El Gran Saló Imperial de Sabadell, el primer cinema
Inaugurada el 1911, la sala sabadellenca va ser la segona de Catalunya i amb una capacitat per a dos-mil espectadors
Jaume Barberà
(text)
, Arxiu de Tomàs Pladevall (fotografies)
Sophie Charlotte, duquessa d’Alençon, germana de l’emperadriu Sissi d’Àustria, va morir al Bazar de la Charité de París. Ella i cent-vint persones més van perdre la vida en un paorós incendi originat durant una projecció cinematogràfica. Encara que distanciats en el temps, un fet com aquell no hauria estat possible al Gran Saló Imperial de Sabadell: el foc generat al projector mai s’hauria estès al pati de butaques.
Inaugurat l’any 1911, el Gran Saló Imperial ja va néixer com una sala de cinema. Es tractava d’un local especialment creat per fer-hi projeccions cinematogràfiques que, de fet, va ser el primer de Sabadell i el segon de Catalunya. Una de les principals diferències respecte dels teatres era la ubicació del projector, situat en millor posició i aïllat completament de l’espai ocupat pel públic. A la foto exterior de l’antic cinema s’hi pot distingir un habitacle proveït de tres finestres allargassades, que sobresurt de tota l’edificació i que donava cabuda a la cabina del projector. No hi havia cap punt de contacte amb el pati de butaques. Per normativa, entre les dues parets hi havia de quedar un espai buit, de tal manera que en cas d’incendi només afectaria la maquinària. I és que, de fet, els incendis eren els desastres més usuals dels primers cinematògrafs.
Primeres passes del cinema
La primera projecció de cinema a Sabadell, i una de les primeres a Catalunya, va tenir lloc als Campos del Recreo, el dia 27 d’abril de 1897, amb gran èxit. Més tard, Marçal Ballús, dentista del capdamunt de la Rambla, va començar a fer projeccions en una barraca a la Plaça Doctor Robert però, precisament, un incendi la va destruir. Era l’any 1901 i la barraca, que era de fusta, va estar en funcionament menys d’un any.
Lluny de desanimar-se, Marçal Ballús, va arrendar el teatre Cervantes per fer-hi sessions de cine amb pel·lícules que li proporcionaven els germans Lumière. A més, també les llogava a empresaris d’altres ciutats. Més endavant va crear un circuit de sales d’exhibició arreu del Vallès que anava des de Castellar del Vallès a Rubí i Caldes de Montbui. I fins i tot va arribar a comarques veïnes, com Osona i Berguedà, amb sessions a Manlleu, Torelló i Berga.
El febrer de 1908, acabat el contracte amb el teatre Cervantes, va obrir un local a la Rambla de Sabadell, el Cine Pas. El projecte va resultar un fracàs econòmic, fet que causà una profunda decepció a en Ballús i va decidir deixar la carrera d’empresari cinematogràfic per dedicar-se, només, a l’odontologia.
Però el cinema guanyava en popularitat i a partir de 1910 va augmentar l’assistència de públic entusiasta a les sales de projecció.
Dues-mil persones al cinema
En el llibre Saló Imperial, un cinema històric a Sabadell, Emília Colomer Amat, explica que el maig de 1911, Salvador Casas i Roca, escrivent de professió, va signar un contracte amb Enric Turull i Comadran. Amb la signatura d’aquell contracte naixia el Gran Saló Imperial. El senyor Salvador Casas es comprometia a construir un cinema, en el solar cantoner entre la Rambla i el carrer de Fèlix Amat (propietat del senyor Enric Turull), assumint el cost de les obres. De manera que l’edifici seria propietat del senyor Casas, però el terreny seguiria sent del senyor Turull. Del projecte se’n va encarregar l’arquitecte Jeroni Martorell i Terrats, autor de l’edifici modernista de la Caixa d’Estalvis i el de l’Escola Industrial i d’Arts i d’Oficis.
El dia 24 de setembre de 1911 s’inaugurava el Gran Saló Imperial. Tenia un aforament de dues-mil persones i comptava amb maquinària de projecció d’últim model de la casa Pathé Fréres.
Constava d’una façana modernista molt singular, ornamentada amb senzills motius vegetals i tres grans portalades per accés al vestíbul. A dalt, una cabina de dos nivells. La sala, de quaranta-dos metres de llargària, era per més de dos mil espectadors asseguts en un ampli pati de butaques central i dues galeries laterals que després es convertirien en llotges. Un acusat pendent del terra permetia una òptima visibilitat de la pantalla, situada en eix amb la cabina.
Just a l’any següent van esclatar les dificultats. El senyor Salvador Casas no havia calibrat ben bé la quantia del projecte i els deutes se’l menjaven. Angoixat per tants problemes, va intentar calar-hi foc, encara que va quedar només en un conat. Els seus creditors es van fer càrrec del cinema i, a partir de juliol de 1912, Miserachs, Fuster i Bañeras van ser els nous empresaris que van mantenir el negoci fins l’any 1921. Durant quatre anys, fins el 1925, l’Imperial va mal viure. però entre 1925 i 1933 va dependre de la barcelonina Vilaseca y Ledesma, una important empresa exhibidora. Després en va agafar el relleu Tomàs Parcerisa i Pujaló, empresari dels cinemes Euterpe, Campos i Cervantes, que se’n va fer càrrec després de signar un contracte amb la propietària Dolors Turull, filla d’Enric Turull. A la mort del senyor Parcerisa, l’any 1953, el seu gendre, Diego López Capel en va ser l’empresari.
Moments complicats
Amb el pas del temps, l'edifici es va anar envellint amb un escàs manteniment, i als anys seixanta havia de competir amb les noves sales que s'instal·len als barris sabadellencs i la seva popularitat va decreixent.
Reflex de la societat d’aleshores, els anys cinquanta i seixanta, hi havia a Sabadell uns cines més populars i altres de més classe. Rambla avall les sales de cinema anaven perdent categoria. L’Euterpe i el Salón Rambla, que eren sales d’estrena, estaven més ben considerats que l’Imperial o el Campos, per exemple.
Entre mitjans dels setanta i el seu tancament, que va ser el dia 29 d’octubre de 1989, l’Imperial es va dedicar al públic infantil. Cinema familiar en deien. També va ser la seu de la Filmoteca, que funcionava com un Cine-Club. Durant aquests episodis, ve viure certa recuperació.
L'any 1993, davant la possibilitat de que aquella històrica sala s'enderroqués, s'inicià una campanya ciutadana per a la recuperació del Saló Imperial, llavors el més antic de l’Estat, com a cinema singular i centre d'activitat cinematogràfica; primer a través de la “Comissió L'imperial s'ho val” i després amb la constitució, l'any 1994, de la Societat Cinematogràfica Saló Imperial-1911, amb socis aficionats al cinema i professionals del món cinematogràfic, entre dels quals Tomàs Pladevall i Fontanet i Albert Beorlegui i Tous, que van endegar una campanya internacional de sensibilització. Beorlegui, expert i reconegut cinèfil és l’autor del llibre Sabadell, un segle de cinema junt amb el desaparegut historiador i estudiós del cinema català Josep Torrella i Pineda.
Massa interessos hi havia posats en l’enderrocament de l’Imperial, i sense solució possible, va ser enderrocat l’any 2000. El seu lloc va ser substituït per una plaça dura i un complex de multi sales amb el nom d’Imperial i una façana que recorda la de l’edifici modernista inicial.
Amb el pas dels anys, la televisió, el vídeo, les noves tecnologies, les noves formes de d’oci i la modernitat en general van anar fent descolorir el paper de les sales de cinema.
Carpeta De pel·lícula!
