Testimoni inèdit de l’assasinat d’un capellà en la revolta del 1936
Un document de l’historiador terrassenc Salvador Cardús i Florensa, datat el 1952, relata la mort del sacerdot sabadellenc Gaietà Clausellas
Salvador Cardús i Ros
(text)
Entre els documents que va deixar mossèn Josep Cardús i Grau, en morir l’octubre de l’any 2020, hi havia un petit sobre amb una inscripció amb la lletra inequívoca del seu pare –i avi de qui firma aquestes ratlles–, l’historiador Salvador Cardús i Florensa, que deia: “Relíquia de mossèn Gaietà Clausellas, de Sabadell, assassinat el divendres dia 14 d’agost, vigília de la Mare de Déu, de l’any 1936, a tres quarts de set del vespre en terres de can Ustrell, de Sant Julià d’Altura”.
Dins del sobre hi ha sis quartetes doblegades pel mig, antics rebuts del pagament de l’elèctric de l’empresa del senyor Rafael Garcia Cascón on treballava l’historiador, i de les que n’havia aprofitat el darrere per escriure-hi a mà el relat colpidor del seu testimoni directe de l’assassinat del capellà esmentat. Les notes porten la seva signatura i la data del 6 de maig de 1952 i inclouen unes petites correccions del redactat, fetes amb una tinta diferent de la del conjunt del text.
A més, el sobre conté un exemplar de la Hoja Diocesana del 4 d’octubre de 1942 on es publica una nota biogràfica de mossèn Gaietà Clausellas i Ballvé sota l’epígraf Mártires i confesores. També hi ha una breu nota manuscrita amb el text del monòlit que es va posar al lloc del crim el 1941, obra de l’escultor Camil Fàbregas: “Aquí abrazó la palma del martirio el Padre de los Pobres Mn. Cayetano Clausellas Ballvé, Pbro. El día XIV de Agosto de MCMXXXVI. Padrenuestro...”. I, finalment, conté dos petits retalls de roba negra –potser d’una sotana– que havien de pertànyer a mossèn Gaietà, guardats com a relíquia del difunt.
Cal afegir que la família de l’historiador terrassenc passava l’estiu a la masoveria de can Argelaguet, a on es dirigia a peu aquell dia després de plegar de la feina, i d’aquí la circumstància de la coincidència.
Un testimoni significatiu
Vet aquí la transcripció literal d’un relat significatiu dels centenars d’assassinats de capellans i religiosos que hi va haver en el procés revolucionari originat arran del cop d’Estat del general Franco contra la República, del 18 de juliol de 1936.
“Al capvespre del divendres 14 d’agost de l’any 1936, em dirigia a peu de Terrassa a la masia Argelaguet, de Sant Julià d’Altura, on hi tenia la meva esposa i fills.
A causa d’haver sentit trets vers can Bonvilar, en comptes d’anar-hi, com de costum, pel camí vell de la Torre de Mossèn Homs, vàreig fer-ho per can Arnella i d’ací per la carretera de Matadepera a Sabadell.
Una pregona solitud regnava arreu en aquella hora tardana, quan tot d’una, trobant-me bon tros avall de la carretera, ja en la pronunciada recta que hi ha abans d’arribar al bosc de l’Argelaguet, sobtosament em sobresaltà el fatídic soroll d’un auto que pujava disparat de Sabadell, però en el moment de sortir l’auto del bosc de l’Argelaguet, deixà bruscament la carretera, endinsant-se dins el bosc pel camí de font de Botelles.
Semblant maniobra, en aquell temps i hora, em feu témer quelcom desagradable, en una paraula, que es tractava d’algun “passeig” tràgic, per la qual cosa vàreig sortir de la carretera, no fos cas que després de comès, al fugir carretera amunt, la meva presència els fes nosa, car tan sols em separava uns dos-cents metres del camí de Botelles.
Mentre sobresaltat escoltava, amb no poca sorpresa, vàreig oir altra vegada l’estrepitós roncar de l’auto de referència, que sortia novament disparat del camí de Botelles i retrocedia altra vegada carretera avall, pel bell mig del bosc de l’Argelaguet, perdent-lo tot seguit de vista.
No obstant, seguia sentint-se el soroll que produïa el cotxe tot allunyant-se. Al cap de poc deixà de roncar el motor i als pocs instants se sentí el dispar de quinze o setze trets d’arma, l’estrèpit de quals detonacions ressonaren per l’espai, trencant el solemne silenci del capvespre. Poc després s’oïren uns cops secs de portella i el trepidar del cotxe que emprenia de nou la marxa en direcció a Sabadell.
Tot això succeí entre dos i tres quarts de set del vespre.
Amb el cor encongit arribàrem a l’Argelaguet. Però com que ja fosquejava no intentàrem esbrinar què havia succeït, si bé per lo que contaren alguns veïns, pogué precisar-se que realment es tractava d’un assassinat, comès entre la carretera i Sant Julià d’Altura, i que la víctima, després de caure moribunda, fou pèrfidament rematada.
L’endemà matí, dia de la Mare de Déu, amb la meva esposa i alguns coneguts, ens dirigírem a can Ustrell i d’ací un xic carretera avall fins a trobar el camí de les Oliveres, a l’entrada del qual hi havia el cadàver d’un home d’edat a crivellat de trets, amb el rostre terriblement deformat per l’explosió de les bales.
En aquells instants coincidí passar l’auto de línia que anava de Matadepera a Sabadell. El férem parar per tal de què a l’arribar a Sabadell diguessin a la Creu Roja que recollís el susdit cadàver.
Algun dels passatgers baixà. Però cap dels presents pogué identificar l’esmentat cadàver. Algú digué que potser fos un determinat empleat municipal de Sabadell, si bé per les sabates que calçava, la majoria entenguérem que es tractava d’un sacerdot, si bé ningú, ni nosaltres que el coneixíem, poguérem sospitar que fos el Rvd. Mn. Gaietà Clausellas, com després resultà ésser.
Terrassa, 6 de maig 1952
S. Cardús”
Les visites a la llibreria l’Àmfora i a la Caixa d’Estalvis
Quan passava uns quants dies a Terrassa sovintejava les visites a la llibreria l’Àmfora de la plaça Vella, on treballava la seva filla Níssia. Aquest establiment, que va restar obert de l’any 1963 al 1989, era l’única llibreria a la ciutat especialitzada en llibres, publicacions i música en català. També li agradava anar a la seu de la Caixa d’Estalvis terrassenca que havia dirigit, el rastre de la qual es perd avui en un destacat banc de matriu basca.
Josep Puig i Arnaus va tenir una cultura molt notòria. Amb el pas dels anys, va reunir una nodrida biblioteca sobre història, literatura i filosofia de diferents èpoques, corrents i països. Una part significativa dels seus llibres van ser lliurats a l’Arxiu Tobella. Els darrers anys de la seva vida va patir –a partir del 1973– un infart cerebral, que li deixaria importants seqüeles.
Entre la ràbia i l’esperança
Els llibres de memòria històrica provoquen habitualment en qui els llegeix un doble sentiment: de ràbia i, segons com, d’impotència pels efectes de la sinistra dolenteria humana, tan associada al feixisme, el militarisme, el totalitarisme i la reacció. Alhora, però, també provoquen esperança per l’horitzó ple d’humanisme que, gràcies a la generositat i el talent de les persones dignes, es vol per al conjunt de la Humanitat. Ho reflecteix una lectura analítica del llibre dedicat a Josep Puig i Arnaus com també ho fan les lúcides i valuoses pàgines del petit volum Cartes des dels camps de concentració (1972), de Pere Vives i Clavé –un altre internat a Agde–, adreçades, precisament, al seu amic Agustí Bartra.
A voltes, els vençuts tenen alguna sort, però no sempre: Puig i Arnaus viuria un exili francès i occità, amb viatges freqüents i estades a Terrassa, i Bartra, un llarg exili mexicà, amb recalada final a la ciutat vallesana. Pere Vives, en canvi, trobaria la mort en un dels camps d’extermini més tristament famosos, el de Mauthausen (Àustria), el dia 30 d’octubre del 1941, per efecte d'una injecció de benzina al cor. El mal sempre pot fer que el destí acabi finalment en tragèdia, o que, rebel, es transmuti en esperança i comporti, en tots els casos, dignitat.
Patrimoni Història