema de poble en poble. El senyor Marín i la seva família havien adaptat els termes tècnics del cinema a la llengua de la gent i, si una bobina de pel·lícula s’assemblava a una botifarra, quan s’acabava ho anunciava tot dient que “s’ha acabat la botifarra i en posarem una altra”, que el públic celebrava. L’embut ja formava part del final de l’espectacle quan, justament amb un embut lligat a un pal, cobrava acostant aquest artefacte a l’auditori.
I, només faltaria, la gent. Gent de cinema que, al davant o al darrere de la càmera han vist créixer la seva vocació veient cinema. Persones molt conegudes com la vilamajorenca Úrsula Corberó, famosa a mig món pel seu paper a La casa de papel, o més discretes com les que promouen els diversos festivals de cinema que atrauen milers de persones a tot el Vallès. Persones que s’han dedicat a comentar el cinema o establir-ne la seva història. Les que ho van iniciar tot i les que, ara mateix, malden per continuar endavant en un moment en què sembla que tot està en plena crisi, però que, alhora, indica molts motius per continuar.
És evident que en les pàgines d’aquesta edició de Vallesos no hi és tothom ni tot. L’aproximació que es fa d’aquest món del cinema, però, explica com aquell invent de finals del segle xix, aquell canal nou que significava el cinema, ha generat vocacions i capacitat d’expressió a centenars de persones, i moltes més han pogut gaudir-ne.
Ja fa cent vint-i-cinc anys que en gaudim.