El 31 d’octubre de 2017 Terrassa aconseguia el reconeixement com a Ciutat del Cinema per part de la unesco, un títol que només tenen vint-i-una ciutats a tot el món. La ciutat compta amb els platós del Parc Audiovisual, l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (escac), el Centre de Conservació i Restauració de la Filmoteca i també amb una llarga tradició centenària, que la va fer pionera en el cinema amateur i que ha donat alguns dels principals noms del cinema català.
Amb tot, el Cinema Catalunya, inaugurat el 1916 al carrer de Sant Pere, és l’únic dels cinemes històrics terrassencs que continua en funcionament, perquè El Principal torna a ser un teatre i tots els altres han desaparegut, ja que les vint-i-quatre sales de Cinesa que hi ha a Parc Vallès són relativament modernes.
Actualment, l’emblemàtic cinema Catalunya és de propietat municipal i projecta principalment pel·lícules europees i d’autor, combinant les sessions doblades i les de versió original. També s’hi fan sessions de El documental del mes, el Cinefòrum per a la igualtat, el festival Sex Education i cinema infantil en català. L’any 2020 l’Acadèmia del Cinema Català el va incloure en l’homenatge que va retre a les sales centenàries de tot Catalunya.
Pel que fa als cinemes desapareguts, els cinèfils d’una certa edat encara recorden les sessions contínues de programa doble (per exemple, quan es va estrenar al Rambla 2001, una odisea del espacio es projectava conjuntament amb l’“espanyolada” Las nenas del mini-mini), els cicles de cinema infantil del Regina, els de reposicions de clàssics de l’Imperial, les sessions d’art i assaig en versió original al Principal, el Catalunya, el Socialet i l’Art 7, la transformació de les sales en multicines, la conversió d’El Principal i El Recreo en cinemes eròtics quan va desaparèixer la censura i també el fred que feia al Principal, l’any sencer que van trigar al Rambla a canviar la bombeta fosa del lavabo de dones o el retard amb què arribaven a Terrassa els títols d’estrena (en comparació amb altres ciutats com Sabadell), cosa que comportava que moltes vegades les còpies estiguessin molt malmeses.

Jan Baca, pioner del cinema amateur
Un terrassenc, Jan Baca, és justament el cineasta no professional més premiat d’Europa. Gairebé totes les seves pel·lícules, la majoria co-dirigides amb Toni Garriga, han guanyat premis de la Unió Internacional de Cineastes Amateurs (unica), de la qual és membre honorífic vitalici, a banda d’altres guardons obtinguts en festivals diversos.
Arquitecte de professió, escriptor i ara també portaveu de la Taula Local de l’Audiovisual, Baca (que “als dotze anys ja tenia clar que volia fer cinema” i continua en actiu amb més de vuitanta) va començar a fer pel·lícules a mitjans de la dècada dels seixanta i en la seva filmografia (que comprèn setanta-dues obres) hi trobem títols com Sex, Habitat, L’home de la poma, La porta, La frontera, Retrat, Cinc figures, Miratges, Naufragi, Exterior dia, interior nit, Cadell blues, Un casament, Accident, Dies de guerra, Hijab, Del costat de l’ombra o El quadre, la majoria dels quals van obtenir la Medalla d’Or de la unica, un guardó que ha aconseguit vint vegades. “Amb vint em vaig parar, ara ja no em presento a concursos”, explica.
Baca assegura que ell va ser el primer que, a suggeriment de la unica, va proposar a l’Ajuntament de Terrasa “demanar a la unesco el reconeixement de Terrassa com a Ciutat de Cinema”.
Tanmateix, els primers premis a les obres dels cineastes terrassencs es remunten a 1935, quan Joan Salvans va aconseguir el quart lloc en la categoria de documentals de la unica per Pallars i Ribagorça i Francesc Argemí hi va quedar segon amb La volta al món.
Durant la dècada dels cinquanta, les pel·lícules de Pere Font, Francesc Font i Carles Puig van triomfar en festivals com els de Tànger, Carcassonne, Cannes, Salerno, Vancouver, Glasgow, Tòkio i Johannesburg, a més del de la unica.

Tota una tradició
Una altra figura destacada és Antoni Padrós, que va presentar a Berlín Shirley Temple Story, amb la qual també va aconseguir el premi “L’Age d’Or” de la Cinemateca Belga i el de la crítica a Hyères. Abans d’això, ja havia guanyat un premi a Salerno amb Dafnis i Cloe. Padrós ha estat un nom molt reconegut de l’anomenat cinema underground i a la seva filmografia hi trobem títols com ara Pim pam pum, revolució, Ice Cream o Ascensió, caiguda i repòs de Maria Von Herzig, entre d’altres. Totes les seves obres estan disponibles a Filmin.
També cal esmentar Jordi Tomàs, que treballava en col·laboració amb Francesc Estrada i amb Els dies 11, miracle va guanyar la Medalla d’Argent de la unica i amb Varieún, variedós, varietés, premis a Cali i Guadalajara (Mèxic). A més, el seu curt Pena, penita, pena, també conegut com Festival de Necrovisió, un al·legat contra la pena de mort amb banda sonora del músic i periodista egarenc Josep M. Francino, va ser seleccionat per Amnistia Internacional per a un cicle sobre Drets Humans. Tomàs també va ser coautor, amb Joaquim Romaguera i el sabadellenc Albert Beorlegui, del llibre El cinema amateur a Catalunya. A més, era un gran col·leccionista d’objectes cinematogràfics. La seva família va fer donació de la col·lecció al Parc Audiovisual.
I no podem oblidar Carles Barba, que l’any 2017 va ser homenatjat per la Filmoteca amb motiu del Dia del Patrimoni Audiovisual amb la projecció de pel·lícules seves i l’estrena del documental Carles Barba cineasta, de Josep Vila.
A diferència dels anteriors, Antoni Verdaguer, que va estudiar cinema a París amb una beca, sí que s’hi ha dedicat professionalment. El seu documental Jordi Dauder, la revolució pendent va guanyar el Gaudí i també ha destacat amb títols com La teranyina (premi de Cinematografia de la Generalitat i premi Sant Jordi), Havanera 1820 (dos premis del CEC), Cinemacat.cat o Raval, Raval. Així mateix, Verdaguer va ser l’impulsor de les Disset hores de cinema, la marató cinematográfica que el Cine-Club d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals va organitzar durant les dècades dels 70 i 80. El cineclub li va produir els curtmetratges Un matí qualsevol i Parleu després de sentir el senyal.

Seccions de cinema d’entitats
Altres cineastes egarencs són Agustí Fabra, Ramon Avellaneda, els germans Salvans, Carles Freixa, Francesc Roig, Evarist Moliner, Marcel Lloberas, Joan Segués, Sam Vilanova, Gabriel Querol, Orestes Lara (que ha desenvolupat la major part de la seva carrera a la televisió), Pere Botifoll, Pere Villagrasa, David Chaler, Antònia Casamada, Montserrat Rodó, Valls i Victori, Josep Lluís Viciana, Jordi Rediu (més conegut com a productor), Roser López-Monsò, Helena Sala, David Castro, Raúl Portero, David Millán, Xavier Martínez Soler (convidat al festival de Shanghai amb el seu primer llarg, l’experimental Un trabajo y una película, rodat en part a Terrassa), Joan Paüls (que viu entre Terrassa i Hollywood, on ha anat a fer les pràctiques després d’estudiar cinema a Londres), la multipremiada videoartista Rrose Present o l’actor Jan Cornet (que acaba de dirigir un curt), a més d’exalumnes i/o professors de l’ESCAC com Albert Pons, Eloy Calvo, Sergi Pérez, Geoffrey Cowper, Caye Casas o Albert Pintó.
Molts dels directors citats han estat vinculats al Centre Excursionista, Amics de les Arts i Joventuts Musicals o el Coro Vell, les primeres entitats terrassenques en crear seccions de cinema. Del Coro Vell destque els concursos del Rotllo i del Pla Seqüència. Aquest darrer actualment és diu One Shot i ha adquirit caràcter internacional.