Una filmació inèdita mostra la Columna del Vallès l'any 1936
Apareixen valuoses pel·lícules documentals del granollerí Alfred Canal SOBRE la sortida de Granollers dels soldats antifeixistes a la Guerra Civil i altres fets de l'època
Vicenç Relats
(text)
, Arxiu Pius Canal (fotografies)
Sense haver de generar forçosament cineastes professionals, les grans possibilitats documentals i creatives que als anys vint i trenta del segle passat podia proporcionar una càmera de filmar de 9,5 mil·límetres eren immenses. En aquells temps, la tecnologia audiovisual era ben lluny del domini públic que en facilita qualsevol telèfon mòbil actualment. I és gràcies a una innovadora càmera Pathé Baby de 9,5 mm, apareguda al mercat l’any 1925, que el jove granollerí Alfred Canal i Anfres (Granollers, 1916 - Jerusalem, 2001) va poder fer filmacions fins ara inèdites, de valuós caràcter documental, com les de la sortida de Granollers –el 15 de setembre de 1936– de la Columna del Vallès Oriental, amb cinc-cents soldats voluntaris, mobilitzats per la CNT-FAI, que anava a combatre l’alçament feixista del general Franco que va desembocar en la Guerra Civil espanyola. També va filmar imatges del multitudinari enterrament del president Francesc Macià, a Montjuïc, el 27 de desembre de 1933, o sobre l’Exposició Universal de Barcelona de l’any 1929, entre altres.
Patrimoni documental
Aquestes filmacions formen part d’un conjunt de patrimoni documental trobat per un nebot d’Alfred Canal, el doctor Pius Canal, i la seva existència es fa pública en exclusiva en aquesta edició de la revista-llibre Vallesos. Pius Canal s’ha encarregat de digitalitzar-les i les ha lliurat a la Filmoteca de Catalunya per tal que puguin ser restaurades i utilitzades per al seu ús documental. “Si hi hagués pressupost per restaurar-les com cal, s’haurien de poder projectar en un cinema, especialment la de la sortida de la Columna del Vallès, que aporta detalls significatius d’aquella marxa entusiasta i emotiva”, explica Pius Canal. Entre les filmacions localitzades hi ha també petites peces de vocació cinematogràfica com el curtmetratge La pesca del lladre, filmat l’any 1932, o el rodatge d’una festa familiar l’any 1930 a l’emblemàtica casa i fàbrica de La Tela, de Granollers, avui seu del Museu de Ciències Naturals, llavors propietat de la família Anfres.
Amb tot, la majoria de filmacions corresponen a reportatges d’actualitat enregistrats a Barcelona sobre episodis diversos de l’època com ara les eleccions de la República, diverses manifestacions populars, la diada de Sant Jordi, així com excursions a diferents pobles de Catalunya o en indrets de muntanya.
Immortalitzar esdeveniments
L’afició documental i cinematogràfica d’Alfred Canal i Anfres es va desvetllar gràcies al regal d’aquella càmera innovadora que va rebre, quan tenia tretze anys, per part del seu avi Pius Anfres i Martí. Amb una alta sensibilitat periodística, el jove Alfred Canal va utilitzar el giny tecnològic poc comú en aquells temps per immortalitzar diferents esdeveniments notables de l’etapa republicana.
Fill del doctor Alfred Canal i Comas i d’Anna Anfres Alsina, Alfred era el gran de sis germans i, arran d’unes vacances estivals amb els avis materns, es va quedar a viure amb ells al seu domicili de Barcelona, on va fer els estudis de primària i batxillerat al Col·legi Ibèric. Va obtenir el batxillerat amb qualificacions de matrícula d’honor, com es recollia en unes notes de societat al periòdic La Gralla –on el seu pare col·laborava– del 21 de juliol de 1929, publicació que va remarcar de nou les seves aptituds com a bon estudiant el juny de 1936, quan va ingressar a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona.
Durant la Guerra Civil va ser mobilitzat i, després de passar per l’Escola Popular de la Guerra, va obtenir el títol de tinent d’artilleria i va dirigir un grup de tres bateries a la Batalla de l’Ebre. En la retirada de Catalunya, va passar la frontera amb França, on va estar un any exiliat, primer als camps de concentració de Sant Cebrià, al Rosselló, i d’Agde, a Occitània. Posteriorment, va treballar en un taller de reparació de camions a Nancy fins que, en esclatar la Segona Guerra Mundial, va tornar a Catalunya.
Després de treballar com a enginyer a diverses indústries elèctriques de maquinària i del sector tèxtil, en enviudar de la mallorquina Francisca Duran Colí, va traslladar el seu domicili a Jerusalem, on vivia la seva única filla, i on va morir i hi és enterrat des de l’any 2001.
Carpeta De pel·lícula!
