L’Alhambra de la Garriga, el ‘cinema paradiso’ català

La històrica sala de la Garriga resisteix amb el suport indispensable de centenars de persones que se l’han fet seva

David Ramon (text)

El cinema Alhambra de la Garriga és un dels més singulars del Vallès. Fem curt: per antiguitat, per interès arquitectònic, per continuïtat i per arrelament al poble, l’Alhambra és un estendard de l’exhibició a la comarca i al país. Els multisales urbans o perifèrics el guanyen en taquillatge, però ningú no l’iguala ni en encant ni en solera. El 1991, la professora Matilde Martínez el va batejar com el cinema paradiso català, i des d’aleshores els seus gestors i la parròquia en fan bandera: aquell homenatge al setè art, recreat en un poblet italià, s’hauria pogut ubicar perfectament a la Garriga. A la història de Giuseppe Tornatore i Ennio Morricone el cinema acaba enrunat pels temps moderns, en canvi, a l’Alhambra no cal recórrer a la nostàlgia: la història continua.

Edifici centenari
Si el degà Saló Imperial del Sabadell és originalment del 1911, el cafè Alhambra de la Garriga data només de dos anys més tard, el 1913. També té una façana modernista i l’interior és un espai d’estil clàssic de factura posterior: a principis dels anys 1950 l’Alhambra es reforma per adaptar-se a l’arribada del cinemascope: “s’eliminen les llotges i es decora l’espai que perdura fins avui”, segons un recull documental d’Albert Benzekry en motiu del centenari de l’edifici i a partir de l’Arxiu Saraueta que custodia la Fundació Maurí. L’Alhambra original, el de la façana, es va construir on era el Casino Garriguense i és de l’arquitecte Josep Sala i Comas, també autor de la torre Ametller de Cabrera de Mar o de la Masia Bach de Sant Esteve Sesrovires. A la Garriga hi va erigir la casa de Josep Reig Argelagós (1904) al carrer de Sant Ramon, i la torre Enriqueta Rodríguez de Lacín-Ramon Batlle (1917) al carrer Rosselló d'Amunt.
L’Alhambra no va néixer com a cinema, sinó que d’entrada era un saló relacional i cultural on es feien concerts, balls, teatre, fins i tot òpera. Segons Benzekry, el cafè del carrer de Calàbria era el nucli d’activitat de l’Orfeó Garriguenc impulsat pel mestre Josep Aymerich, també promotor de l’activitat teatral i els balls junt amb Estanislau Massó. El fervor econòmic i cultural dels anys vint “el va impulsar com a teatre i sala de festes, encara sense cinema”. En aquells moments hi havia diversos centres recreatius a la Garriga, i l’Alhambra congregava la gent conservadora. Les primeres projeccions de pel·lícules estan documentades a partir del 1928: La ciudad eterna, La esclava blanca, El botones de Maxim’s són els primers cartells que es conserven. No es pot assegurar l’origen del nom del local, però podria ben ser que es triés un mot amb ‘a’ per aparèixer als primers llocs dels llistats a la premsa i a directoris de l’època.

La República i la Guerra
El desembre de 1932, l’Alhambra va fer un pas important com a cinema amb la instal·lació i estrena d’un nou equip sonor “que per la seva perfecció pugui col·locar aquest cinema a l’altura dels millors de la nostra terra”, així com els projectors de la marca Zeiss-Ikon, resava un comunicat dels seus gestors. Amb tot, durant dues dècades preval l’activitat escènica i els balls. En els convulsos mesos de preguerra i de la Guerra cessen les sessions cinematògràfiques: el 31 de maig de 1936, els empresaris dels dos cinemes locals, l’Alhambra i el Círculo del Recreo, Josep Aymerich i Joan Masó respectivament, van fer un comunicat on deien que “vistes les circumstàncies anormals” adoptaven la resolució de tancar sengles locals el 4 de juny. Malgrat l’advertiment, el cinema continuà tant a l’Alhambra com al Círculo, que van ser espais “municipalitzats” durant la guerra. Va ser així com la Garriga va poder veure, el 1937, la paròdia de l’explotació industrial Tiempos modernos, de Charles Chaplin, entre d’altres.
Després de la guerra, l’Alhambra va reprendre la seva activitat cultural, amb més teatre que cinema. Les sarsueles són el gènere més representat i les comèdies catalanes –de Sagarra o Rusiñol–, tant del gust popular, van deixar de fer-se per prohibició del règim. Al principi de la postguerra, el cinema es limita pràcticament a la Festa Major i a les festes de Nadal. Després de dotar-lo de calefacció i refrigeració el 1947, el 1948 comencen a programar-se pel·lícules cada setmana. Tanmateix, l’any següent es va inaugurar un nou escenari, adaptat convenientment per a celebrar-hi tot tipus d’espectacles. La següent reforma, en aquest cas de la teulada, arriba el 1970, quan les pel·lícules absorveixen gairebé tota la programació de la sala. L’edifici ha estat des de temps remots de la família Crous de la Roca del Vallès, i la gestió es fa en règim de lloguer.

Un cinèfil al capdavant
El veritable tomb en la història de l’establiment el fa Josep Maria Miró pare, que entoma les regnes del negoci des de finals del 1977. Quan es fa càrrec de la sala comunica les intencions en una nota: “No podíem veure’ns privats d’un local cinematogràfic. Espera poder oferir les millors pel·lícules però necessita l’ajuda i col·laboració de tots”, és a dir, que la gent hi vagi.
Gran amant del cinema, Josep Maria Miró, ajudat per la seva família, ha anat programant propostes de qualitat que han convertit el Cinema Alhambra en la sala especial que és. Això sí, és en aquesta darrera etapa que es perd el cafè de l’entrada, convertit primer en oficina bancària, i actualment és un basar regentat per una família xinesa.
Josep Maria Miró fill explica que “la millor època de l’Alhambra és a les dècades del 80 i 90 del segle passat”, quan el cinema era una proposta d’oci massiva i hi acompanyaven títols ben taquillers. Amb tot, a la cartellera de can Miró “sempre s’han combinat les produccions més comercials amb obres d’autor, independents, cinema català, europeu, asiàtic, rareses, documentals, sessions amb versió original,... El meu pare sempre ha tingut clar que si fem cinema és per la gent però també pel mateix cinema. Es programen pel·lícules perquè s’han de fer, encara que sigui per poca gent.”
L’Alhambra obre de divendres a dilluns, però durant la setmana també s’hi fan sessions escolars, òpera un cop al mes, i quan es pot es fan projeccions de pel·lícules amb persones vinculades amb la producció: actors, directors, promotors,... que abans o després de la sessió fan tertúlia amb el públic.
La pantalla garriguenca ha patit com la resta d’exhibidors: “La proliferació de canals de televisió, els videoclubs i els ‘home cinema’, les crisis econòmiques,...” Tanmateix, en l’actualitat la sala de la Garriga pateix, menys que d’altres cinemes, l’auge del darrer competidor dels exhibidors: les plataformes. Miró ho defeineix “com l’Astèrix i l’Obèlix, uns irreductibles”. Reconeixen que “fredament, i tal com està la cosa, no l’obriries mai”, però anar a l’Alhambra és molt especial: “La raó de ser és que la gent va venint perquè som fidels al cinema”.

Experiència present
La Garriga, amb 17.000 habitants, és una de les poques localitats catalanes d’aquesta mida que compta amb un cinema al centre de la localitat, i té un arrelament notable entre els veïns, no només de la vila termal, sinó també dels pobles del voltant: “Ve gent fins i tot de Barcelona i d’altres llocs de l’àrea metropolitana”. L’Alhambra satisfà un desig en voga: viure una experiència especial (i poder-la explicar). Tot l’espai projecta aquest segle de màgia, històries i vida social al poble: no només és un joc de llum i so, sinó una immersió pels cinc sentits. A l’entrada, la vitrina amb la programació amb cartells de paper. Passes la porta i camines pel corredor de catifa de goma i parets de moqueta carbassa plenes de cartells històrics. Al fons, el Miró pare t’espera darrera del vidre amb un forat circular per cobrar-te l’entrada: és el primer pla cinematogràfic abans de seure a la butaca. Amb l’entrada et dona el paperet amb la cartellera de la setmana vinent. En un racó, la barra de dolços, begudes i crispetes que et serveix un dels Miró, el mateix que t’estripa l’entrada. Un cop a dins, el saló, per ell mateix, ja engega el projector mental de tantes i tantes històries viscudes. Les butaques restaurades el 2014, amb els noms dels mecenes de la bestreta del SOS Alhambra, requereixen una acomodació clement com a paga per la vivència. Un cop fosc, i abans del film, espots dels negocis del poble. En pocs llocs trobarem una predisposició tan idònia per endinsar-nos en una nova història. I quan t’aixeques, un dels mirós que t’espera a la sortida: “Què, una bona pel·lícula, eh?”. No marxaríem mai d’aquest paradís. De fet, amb la mateixa entrada ens podem quedar a la següent sessió. Com abans.
L’Alhambra de la Garriga,  el ‘cinema paradiso’ català

Una imatge de la façana del cinema l’Alhambra de la Garriga.

Una imatge de Josep Maria Miró, l’ànima del cinema l’Alhambra de la Garriga. Foto: Ramon Ferrandis.

Crònica sentimental d’una utopia que va deixar de ser-ho

Ara és un bon record, com aquells viatges que vas fer fa molt de temps i que et van deparar paisatges màgics, aprenentatges vitals, coneixences sorprenents, trobades inesperades. Hi penses uns minuts amb el deix de melancolia que t’autoconcedeixes i després passes a una altra cosa. Però cada vegada que vas al cinema Alhambra tens, per un moment, aquell micro-nus a l’estómac: veus les desenes de cartells que t’acompanyen a l’entrada, veus els noms dels mecenes registrats a cadascuna de les atrotinades butaques, veus els anuncis dels comerços locals abans de començar la sessió i no pots evitar un imperceptible somriure: fa uns anys, no fa pas tant de temps, el cinema de la Garriga va estar a punt de tancar. Fa uns anys, aviat en farà deu, amb la aquiescència de la família Miró i la complicitat de l’Ajuntament, un grup de gent, amb el cineclub de la Garriga al capdavant, es va mobilitzar i va passar a l’acció.
No sóc gaire d’explicar batalletes, però tot allò va ser molt bonic: feien falta molts quartos per digitalitzar la sala, i posteriorment per dur a terme unes inesperades reformes, i tot era molt complicat, i ens vam inventar micromecenatges i sessions de cinema, i grans artistes de la Garriga van oferir concerts i obres de teatre i representacions infantils de franc, tot per recaptar diners, i l’Acadèmia del Cinema ens va donar un cop de mà, i gent de l’ofici, actors i actrius, directors i directores, tècnics i crítics i autores, i poetesses, i l’arquitecte voluntari, i gent de Granollers i de Barcelona i una mica d’arreu del país, i polítics i polítiques locals, i la Generalitat, tothom s’hi va posar com si, col·lectivament, ens hi estiguéssim jugant la vida. Tot respirava ganes de reptar una fatalitat intolerable.
Durant bastants mesos també vam ser presents els dissabtes a mercat: veníem cartells de cinema que ens havia passat en Josep Maria Miró, i samarretes, i arracades fetes amb bocins de pel·lícula, col·locàvem loteria del cineclub i participacions del micromecenatge,... en poques paraules, fèiem volar coloms. Però va resultar que els coloms eren molts, i bons, i multicolors, i gent molt sensata et donava un bitllet dels grans mentre et deia jo no hi vaig mai, al cinema, deu fer vint anys que no hi he entrat, però no hi ha dret, que tanqui el cine, espero que us en sortiu, i gent molt assenyada comprava cartells de cinema que potser no posaria mai a cap paret de casa, deia, o potser al garatge, però els comprava, i gent plena de sentit comú s’enduia guardioles per omplir, tinc botiga, jo, client que entri client que pagarà, hahahah, i jovent que havia fet una peli s’oferia a passar-la de franc a benefici de la campanya i encara t’omplia la sala amb el seu públic amic, tothom pagant religiosament els bons de col·laboració, i el mateix feia una escola del poble, la seva AMPA, la seva direcció, el seu professorat, i gent molt determinada s’ocupava de preparar sessions mentre d’altres buscaven més diners o donaven un cop de mà al bar de la Festa Major que també se’ns va proposar. Gent molt motivada va fer que la utopia, per una vegada, deixés de ser-ho.
El miracle no es va fer sol, naturalment. L’esforç econòmic de la família Miró, la bona disposició del propietari del local, de les administracions i dels distribuïdors van ser peces fonamentals sense les quals tot l’esforç de SOS Alhambra hagués sigut insuficient. Però vam fer-ho. Vam recollir molts quartos, que vam lliurar molt de gust a la gent del cinema estimat. I el que és més important: vam batallar plegats i plegades per a un bé comú. Pensant-ho amb perspectiva, potser sí que ens hi jugàvem una mica la vida. La fatalitat era, efectivament, intolerable. La vam desafiar entre totes i tots i vam guanyar.
Deu ser per això que associo SOS Alhambra a un viatge iniciàtic: descobreixes que la utopia pot deixar de ser-ho, prens consciència del poder de l’esforç col·lectiu, i els records se’t queden per sempre en un racó del cap, en un racó del cor, en un racó de l’estómac.
[Martí Porter]

Una roda de premsa de SOS Alhambra amb Martí Porter, el primer de l’esquerra de la fila de sota, membres de la junta del cineclub i, a la dreta, a la fila de sota, Josep Maria Miró, gerent del cinema. Tothom anava amb disfressa de personatge típic de pel·lícula i, a la taula, esclar, crispetes. Foto: Cedida pel cineclub la Garriga.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 12€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara