La de Jordi Boixaderas és una de les veus que, conscients o no, tots tenim presents en la memòria. Una veu greu, determinada i contundent quan cal, però sempre amb un punt de dolçor, nítida, ben impostada i de pronúncia sempre impecable. Una veu que, si no l’hem sentida acompanyant l’actor al teatre, al cinema o a la televisió, segur que ens ha ressonat en algun anunci televisiu o en una pel·lícula en boca d’algun actor anglosaxó. Perquè Boixaderas s’ha dedicat professionalment a fer d’actor, però també de doblador, és a dir, a donar veu en català i en castellà a actors bàsicament de parla anglesa i a posar veu a documentals, anuncis i, més recentment, a videojocs i a audiollibres.
Darrere el rostre amable de Boixaderas s’amaga un home relativament tímid, com passa amb molts actors. Humil, no té ànsia de fama, sinó més aviat de passar desapercebut. És meticulós fins al darrer detall a l’hora de treballar, com un noucentista amant de la feina ben feta. Home de principis, els segueix fins a les últimes conseqüències. Per això, cosa que toca, cosa que manté el nivell que se n’espera, amb el llistó ben alt.

Format en el bressol de grups amateurs de teatre
Jordi Boixaderas i Trullàs va néixer a Sabadell el 12 de juliol de 1959. De petit veia el pare actuar en el que més endavant seria la Joventut de la Faràndula, representant els Pastorets i el teatre infantil i no professional del moment. Després d’una obreta amb els escoltes de l’Acadèmia Catòlica on anava –dirigida per Salvador Fité–, el Jordi va començar a actuar a l’Aula de Teatre de l’Acadèmia de Belles Arts, sota la direcció de Francesc Ventura. Així, va actuar a l’exitós Manchester of Catalonia i a Totalimundi (dues obres sobre la història de Sabadell) i a Un pessic al melic (sobre textos de Joan Oliver). Just després, a la primeria dels anys vuitanta, va entrar a formar part de l’elenc del Teatre Estable de Sabadell (TES), dirigit per Ignasi Roda.
Aquestes aparicions li van despertar l’entusiasme per dedicar-se al teatre, com també va passar a altres conciutadans amb qui va coincidir en aquelles peces iniciàtiques: Rosa Renom, Ramon Madaula, Anna Güell... Paral·lelament, els primers anys de la dècada dels 1980 va fer de vocalista de l’Orquestrina La Vallessana –volgudament amb doble essa–, amb la qual, “com a alternativa a la discoteca, interpretàvem balls de saló”, afirma convençut.

Abocat al doblatge i a l’enregistrament d’audiollibres
Fa uns vuit anys, Boixaderas va tenir una crisi amb la professió, que el va dur a abandonar el cinema i la televisió –perquè ara no li interessen– i a dosificar l’aparició als escenaris. Va notar que se li “acabaven les ganes de pujar a l’escenari perquè sí, perquè tocava”, insinua. I afegeix: “perquè quan jo vaig començar, el teatre era un espai alternatiu, removia la societat, mentre que ara s’ha doblegat a la llei de mercat i necessita el culte a la personalitat dels actors per funcionar, cosa que a mi no em fa el pes i fins i tot em fa vergonya”. I encara un altre motiu empenyia la crisi personal amb la professió: “avui tot és ficció, tant la política, com la religió, com l’oci... Tot és una narració amb una mica d’intriga, una mica d’acció i un final feliç; i ha de durar un temps determinat. Tot es mou entorn d’aquest tipus d’espectacle tipificat i empaquetat. I així a mi ja no em fa il·lusió de pujar a l’escenari, per això ara només ho faig quan crec en el projecte, tot i que llavors m’hi aboco de ple”.
Avui l’activitat principal del Jordi és el doblatge i el fet de posar veu a anuncis i documentals. I, sobretot, s’ha endinsat en el món dels audiollibres. S’ha instal·lat un locutori a casa, on es tanca unes hores al dia a gravar la seva veu llegint llibres. “He après a gravar-me”, diu, “ara vaig vestit de locutor, amb samarretes de cotó... per no fer sorolls innecessaris, em faig les pauses a la meva mida... En definitiva, és tot un món que ara mateix m’atrau molt, una indústria que creix exponencialment”. Efectivament, en un moment en què sembla que només hi ha lloc per a les sèries i en què la imatge és absolutament necessària arreu, l’audiollibre també està en voga, “ajuda en el món de l’esport i en els desplaçaments, i cada cop hi ha més gent que escolta els llibres llegits. T’adones de la capacitat evocadora que té el so, tot sol, despullat d’altres elements”, afirma amb un punt de perplexitat.
Com a doblador, ha donat veu, entre altres, a actors com Russell Crowe, Gerard Butler, Daniel Craig, Kenneth Branagh... El secret deu ser el següent: “Creure tu que aquell actor té la teva veu”, confessa. Preguntat per si té accent, no dubta a afirmar que des de la capital alguns troben que té una “dicció rural”, i és que el parlar d’avui del Vallès encara es diferencia força del barceloní més “xava”.

La cultura és la solució!
Malgrat tot, Boixaderas no troba mai excuses quan des de l’Espai FOC el reclamen perquè hi faci una activitat. “I és que gent com en Francesc Ventura tenen un amor incondicional per la cultura tradicional, són els hereus dels ateneus del segle xix, uns veritables enamorats de l’activitat cultural. Jo els embolcallaria amb coixins i els proclamaria el meu amor incondicional. Perquè encarnen un esperit que avui és a punt d’acabar-se”. Recorda que fa uns anys el Ventura afirmava: “La cultura és la solució”, i el temps ha demostrat que tenia tota la raó. Per això no és difícil trobar Jordi Boixaderas participant en lectures dramatitzades a cal Ventura, “un germen essencial en una ciutat que sembla que encara té una inquietud cultural envejable”, conclou.