Crònica sentimental d’una utopia que va deixar de ser-ho

Ara és un bon record, com aquells viatges que vas fer fa molt de temps i que et van deparar paisatges màgics, aprenentatges vitals, coneixences sorprenents, trobades inesperades. Hi penses uns minuts amb el deix de melancolia que t’autoconcedeixes i després passes a una altra cosa. Però cada vegada que vas al cinema Alhambra tens, per un moment, aquell micro-nus a l’estómac: veus les desenes de cartells que t’acompanyen a l’entrada, veus els noms dels mecenes registrats a cadascuna de les atrotinades butaques, veus els anuncis dels comerços locals abans de començar la sessió i no pots evitar un imperceptible somriure: fa uns anys, no fa pas tant de temps, el cinema de la Garriga va estar a punt de tancar. Fa uns anys, aviat en farà deu, amb la aquiescència de la família Miró i la complicitat de l’Ajuntament, un grup de gent, amb el cineclub de la Garriga al capdavant, es va mobilitzar i va passar a l’acció.
No sóc gaire d’explicar batalletes, però tot allò va ser molt bonic: feien falta molts quartos per digitalitzar la sala, i posteriorment per dur a terme unes inesperades reformes, i tot era molt complicat, i ens vam inventar micromecenatges i sessions de cinema, i grans artistes de la Garriga van oferir concerts i obres de teatre i representacions infantils de franc, tot per recaptar diners, i l’Acadèmia del Cinema ens va donar un cop de mà, i gent de l’ofici, actors i actrius, directors i directores, tècnics i crítics i autores, i poetesses, i l’arquitecte voluntari, i gent de Granollers i de Barcelona i una mica d’arreu del país, i polítics i polítiques locals, i la Generalitat, tothom s’hi va posar com si, col·lectivament, ens hi estiguéssim jugant la vida. Tot respirava ganes de reptar una fatalitat intolerable.
Durant bastants mesos també vam ser presents els dissabtes a mercat: veníem cartells de cinema que ens havia passat en Josep Maria Miró, i samarretes, i arracades fetes amb bocins de pel·lícula, col·locàvem loteria del cineclub i participacions del micromecenatge,... en poques paraules, fèiem volar coloms. Però va resultar que els coloms eren molts, i bons, i multicolors, i gent molt sensata et donava un bitllet dels grans mentre et deia jo no hi vaig mai, al cinema, deu fer vint anys que no hi he entrat, però no hi ha dret, que tanqui el cine, espero que us en sortiu, i gent molt assenyada comprava cartells de cinema que potser no posaria mai a cap paret de casa, deia, o potser al garatge, però els comprava, i gent plena de sentit comú s’enduia guardioles per omplir, tinc botiga, jo, client que entri client que pagarà, hahahah, i jovent que havia fet una peli s’oferia a passar-la de franc a benefici de la campanya i encara t’omplia la sala amb el seu públic amic, tothom pagant religiosament els bons de col·laboració, i el mateix feia una escola del poble, la seva AMPA, la seva direcció, el seu professorat, i gent molt determinada s’ocupava de preparar sessions mentre d’altres buscaven més diners o donaven un cop de mà al bar de la Festa Major que també se’ns va proposar. Gent molt motivada va fer que la utopia, per una vegada, deixés de ser-ho.
El miracle no es va fer sol, naturalment. L’esforç econòmic de la família Miró, la bona disposició del propietari del local, de les administracions i dels distribuïdors van ser peces fonamentals sense les quals tot l’esforç de SOS Alhambra hagués sigut insuficient. Però vam fer-ho. Vam recollir molts quartos, que vam lliurar molt de gust a la gent del cinema estimat. I el que és més important: vam batallar plegats i plegades per a un bé comú. Pensant-ho amb perspectiva, potser sí que ens hi jugàvem una mica la vida. La fatalitat era, efectivament, intolerable. La vam desafiar entre totes i tots i vam guanyar.
Deu ser per això que associo SOS Alhambra a un viatge iniciàtic: descobreixes que la utopia pot deixar de ser-ho, prens consciència del poder de l’esforç col·lectiu, i els records se’t queden per sempre en un racó del cap, en un racó del cor, en un racó de l’estómac.
[Martí Porter]

Una roda de premsa de SOS Alhambra amb Martí Porter, el primer de l’esquerra de la fila de sota, membres de la junta del cineclub i, a la dreta, a la fila de sota, Josep Maria Miró, gerent del cinema. Tothom anava amb disfressa de personatge típic de pel·lícula i, a la taula, esclar, crispetes. Foto: Cedida pel cineclub la Garriga.