Gabriel Ferrater a Sant Cugat
El reconegut poeta i lingüista reusenc va projectar la seva figura heterodoxa des de la vila vallesana on va residir els últims vuit anys de la seva vida
Domènec Miquel
(text)
Gabriel Ferrater i Soler (Reus, 1922- Sant Cugat del Vallès 1972), considerat el primer poeta modern de la literatura catalana i un referent destacat de les generacions de poetes joves, va viure els seus vuit últims anys de vida a Sant Cugat, vila que es va convertir en el seu centre d’operacions com a lingüista, professor, crític i traductor, i des d’on es va projectar com una figura intel·lectual heterodoxa.
En establir-se a Sant Cugat l’agost de 1965 va trobar-hi una vila rural amb la major part dels carrers sense pavimentar, en la qual els pagesos encara anaven amb carro a les vinyes i, al setembre, tot s’omplia de l’olor de la verema. En aquells anys, els nous residents que arribaven a la població la mitificaven en base al prestigi de qualitat residencial obtingut per l’estiueig precedent, la sanitat dels boscos de Collserola, la tranquil·litat rústica i, sobretot, perquè cada quart d’hora hi havia un tren que comunicava amb Barcelona.
També hi havia una altra realitat molt més prosaica i amagada: els preus de l’habitatge eren inferiors als de les ciutats veïnes i això els feia més assequibles a les parelles joves, entre les quals començava a haver-hi universitaris. Feia menys d’un any que Gabriel Ferrater s’havia casat amb la periodista nord-americana Jill Jarret i, malgrat que ell ja tenia quaranta-dos anys, no s’havia consolidat professionalment i vivia en una inestable i precària economia domèstica. Sant Cugat, doncs, era una bona opció on instal·lar-s’hi i ho va fer en un bloc de pisos nou, de protecció oficial, que li garantia un topall en el preu del lloguer dels anys vinents. Un habitatge modest, però situat en el límit de l’eixample sud, la zona residencial burgesa d’estiueig i veí al camp de golf.
En aquella època, Ferrater era ja un intel·lectual reconegut, amb una gran cultura. Jordi Amat explica que l’educació de Ferrater va ser heterodoxa, molt més autodidàctica que basada en els estudis reglats. No va anar a escola fins a l’edat de deu anys, però va disposar d’una biblioteca familiar gens menyspreable. Aquesta llibertat viscuda d’infant i d’adolescent el va fer avançar en aquells temes que li interessaven, però no li facilitava l’adquisició de mètode i disciplina necessaris per afrontar una vida adulta. L’esclat revolucionari de 1936, quan tenia quinze anys, va entrebancar un xic més la seva formació personal. L’eufòria llibertària del moment el va introduir d’una manera desordenada a les begudes alcohòliques, una addicció que va arrossegar la resta de la seva vida. Més endavant, se’n va ressentir i va ser causa de reiterats malencerts personals. Les coses se li escapaven repetidament de les mans o simplement se’n cansava. La por al fracàs va esdevenir una constant de fons de la seva existència, amb el record del pare suïcida.
Poble dormitori, els primers anys
Els primers anys de ser a Sant Cugat, Ferrater era un personatge que hi passava desapercebut: treballava i feia vida social a Barcelona i pràcticament només dormia a la vila. Com tants d’altres. Però la seva no era una feina fixa i estable, sinó ocasional: informes de lectures per editorials, traduccions, col·laboracions en obres de divulgació, tot mal pagat, a desgrat dels seus grans coneixements i de ser dels pocs que estaven atents al que s’esdevenia en la literatura europea del moment. Just aquell estiu, Antoni Comas, que va mirar de protegir-lo i encarrilar-lo, li va proposar d’impartir un curs d’història de la literatura catalana a la universitat de Barcelona. El problema és que Ferrater no havia considerat necessari acabar la carrera i no posseïa el títol de llicenciat. Fent un joc malabar, li van fer un contracte de jardiner. Pocs diners, però segurs a final de mes. Van ser els mesos en què lluitava contra la censura franquista per editar la seva obra Teoria dels cossos. Ja havia publicat Da nucis pueris (1960) i Menja’t una cama (1962). També eren els temps en els quals es desvetllava el seu interès per la lingüística i descobria l’obra de Chomsky.
Les relacions amb la seva jove muller, Jill, es van complicar. Estava cansada d’anar sempre curta de diners i haver de suportar els seus excessos. S’estimaven, però la convivència es feia difícil. La Jill va marxar a Madrid per visitar la seva família i això el va desequilibrar. Sol, bevia, bevia molt. Les ressaques el tombaven i no complia amb la feina. Petits botiguers de Sant Cugat el recorden anant a comprar una ampolla que s’acabaria aquella mateixa nit. Un vespre, un veí seu d’escala, treballador de Condiesel, el va trobar a la plaça de Barcelona i va procurar emportar-se’l cap a casa. Però, li calia una última copa i no tenia diners. Compassiu, el convida al Bar Moka i, dins, Ferrater li dedica un somriure de disculpa tot dient: “et sortiré car, soc borratxo de ginebra”. Era conscient del seu problema, però no podia superar-lo. Al mes de novembre, la Jill li va dir que l’abandonava i que es quedava a Madrid, cosa que el va enfonsar.
Sota tractament mèdic, va assolir d’allunyar-se de l’alcohol durant uns mesos. Procurava no sortir del pis i no fer vida social per no recaure-hi. Tanmateix, la presentació d’un llibre a Barcelona i una trobada d’escriptors el mes de febrer, el van arrossegar. A Sant Cugat només hi tenia un amic amb qui pogués parlar, José María Valverde, i s’hi considerava un exiliat.
L’escriptor Baltasar Porcel, que se’l va trobar un vespre al tren, en va fer un retrat precís. Volia acabar la carrera i potser marxar als Estats Units. Se li acumulaven els deutes per la compra de llibres i sarcàsticament considerava que “l’alcohol és la malaltia laboral de l’escriptor”. Li deia que havia abandonat la poesia per la lingüística, però que, alhora, estava preparant la publicació de Les dones i els dies. S’havia començat a crear el mite d’un Ferrater savi, divertit, genial, que amagava la dura realitat de la seva pobresa econòmica, la soledat personal i marginalitat acadèmica.
El mes d’abril 1968 va conèixer Marta Pessarodona, l’obra de la qual ja havia llegit. Van connectar i van acabar vivint més o menys junts. Poc després es va crear la Universitat Autònoma de Barcelona i altra vegada Antoni Comas el va pressionar perquè s’examinés i obtingués la llicenciatura a fi de poder esdevenir professor. Ho va fer a la convocatòria de setembre, mercès al fet que el professor d’Economia Fabià Estapé li va pagar la matrícula. Tot i això, no va ser fins al segon trimestre del curs, a principis de 1969, que aconseguiria una plaça.
Entre la ràbia i l’esperança
En aparença, havia assolit una certa estabilitat: la feina de professor li donava llibertat intel·lectual i li proporcionava un sou a final de mes; les seves classes eren apreciades i, a més dels alumnes, hi anaven oients interessats. Com a poeta, començava a ser reconegut pels lectors i les tertúlies del Mesón li proporcionaven l’admiració dels assistents, malgrat que l’alcohol el destruís físicament. Però se sentia trist, no era feliç. S’havia divorciat de la Jill, la Marta l’estimava i el cuidava, però la por, sempre la por, feia que no gosés casar-s’hi. Llavors es delia per una alumna de 19 anys a qui va dedicar l’últim poema que va escriure. Va ser un breu miratge i va tornar amb la Marta, que procurava allunyar-lo de la beguda. El 1970 encara va participar en l’acte-recital poètic del Price i en la tancada d’intel·lectuals de Montserrat, respecte de la qual es va mostrar escèptic, però que li va costar una multa de 25.000 pessetes. L’any següent, encuriosit, va visitar diverses vegades l’excavació de la torre SE de la fortalesa romana que hi ha sota el monestir santcugatenc. El curs era ple de vagues. Es deprimia i no acaba les feines editorials encomanades. El 27 d’abril de 1972 va dinar amb uns alumnes al Mesón i va tornar passejant al pis de Rambla Ribatallada. Prop de complir els 50 anys, simplement es va suïcidar. Tres dies després, la seva mare, preocupada pel seu silenci, va trobar el seu cos ajagut en el llit.
Patrimoni Literatura
