Dius que de menuda mai t’hauries imaginat ser cineasta..
No, gens. Jo volia ser activista de Greenpeace i anar en un vaixell de denúncia. De nena, també volia ser pilot d’avió o fins i tot conductora de camions, perquè veia el meu avi treballant-hi. De més gran, com que era la primera de la família que aniria a la universitat, em deien que havia de ser metge o una cosa important. L’art i la cultura no estaven en el meu imaginari personal, familiar ni en les meves opcions conscients.

I com t’hi poses, doncs?
D’adolescent em van interessar el teatre i la literatura i molts temes diversos. Vaig pensar que si estudiava audiovisuals aprendria un nou llenguatge que em permetria parlar de totes les coses que m’interessaven; el cinema com a mitjà per tractar temes més que no pas el cinema en si mateix. Va ser fent la carrera i les primeres pràctiques i posant-me a filmar que vaig trobar la vocació.

De petita, a Mollet, hi anaves gaire, al cine?
Recordo que la primera vegada que vaig veure una pel·lícula en un cinema va ser ET, als cinemes Catalunya de Mollet. M’hi van portat tan petita –amb tres o quatre anys– que la vaig veure tota sota la butaca. Quan érem nenes, a Mollet es feien aquelles sessions dobles que t’hi podies passar la tarda i, com que la meva mare tenia una botiga –que encara té, que aquest any fa 60 anys que els meus avis la van obrir–, m’havien d’enviar a llocs perquè em distragués. A l’estiu no tenia res a fer, no sé si existien els casals... Llavors anava a força sessions de cinema doble.

Ai, aquelles llargues sessions i aquells cinemes desapareguts!
És una gran llàstima la desaparició de cinemes d’arreu, perquè l’experiència que suposa per als nens i joves el veure una pel·lícula en comunitat i sense distraccions és meravellosa. Té un valor evident i et porta a un pensament diferent. Diem que els joves no van al cinema però, de fet, no tenen l’oportunitat de fer-ho. És com l’accés a la cultura en general. Els municipis s’hi haurien d’involucrar més activament. Igual com hi ha biblioteques públiques, calen cinemes.

La teva opera prima tan reconeguda, La Plaga, filmada a Gallecs, i tots els curts que vas fer prèviament –L’avi de la càmera, En Pepito ricu, filmats a les Franqueses, i Immersió, filmada a la piscina de Can Pantiquet de Mollet– passen en escenaris vallesans. El Vallès t’inspira o simplement és el que tens més a mà?
Totes dues coses alhora. Els paisatges en què has crescut són espais que coneixes amb certa profunditat i et sents legitimada per parlar-ne. Necessito que hi hagi un vincle emocional fort amb les temàtiques i espais de les pel·lícules i això passa als llocs que has pogut transitar amb molta assiduïtat. Als llargmetratges –tant a La Plaga com a Sis dies– he experimentat la certesa que si tu no uses aquesta realitat física i humana a les teves pel·lícules, probablement no ho farà ningú altre. I això em crea una certa responsabilitat. Com que vinc del documental, sento que hem de ser capaços de fer retrats d’allò que ens envolta. M’agradaria que, si algú treies d’una caixa aquestes pel·lícules d’aquí a 200 anys, hi veiés el Vallès i allò que jo he viscut, que no caigués en el buit.

En el cas de La Plaga, t’acostaves inicialment a Gallecs des de la militància ecologista, però n’acabes fent un document d’històries humanes de solitud. Començaves amb una idea i te’n surt una altra?
Sí, sol passar amb les pel·lícules, és força habitual. Sabia segur que no volia fer la història de l’activisme ecologista a Gallecs, perquè això ja estava documentat i perquè sentia que existeix –aquí i arreu del món– aquest espai periurbà que sembla que no hagi estat fet per a ningú. Els que hem nascut en aquesta dita perifèria, veient pel·lícules així ens sentim molt més part del món, tant si es filmen en una ciutat d’Europa com dels Estats Units. Sentia que podia fer un relat molt més universal sense renunciar ni trair l’esperit de Gallecs i el que s’hi ha viscut.

A Sis dies també hi ha paisatges i actors vallesans, com la fotògrafa Judith Vizcarra o la parella Lambert Botey-Margaret Colomer.
Sempre hi ha un vincle meu fort en el que vull explicar i en aquest cas l’univers de l’equip de lampistes ve clarament inspirat pel company de la meva mare, en Martí, que ha estat sempre lampista. Quan venia a dinar m’explicava el que li havia passat treballant a un polígon o on fos i tot allò passava al Vallès. Són històries que he sentit a la sobretaula i que neixen d’ell. Veia que hi havia gent que el tractava molt malament, amb la sensació de superioritat de qui rep el treballador a casa seva i que no s’està adonant que entra en la seva intimitat i que el coneix molt més profundament del que es pot imaginar. En el Martí hi havia una mena de sentiment d’inferioritat per ser de classe treballadora –ell sempre havia treballat a la Sedunión de Mollet, fins que va passar a ser lampista d’una petita empresa. Jo sentia que això calia revertir-ho i fer justícia demostrant que persones com ell són molt intel·ligents i que necessitem el seus serveis per coses molt bàsiques del nostre benestar. I això servia per a lampistes, pintors o tants d’altres oficis invisibilitzats.

Què reflecteix l’èxit i la identificació que ha aconseguit la pel·lícula?
En el procés vam tenir moltes pors i no saps mai com serà el resultat. Mirant-ho amb distància, crec que l’aproximació a la comèdia va ser un encert en el moment que estem, sortint d’un període de pandèmia molt dens, en què tothom ha viscut de prop la por d’estar aïllats els uns dels altres. El fet d’anar a veure una pel·lícula en comunitat i que, tot i tenir una certa profunditat, a més, faci riure, connecta amb coses que la gent estava desitjant. Recordo que a l’estrena al festival de Locarno la gent va començar a riure des de la primera paraula i a la sala es vivia una sensació de comunitat que anava creixent. L’arribada va ser molt oportuna i això jo no ho hauria pogut preveure. L’humor i la sensació que té l’espectador a vegades encaixa i a vegades no. D’altra banda, el fet de no treballar amb actors professionals, sinó amb gent amb qui ens podem identificar tan fàcilment, que podem reconèixer com el nostre veí, genera un tipus d’identificació amb l’audiència molt desconeguda. Amb l’actor professional hi ha una identificació molt fictícia, vinculada més a la fantasia que no pas al que ens pugui passar a nosaltres. A Extremadura se’m va apropar un senyor que pintava carrers i passos de vianants que em va dir que el que ells feien també era una pel·lícula, perquè és increïble el que els passa. Com és que no valorem ni estem reflexionant sobre les professions més humils? Molta gent, de sobte, s’ha sentit sacsejada i s’ha vist important.

“Ja n’hi ha prou que els finançadors ens diguin què hem de fer amb el català o amb els actors coneguts.”

Al cinema a vegades sembla que tot ha de ser molt extraordinari i, en canvi, les teves pel·lícules són un elogi de la quotidianitat.
Totalment. En la nostra tradició cinematogràfica, hem après que el bon cinema és el que ve de fora, que és extern, artificiós, que es fa en una altra llengua i passa en un altre país... Però a la gent no li costa de reconèixer un bon cinema quan es produeix un encaix molt fort amb l’audiència. Hem de començar a defensar les coses que fem des d’aquí i per nosaltres. La pel·lícula pot viatjar i ser premiada on sigui, però cal ser molt honesta amb el que has viscut i sobretot acceptar qui ets, no voler ser algú altre. Jo soc algú que he crescut aquí i t’ho ensenyo.

El gran èxit d’Alcarràs no deixa de ser una mica el mateix. Estan molt emparentades, en l’aire documental i sense actors professionals...
Hi ha una sintonia total, però no som les primeres. Aquí ho va començar a fer José Luís Guerín –a En Construcción- i l’Isaki Lacuesta ho va continuar, tot i que en català hi havia hagut menys pel·lícules arrelades a la seva realitat. El que ha passat amb Sis dies i sobretot amb Alcarràs, en l’àmbit internacional i també espanyol, és que es desmenteix allò que m’he hagut de sentir tantes vegades de productors i finançadors: que si la pel·lícula no es fa en català podrà tenir més pressupost perquè es vendrà millor. I que si es fa amb actors i noms coneguts, millor, perquè la gent anirà més al cine. Això ens ho hem sentit a dir milions de vegades. I quan vaig veure la Carla, amb qui som amigues, agafant l’Os d’Or a Berlín, plorava literalment pensant que ja n’hi ha prou que ens diguin què hem de fer.

Els vostres èxit rebaten tòpics.
Exactament, però aquestes són discussions sobre els quals ha estat girant la meva carrera des que vaig començar; m’hi he hagut de trobar contínuament

Finançar una producció és un bon problema?
Sí, és un problema finançar-la i més fer-ho amb dignitat. Alcarràs té un pressupost molt més alt que Sis dies gràcies a l’èxit que havia tingut abans la Carla amb Estiu 1993, que és més clarament ficció. Sempre hi ha aquesta reticència del mercat. El cinema és un entorn amb un problema identitari que no sap si és més indústria o més cultura. Com que es necessiten molts diners per fer una pel·lícula, sembla que hagis d’oferir fins i tot el teu propi nom o els premis com a garantia que una pel·lícula anirà bé quan, en realitat, que la gent vagi al cinema o no, no es pot pas controlar.

Vosaltres també heu demostrat que per fer un bon producte no cal un pressupost carregat de zeros.
Sis dies corrents és una pel·lícula molt modesta, però si s’hagués fet amb més recursos, més gent l’hauria anat a veure. Perquè nosaltres competim amb productes de gran repercussió pel gran impacte comercial que tenen als mitjans i en la programació a sales. Nosaltres sabem els malabarismes que hem hagut de fer amb el pressupost!

El viatge de la Marta va ser una ficció. Com et sents en aquest gènere?
Tinc moltes ganes de tornar a fer una ficció, que et dona un alta capacitat d’explorar. Em va permetre treballar amb Sergi López, l’únic actor amb qui ho he fet, cosa que em confirma que es pot treballar amb actors d’una altra manera. Tinc ganes d’hibridar la metodologia utilitzada amb no actors amb actors, que tenen més eines. En tot cas, serà difícil que deixi de rodar amb persones reals; és un procés molt ric, que m’aporta molt.

“Hem de ser capaços de fer retrats d’allò que ens envolta, en sento la responsabilitat.”

Les teves pel·lis són molt mimades pels cineclubs. Quina importància tenen?
Per mi són fonamentals, ja des de La Plaga. I amb el cineclub de Granollers – i ara amb el cinema Edison–la relació és anterior, perquè van començar a projectar els meus primers curts d’estudiant, precisament perquè els havia rodat a les Franqueses. És un espai pràcticament propi i molt familiar, però de gran anàlisi i profunditat de com es veuen les pel·lícules. Seria meravellós que tot cineasta en tingués a prop, perquè és el teu primer contacte amb l’espectador, amb la comunitat, el que després es fa a gran escala. En aquest sentit, per mi és un trauma que Mollet no tingui cinema. Per més que visqui a Barcelona, la sensació que a la ciutat on has nascut i que t’ha vist créixer no hi pots ensenyar les teves pel·lícules en condicions em fa mal. Em sento una mica orfe. A Mollet o hi ha cinema, gens. La vida cultural està molt apagada.

T’has queixat del càstig que hi ha en la distribució del cinema en català. A què l’atribueixes?
M’ho van reconèixer a Filmax. Em van dir que tenien prevista l’estrena de Sis dies corrents amb no sé quantes còpies i molts cinemes d’arreu de l’Estat van dir que no la projectarien per por que els espectadors no la volguessin. La distribuïdora va trucant porta a porta, dient els mèrits de cada pel·lícula i proposa que la programin. La peculiaritat de Sis dies és que no està doblada; era molt difícil doblar-la i perdria tot el sentit. Així, només vam poder accedir al circuit de cinema subtitulat i això, lamentablement, aquí no té una gran tradició ni acceptació perquè no s’ensenya a les escoles que quan es dobla una pel·lícula se’n destrossa tota la banda sonora original que ha tingut.

Amb tot, estàs contenta del ressò que ha aconseguit?
Em sembla que al cinema on va tenir més èxit en l’estrena va ser a Madrid. Això vol dir que tenim prejudicis sobre els espectadors espanyols, també. Si no se’ls ofereix la possibilitat d’anar-la a veure, no es pot saber si els agrada o no. El mercat, de nou, censura per por de no tenir èxit en allò que podria anar bé. A més, justament és una pel·lícula que parla molt de la convivència lingüística, trenca molt amb l’estigma que a Catalunya hi ha enfrontaments per parlar català o castellà. És una pel·lícula que no nega l’evidència que hi ha llengües diverses i que hi ha convivència, encara que hi pugui haver més o menys conflicte. Mostra la realitat.

“El cinema és un mirall, però també una finestra, i estem deixant d’aprofitar aquestes dues opcions que ens dona.”

Les llengües s’hi mostren amb naturalitat.
Dóna naturalitat a la qüestió i em sembla que hauria estat profundament balsàmic per molts espectadors espanyols veure la pel·lícula. De fet, molts m’ho han dit: que bonic veure que a Catalunya hi ha bilingüisme i multilingüisme i s’hi parlen diverses llengües sense que passi res! M’hauria agradat que això és pogués veure més.

El multilingüisme és molt apropiat en el gènere documental i potser té molt recorregut a fer...
Per mi és molt apropiat i molt ric. En segons quines realitats, com la dels treballadors d’avui a Mollet, per exemple, no seria realista fer-la exclusivament en català, perquè la realitat no és aquesta. A partir de la negació de la realitat tampoc arreglarem gran cosa.

Les multisales no són tan sensibles a produccions com les teves o les de Carla Simon com ho són cines independents. Èxits com els vostres poden ajudar a reobrir cines tancats, com ha passat en pobles lleidatans per veure Alcarràs?
Hi ha d’haver una curadoria una mica peculiar i especial de les sales del centre de les ciutats, que no neguin la projecció de blogbusters que la gent té ganes de veure per distreure’s, però que alhora hi hagi algú al darrere que digui que aquella pel·lícula vinculada a un territori o que encaixa amb una problemàtica propera s’ha de projectar. Hi ha algú que ha d’estar pensant quin vincle hi ha entre el cinema que es fa al món i nosaltres. Si no, perquè ho estem fent? I això les multisales no ho estan fent perquè no coneixen la seva població. En canvi, els ajuntaments i les associacions culturals sí que els coneixen. Estem perdent la possibilitat de conèixer el que ens passa a prop i el que passa a fora. El cinema és un mirall, però també una finestra i estem deixant d’aprofitar aquestes dues opcions que ens dona.