Em dic Nela, però ja fa temps que soc coneguda com l’amiga de la Gigí, la dona del millor jugador de futbol del món. Dic el millor sense que se m’escapi el riure perquè m’han entrenat molt bé: abans de començar la sèrie televisiva d’abast mundial Jo, Gigí, tots els caps de màrqueting, especialistes en comunicació i communities managers, ens van dir una i altra vegada que era importantíssim que a la mínima afegíssim la falca d’“estem parlant de Rodri, el millor jugador de futbol del món”, tothom sap que és Messi però diuen que els milions de persones que ens miraran per televisió sabran per fi la veritat. Sí, ja ho sé, és absurd, com tota la meva vida al costat de la Gigí.
No sé quants talls m’han fet dient el mateix una i altra vegada:
–Vam anar a veure Rodri jugant, veure Rodri no és qualsevol cosa, estem parlant del millor jugador del món.
Mentre tota la resta d’amics assenteixen convençudíssims. Alguns, fins i tot, han volgut ser més rodrians que el propi Rodri –cosa humanament impossible perquè no conec una megalomania més gran que la seva– i ja diuen:
–Estem parlant de Rodri, el millor jugador de futbol del món i de la història, no hi ha hagut cap jugador com ell, mai, ni ara ni abans.
Tampoc s’anomena Maradona, és com si Rodri fos únic i estigués sol al món.
Però comencem pel principi, la Gigí i jo som del mateix barri de Can Puiggener de Sabadell, veïnes del carrer Roma que dona al carrer Florit, un bloc de pisos de quatre plantes, sense ascensor, de famílies treballadores. Les dues teníem un pis de tres habitacions, però no fèiem servir el menjador. El menjador, amb mobles de caoba, gran llum de cristall penjat del sostre, coberteria bona i sofà nou de trinca quedava tancat tot l’any, només s’obria per Nadal. Havíem de fer vida, menjàvem i miràvem la televisió en una cambra minúscula.
Els nostres pares eren tintadors d’una fàbrica del Ripoll, i les nostres mares despatxaven les dues a plaça. I la Gigí i jo, ja des de l’escola, vam quedar fascinades pel món de la moda i no teníem cap altre somni que ser dependentes d’una botiga de roba. La nostra primera feina va ser a una botiga del barri que es deia “Paris”, i hi podies trobar des d’unes espardenyes d’estar per casa a uns pantalons de pana o un jersei de color grana de pic i llana de segona. Era la nostra primera etapa d’un viatge que duraria temps: el passeig de Gràcia i protagonitzar Pretty woman en format dependenta.
No era fàcil. Havíem de conèixer profundament el món de la moda i els accessoris, arribar al grau de perfeccionisme de Meryl Steep a The devil wears Prada. Que sap perfectament quin blau és el blau fosc, el blau marí, el reial, el de França o de cobalt, el de Prússia o el blauet. I el nivell d’anglès, de xinès i de rus excel·lent. Els idiomes dels magnats. Tot i que la Gigí, ja va passar de tantes llengües i es va quedar amb un anglès funcional basat en les converses que hom pot tenir comprant articles de luxe.
Ens vam preparar molt, estudiàvem totes les revistes de moda, i apreníem a vestir-nos a ser elegants i quedar bé en qualsevol ambient luxós.
Somiàvem que estàvem en una botiga d’una gran marca exclusiva i de cop sortia un senyor d’un Testa Rosa i entrava a la botiga, comprava cinc coses a deu mil euros la peça i impressionat per la nostra bellesa i estil, ens convidava a sopar, ens hi casàvem, deixàvem la botiga, teníem fills, un xalet, i tot i més del què volíem. Bé, no passava amb el mateix home ni amb dos homes simultàniament, però ens passava, primer a una i després a l’altra.
Mai ens van arribar a interessar els paletes, els oficinistes, els funcionaris i els botiguers que ens van rondar durant molts anys. Hi ha qui s’enamora de l’amor, nosaltres ens vam enamorar del somni de l’home ric. Havíem tingut un gran adoctrinament holliwoodienc que podria portar l’etiqueta“home ric s’enamora de noia pobre”. Les nostres preferides eren Pretty Woman, 50 sombras de Gray, Locamente millonarios, 365 dias, Pájaro sonador, Olor a Fresas, El rey de Zamunda, No te lo vas a creer, Ricos de amor, Un príncipe en Navidad, Un príncipe en Nueva York, Cenicienta, i la pel·lícula coreana que es diu Hombre rico, mujer pobre ... evidentment era amor, però perquè fos amor de veritat, ell havia de ser veritablement ric.
I vam anar fent camí, de la boutique Paris vam passar a les millors botigues de Sabadell, Terrassa, Sant Cugat fins que vam arribar al passeig de Gràcia. Set anys d’esforços però ho havíem aconseguit.
Al passeig de Gràcia vam començar per Zara, Nike, Mango, Adolfo Domínguez, Adidas, Camper, tot i que teníem molt clar on volíem arribar: a Rolex, a Bulgari, Vuitton, Montblanc, Saint Laurent...
Però en aquest llarg camí fins arribar a Rolex, vaig adonar-me que no podria casar-me amb un ric magnat, al fer-me gran la cara se m’havia fet com gruixuda i ample, tenia una tendència a ser rabassuda, el coll curt, i malgrat estava en el meu pes, no tenia la gràcia, el cos de dona noucentista, de ben plantada, de la Gigí. Bé, la veritat és que la Gigí, realment, es diu Paqui, va jugar amb el seu nom i amb la primera síl·laba sortia “papa”, fatal, i només li quedava el “quiqui”, que encara era pitjor però de Quiqui a Gigi i Gigí, només hi ha un petit salt.
A mi em van posar Manuela, però Nuela sembla Muela deia ella, i quan vaig llegir La Infanticida de la Víctor Català em vaig enamorar del nom de Nela i em vaig fer dir Nela. Ella va dir que ni parlar-ne, i que l’amiga de la Gigi s’ha de dir Mamen. O sigui que em dic Mamen de Nela. Tot és així d’absurd.
Juntes vam establir un pla que sabíem que tard o d’hora funcionaria, cada client ric que venia (és fàcil de saber-ho, compren sense voler saber el preu i el mateix mateix article en diferents colors), aleshores jo deia: “permeti’m que em retiri i l’atengui Gigí, és per a només els nostres clients més exclusius, és la nostra millor dependenta i qui més hi entén en aquests articles tan exclusius”. I Gigí entrava, esbalaïdora, sol·lícita i elegant.
Vam tenir molts fracassos, històries rocambolesques de rics casats, o que no arribarien mai a treure’ns de la botiga, però finalment va entrar Rodri, un home claríssimament gai, amb el seu relacions públiques i un contracte de confidencialitat.
Ella estaria sola tot l’any, tindria fills per inseminació artificial, oficialment seria la seva esposa, es casarien per separació de béns, i Rodri passaria la major part de l’any amb el seus amants també jugadors de futbol tan famosos com ell, però estratègicament, en alguns esdeveniments importants, de màxima difusió, apareixerien junts a les estores vermelles com ara la gala de la pilota d’or o festivals de ressò mundial.
Evidentment vam acceptar, es tractava de tenir una vida d’abundància, de tenir criats, de no haver de llevar-nos d’hora ni agafar un bus per arribar a la botiga, significava cases per tot el món, iot, joies, roba, milions de seguidors a Instagram. Fama, luxe, vida regalada i que als nostres pares no els faltés de res. No era el que volíem, volíem un marit ric i enamorat, un veritable príncep blau, però créixer, va dir Gigí, vol dir això, que els marits no siguin el que han de semblar.
I aquí va començar la meva vida, d’amiga i acompanyant de la Gigí, la que li havia de dir si allò li quedava moníssim, o si el verd turquesa lliga més amb el blanc o amb el negre. Al principi va ser divertidíssim, entràvem a una suite, al camarot d’un iot espectacular, al jet privat i cridàvem i cridàvem, saltàvem com boges i no ens ho podíem creure.
Clar que vaig tenir por, podia ser que ella s’oblidés dels nostres somnis de joventut, de les nostres promeses, i que passés de mi, em deixés al passeig de Gràcia, amb un horari i un sou que ara em sembla completament ridícul. Però no ho va fer, em vaig convertir en la dama principal del seu seguici.
Sempre estàvem envoltades d’amics, tots gais o dones. Una de les condicions del contracte era que no podia tenir cap amant. I la manera que teníem de passar-ho bé va començar a resultar cansat, repetitiu, i sincerament cada cop més insuportable.
Cada cop em costava més suportar les bromes estúpides i riure amb la boca ben oberta i de manera ben sorollosa.
Tot és va complicar encara més amb la gravació del programa de televisió, tot tan fals i estereotipat, tot tan pactat i poc real, si el Rodri era el millor jugador del món Gigí havia de representar la dona d’origen humil que sap el valor de les coses. Per exemple si en un restaurant demana una amanida de 25 euros, és conscient del seu valor i se l’acaba encara que no tingui gana.
–Dona senzilla, que sap el valor de les coses.
–Dona que té gana, que li agrada menjar i que és mediterrània, sensual, i de vida. Però que se sacrifica per mantenir la silueta.
–Molt maternal.
–Molt generosa.
–Molt bona persona.
Així que les bromes que havíem de fer eren del tipus que ella entrava en un restaurant tan elegant i distingida i el cambrer s’entrebanca al veure-la, i tota la colla d’aprofitats hem de riure.
Jo m’avorria i em vaig bolcar més a la meva afició secreta, vaig començar a llegir a tort i a dret, llegir, la banalitat luxosa em resultava cada cop més difícil de digerir. Així que a les carreres de cotxes de Mònaco em buscava un racó per llegir, al iot, a les platges, a les cases de Milà, París, Londres o Singapur. Jo llegint, llegint en el jet privat, llegint sense poder-ho evitar, perquè res em feia gràcia del què explicaven, i el temps es feia lent i repetit, idèntic i insofrible. Llegia per no morir-me d’avorriment.
Un dia mentre em gravaven per explicar una anècdota de la Gigi, vaig mirar a càmera i vaig dir:
–No podem viure dins d’aquesta banalitat, necessitem la cultura perquè és un bé de primera necessitat. En comptes d’aquests iots i aquests jets privats, i aquests estúpids articles de luxe, quin sentit té una bossa de mà per 10 mil euros? Això creiem que ens dona el benestar? El benestar el dona la cultura, perquè ens dona més instruments per viure, ens complica la vida, ens fa pensar més. Montaigne ens ho diu: la cultura ens constitueix com a persones. Per tant, quan la Gigí diu que no vol llibres a les cases perquè s’omplen de pols, està ultratjant l’objecte més important del món perquè és el rectangle que acull tot el coneixement.
Van tallar, van eliminar aquesta presa. I després de reunir-se tots amb tots, i xiuxiuejar a les meves espatlles, la Gigí em va demanar que parés de llegir. Que m’havia tornat una persona avorrida, seriosa, que no es prenia la vida bé.
El que no sap la Gigí és que fa temps que llegeixo als vespres amb el fill gran del Rodri, que vaig convèncer-lo que deixés tantes pantalles, jocs i sèries, i vingués a llegir amb mi. Al principi no volia però era un jove tan mancat d’afecte, tan sol en un món d’adults vanitosos i nous fills de l’astre de la pilota, que per mitja unça d’estima es llegiria Joyce. Ara portem temps llegint i ja no vol ser el millor futbolista del món, com el seu pare, sinó professor.
I mentre, hem arribat a un pacte, jo faig de la millor amiga cada dia de sis de la tarda a les dotze de la nit, i els matins són per a mi i els meus llibres.