Joana Raja: una vida entre pel·lícules
Del cinema dominical amb els avis a Ripollet fins a treballar a la Filmoteca, en un trajecte de festivals a prop de les estrelles
Àngels Leiva
(text i fotografies)
La Joana Raja (Montcada i Reixac, 1959 i veïna de Ripollet des dels 5 anys) viu immersa en el cinema. A casa té milers de gravacions i cartells de pel·lícules i de CD de bandes sonores. El cinema va començar formant part de la seva vida de ben petita i l’ha anat ocupant constantment i continuadament. Quedar amb la Joana per fer un cafè és saber que t’acabarà recomanant una pel·lícula o explicant-te una anècdota sobre cinema. Té una memòria impressionant que li permet recordar innombrables noms, situacions i escenes sobre actors, pel·lícules o bandes sonores.
Va començar a anar al cinema de ben petita. Els seus avis la portaven cada cap de setmana a veure la pel·lícula que feien al Cinema Cot de Ripollet o al Cinema Faró, després Coliseum, “fessin el que fessin”, fins i tot encara que la pel·lícula de la setmana no sempre fos “apta per a menors”. Entre els 7 i els 9 anys, la Joana recorda haver vist Gilda, Santo contra las mújeres vampiro o Siete novias para siete hermanos. És en aquesta època, que es comença a entusiasmar amb el cinema.
Aquesta afició infantil va anar guanyant interès amb el pas dels anys. Tot i que va estudiar Geografia i Història a la UAB, es va matricular a Història del Cinema, una assignatura que per bona part de l’alumnat era “una maria” i que ella gaudia més que amb cap altra.
La Joana es reconeix “una ànima solitària”. Explica que en les èpoques de l’institut “preferia anar sola al cinema que a ballar amb les companyes”. Anava al Coliseum, a Ripollet, o al Kursaal, a Cerdanyola, cinemes avui tots desapareguts. En aquella època, llegia la programació dels cinemes de Barcelona al Teleprograma. Va ser allà on va descobrir que hi havia un lloc que es deia Filmoteca. La televisió de l’època, la Primera i la UHF (després La 2), van ser una escola. “Veia cinema mut i en blanc i negre a l’espai televisiu Sombras recobradas i seguia tots els cicles de cinema que en aquells anys eren força abundants a la televisió pública.
Als quinze anys va aconseguir anar a la Filmoteca del carrer Mercaders de Barcelona per primera vegada. Va descobrir els abonaments per a deu pel·lícules i se’n va fer una fidel espectadora. Cada cap de setmana empalmava les sessions de les 4, de les 6 i de les 8 – a la de les 10 ja no s’hi podia quedar, perquè no tenia bus per tornar a Ripollet. Al cap dels anys, la Joana ha acabat treballant a la Filmoteca de Catalunya i ha pogut lligar afició i feina. “Quan vaig començar a treballar-hi, ara fa 30 anys, els vaig dir: em pagareu per una feina que faria gratuïtament”, explica.
De la ràdio a tots els festivals
L’any 1984, la Joana es va acostar a l’emissora local de ràdio, que gestionava una entitat, i es va oferir a fer un programa de cinema. Parlem de cinema es va emetre setmanalment durant tretze anys –van ser al voltant de mil programes. Actualment, i des de 1998, manté el programa El setè art de Talia, on també parla de teatre, una altra de les seves aficions, a la ràdio municipal de Ripollet.
Quan va començar a la ràdio, la Joana no s’imaginava que allò li obriria les portes dels festivals de cinema més importants d’Europa. Encara conserva l’històric carnet en cartolina plastificada de Ràdio Ripollet que li ha servit per acreditar-se a Sitges, Sant Sebastià, Valladolid, Cannes o Venècia. I per a anar a rodes de premsa amb Paul Newman, Robert Redford, els germans Coen, George Clooney o Francis Ford Coppola. Destaca la trobada amb Lillian Gish, quan, ja octogenària, va anar a Cannes a presentar Les balenes d’agost. “Vaig poder escoltar una dona que era la història del cinema. Hi treballava des del 1910 i érem als 80! Va ser molt emocionant”.
Viatjar als escenaris mítics
Viatjar, una altra de les seves passions, li ha permès visitar alguns espais icònics del cinema: la boca de la veritat (Roma), el pont de Manhattan o Tiffany’s (Nova York) o els escenaris de Vértigo (San Francisco). “A Cracòvia vam voltar hores fins a trobar la fàbrica en la qual es basa La llista d’Schindler”, diu.
La seva odissea més atrevida va ser anar a la casa d’Stanley Kubrick a St Albans (Regne Unit). Sabia del poble de residència del director per una correspondència prèvia sobre la pel·lícula Barry Lyndon, una de les seves preferides. Tot i arribar a la casa i parlar amb la dona del director, la visita li va suposar rebre una carta de queixa del secretari de Kubrick que la va molestar. Temps després, i quan Kubrick ja havia mort, la Filmoteca va convidar Jan Harlan, el seu cunyat, a un cicle sobre el director. La Joana, que el va acompanyar en la visita, va acabar explicant-li la història. Harlan li va fer arribar un cartell original de la pel·lícula Barry Lyndon, que ara presideix la casa de la Joana.
Ara que ja és a punt de jubilar-se, la Joana recorda amb nostàlgia i amb un somriure els primers anys de feina a la Filmoteca. Eren tres persones, i de seguida dos perquè un company va plegar, i s’encarregava de la redacció dels programes, primer, i de la contractació, més tard. Fer el programa en aquells inicis era força complicat. Calia buscar la informació arxivada en sobres de fotocòpies, i en llibres i revistes de la biblioteca. “Per fer el programa, jo recollia tota la documentació i anava a casa del muntador amb una bossa plena de papers. Com que no tenia telèfon, quedàvem el dimecres al matí, jo li deixava la informació i les ressenyes escrites a màquina i ell preparava la maqueta, que portava al dia següent. Després, per missatger la fèiem arribar a la impremta i la confirmàvem per fax. Va ser una època molt bonica, però de molta feina”, recorda.
Pensar un final de pel·lícula per aquesta conversa obliga a posar-hi música. Si podeu, busqueu Singing in the rain, el musical que la Joana ha vist més de quaranta vegades, “sempre al cinema”, i trobareu l’alegria de gaudir amb alguna cosa que et fa feliç.
Carpeta De pel·lícula!
