Domènec Ceret, un sabadellenc entre els pioners del cinema català
De 1915 a 1917 Domènec Ceret va realitzar un seguit de pel·lícules que van marcar el moment culminant d’Studio Films, la productora més important de l’època
Palmira González
(text)
, Filmoteca de Catalunya (fotografies)
En línies generals, el procés de donar a conèixer el cinema a Catalunya es va desenvolupar de manera ràpida als principals nuclis urbans en dos o tres anys de finals del segle xix. Tot i això, l'assentament del cinema va ser un fenomen irregular i mòbil, que no es va desenvolupar al mateix ritme ni amb la mateixa intensitat a totes les ciutats. El cinema de la capital catalana va començar a destacar –com el de València, Madrid i altres ciutats importants– a partir dels darrers anys del segle xix i va obtenir una hegemonia indiscutible a tot el territori de l’estat espanyol fins arribats els anys 20.
Hi ha determinats aspectes generals que són prou coneguts i van facilitar per a Barcelona i les poblacions del seu entorn la condició de camp abonat del creixement d'una indústria cinematogràfica incipien. Cal destacar, doncs, l'auge de la producció industrial (tèxtil, química, metal·lúrgica), el desenvolupament de sectors capdavanters de la tecnologia, el relleu internacional que significaren les dues grans exposicions universals (1888 i 1929) o el notable creixement de la població urbana a causa d'un intens i sostingut corrent migratori provinent tant de zones rurals de Catalunya com d'altres parts de l'Estat. També és destacable l'augment de la classe obrera als sectors industrials, que era ben evident. Tots aquests factors de desenvolupament social i econòmic van obrir pas a l'increment de la burgesia i del grup social de tècnics qualificats i especialistes, així com al desenvolupament urbanístic i la creació de nous espais per a l’habitatge i l’esbarjo. Pel que fa al desenvolupament de la vida cultural, artística i científica, així com dels diferents factors de progrés de la modernitat – i no podem oblidar aquí el cinema– van definir el nucli urbà de Barcelona com a punt d’atracció singular d'una ciutat que fins a la dictadura de Primo de Rivera, era tinguda com un dels focus urbans més actius d'Europa.
Domènec Ceret, figura popular de teatre i cinema
Domènec Saret i Vilà (aquest era el seu nom original) va nèixer a Sabadell el 27 de febrer de 1865 i va morir a Barcelona el 27 de novembre de 1922. Home inquiet, actor i director teatral i cinematogràfic –a més de guionista– , va començar la seva vida laboral com a dependent de comerç i viatjant, però ben aviat va iniciar la seva dedicació d’actor teatral a l’Ateneu de Sabadell, l’any 1903, tot adoptant el pseudònim de Domènec Ceret.
Pel que fa a la seva dedicació al món del teatre, l’any 1906 ja figurava com a director d’escena als jardins de Los Campos a Sabadell amb l’obra La Taza de Thé. Tot i ser qualificat per les crítiques teatrals com actor popular, no es va limitar tan sols al teatre còmic sinò també va conrear altres gèneres, com el drama. La seva especialitat d´interpretació, però, va ser la de les modalitats de sainet i comèdia. Era el que aleshores es deia “un actor genèric”, que, en el seu cas, va adquirir renom popular arran les seves actuacions al Teatre Tívoli de Barcelona la temporada 1907-1908.
Durant els anys d'actuació de Ceret com a actor teatral, el cinema va aconseguir un progressiu estatus propi important a la nostra terra. Deixa de ser itinerant i s’escampa a sales estables a totes les comarques, amb un llenguatge propi, s’estableixen les empreses productores barcelonines a més de les sucursals estrangeres, augmenten el nombre de films que es fan i es diversifiquen els productes. A més de documentals, films de fantasia i curts còmics, els drames es desenvoluparan a partir de 1908 per influència francesa, que en aquests moments era considerada en Europa com el Hollywood de l'època. Així, si el cinema s’acostava al teatre, demanant-li arguments per atraure el públic, és lògic que els actors de teatre s’acostessin al cinema de la mateixa manera, i això és el que va fer Domènec Ceret.
La primera intervenció de Ceret com a actor de cinema va tenir lloc l’any 1912, amb la pel.lícula Mala raza, de Fructuós Gelabert, la qual va constituir un gran esdeveniment artístic a l'època. Estava inspirada en l'obra de José de Echegaray De mala Raza i això va conduir a un llarg procés entre la Societat d’Autors Espanyols i Gelabert per plagi que va aconseguir guanyar Gelabert, defensat per l’advocat Serrahima. L’any 1914, quan els principals països europeus es van veure implicats a la I Guerra Mundial, va generar-se ra una oportunitat favorable per a que el cinema català es convertís en una indústria relativament potent.
Si es volia obtenir una presència destacada i constant en el mercat cinematogràfic calia reestructurar des de les bases econòmiques fins al objectius temàtics i estètics del nostre cinema passant per la contractació de les persones adequades. Les empreses barcelonines es van llançar a una autèntica cursa de producció i els negocis varen ser rentables a curt termini. Barcelona es va convertir entre 1914 i 1919 el centre cinematogràfic de l’Estat, on el cinema català obtindrà el seu apogeu als tres sectors cinematogràfics bàsics: producció, distribució i exhibició. Ens trobem, doncs, en un punt nuclear de la història del cinema català.
Cal dir, però, que el desenvolupament de les productores no va ser coherent i amb perspectives de futur, sinó més aviat anàrquic i oportunista. Durant aquest període van haver-hi a Barcelona unes vint-i-cinc cases productores, i el mateix nombre de directors van generar una producció d’uns dos-cents films, durant el curt periòde de cinc anys. Entre les principals productores d’aquest període es troben les cases Barcinógrafo, Cabot, Hispano, Royal, Segre y Studio Films.
Ceret va intervenir com actor i director artístic amb Joan Solà en dues cintes editades per la casa Solà-Penya en 1914 (En lucha contra el destino i A muerte por una mujer) on es posaven les arrels d'una relació profesional i personal que el portaria, el mateix any, a la productora Barcinógrafo i posteriorment a Studio Films.
A la productora Barcinógrafo d’Adrià Gual, Ceret va realitzar el film còmic Linito quiere ser torero, el argument del qual eren les peripècies d’un infeliç que, pels capricis de l’amor, es veu en la difícil situación de fer-se torero contra la seva voluntat. Va caler, doncs, vestir de luces la companyia dramática de Gual i contractar un actor còmic conegut del públic, com era el cas de Domènec Ceret.
Però la influència més determinant en la producció cinematográfica de Ceret va ser la de Josep de Togores, amb el qual va treballar primer a la casa Argos Films en La danza fatal (1914 ) amb la gran bailaora Pastora Imperio i després a Segre Films, entre octubre de 1914 i agost de 1915, en pel·lícules de les quals la principal font d’atracció era el luxe, els actors i les dives famoses. Aquí es va forjar l'amistat entre Ceret i Lola Paris, que van treballar junts a gairebé totes les produccions de la casa. Entre les pel·lícules de la productora Segre Films, hi trobem La pescadora de Tossa (1915) i La otra Carmen (1915) amb Lola Paris, Los muertos viven (1915) amb María Guerrero i Fernando Díaz de Mendoza, El pollo Tejada (1916) amb el gran actor còmic Mariano de Larra a més de Ceret (pel·lícula recuperada) i El sello de oro o Fanatismo de una secta (1916) amb l’excelent actriu i dansarina internacional Stasia Napierkowska.
Ceret, director i protagonista d’Studio Films
A la primavera de l’any 1915 naixia modestament a la ciutat de Barcelona la casa Studio Films com a un laboratori especialitzat en cinematografia. En van ser fundadors i directors Joan Solà i Mestres i Alfred Fontanals i Solé, dos extraordinaris tècnics i amics des que van treballar junts a la Pathé en 1908. La Studio Films es va dedicar els primers mesos al tiratge de còpies i a l'elaboració de títols en el seu petit laboratori. Des d’uns principis tan senzills es va anar formant la productora que en aquests anys es va manifestar com una de les més sòlides i ben orientades comercialment a casa nostra –juntament amb la Hispano Films de Marro/Baños, dins de l’Estat espanyol– fins als anys 20.
A la tardor de 1915, Studio Films –que amb Solà i Fontanals aquell estiu ja havia produït la primera cinta d’aventures (La emboscada trágica) i, fins i tot, un film en dibuixos animats (El apache de Londres)–, va contractar Domènec Ceret com a director i protagonista d'uns curtmetratges còmics. A partir d’aquell moment, i degut al seu èxit immediat, Ceret va esdevenir el director d'escena de tots els films que la firma va editar fins 1917. Ceret ja era un persomatge rellevant del gènere còmic i es va convertir en l'Oncle Isidre, batlle de Villajiloca, el protagonista dels curtmetratges Los cuentos baturros, basats en contes molt senzills i coneguts del públic de l'època.
D’aquesta sèrie es van produir disset títols, molt venuts al mercat espanyol, portuguès i llatinoamericà. De fet, significava el llançament al mercat de la marca Studio Films. Ceret, que feia de protagonista i també n’era l’autor dels guions i el director d’escena, va continuar aquest camí d’èxit a Studio Films dirigint una nova sèrie còmica de deu episodis – la “Sèrie excéntrica Cardo” – el personatge principal de la qual, Cardo, era interpretat per Héctor Quintanilla, que imitava a Charlot fins el punt de ser conegut com “el Charlot de la Studio”. Ceret també va dirigir un altre film –Calínez y Gedeón, detectives–, que era una paròdia del cinema de detectius i que va tenir èxit, tot i que curta tirada.
Studio Films, que va conèixer l’èxit econòmic amb aquests films dirigits per Ceret que es distribuïen bé al mercat exterior, va pensar a fer un canvi i va rodar un migmetratge còmic, A la pesca de los 45 millones (1916), i tot començant així una nova etapa.
Pel·lícules de llarga durada
Amb l’arribada de les pel·lícules de més llarga durada i de temàtica més complexa, Ceret necessitava d’una actriu important i va pensar en Lolita París, apta per a papers dramàtics, però aleshores excel·lint en la encarnació d’un tipus de jove dinàmica aventurera i desimvolta, que havia d’esdevenir la primera estrella d’Studio Films. Amb ella, juntament amb Consuelo Hidalgo, Ceret va començar una nova sèrie, “París-Hidalgo”, amb les pel·lícules Passa el ideal, La duda, La razón social Castro y Ferrant i Un ejemplo. Si bé en algunes d’aquestes primeres pel·lícules de llarga durada va realitzar “drames de saló” que solien caure en la imitació de pel·lícules italianes i en purs tòpics (com ara Un ejemplo i Passa el ideal), en altres supera els cànons del drama d'alta societat per adquirir valors de drama social, tant pel tractament de determinats valors importants de la moral social com per una atenuada presentació dels conflictes de classe (La duda, La razón social Castro y Ferrant).
Tot i això, les millors pel·lícules dirigides per Domènec Ceret són les realitzades a la tardor i l'hivern del 1916: La loca del Monasterio, Los saltimbanquis, Regeneración i sobretot Humanidad. En aquests films, un director modest com ell va arribar al cim, guiat sempre per l'obervació del cinema habitual i format com a director en l'escola de la seva pròpia experiència. Studio Films va adoptar una línia narrativa d’asumptes dramàtics amb ribet de drama social i filmats en una proporció molt adequada en exteriors, lluny del marc teatral tancat dels estudis.
La pel·lícula Humanidad, un ambiciós projecte cinematogràfic, va comptar amb setanta intèrprets professionals, més de tres-mil figurants de comparsa i quasi 100.000 pessetes de presupost per la filmació: es tractava d’una autèntica superproducció. El film, estrenat el març de 1917, es situa als barris obrers de la ciutat i presenta –amb cru realisme– les vides entrecreuades d'un grup de delinqüents que intenta sobreviure lluitant en unes condicions socials que no els són gens favorables. És un autèntic drama social filmat en gran part en exteriors que la càmera de Joan Solà va mostrar d’una manera tan realista que la censura li va plantejar greus problemes a l'hora de la seva exhibició.
El gènere que en aquesta época va començar a prendre el relleu en les preferències del public va ser el film d‘aventures “detectivesques”. En general, aquestes eren pel·lícules de “sèries o episodis”amb una trama abundant en crims i misteris , bastides sobre de delinqüència organitzada (sovint sectes secretes) i molta acció. El cinema irrompia així amb una narrativa nova rapidísima, plena de recursos propis i arrelada a la vida ciutadana, que no només va arribar a captar al públic habitual, sinó que, a més, va esdevenir una referència indispensable per entendre determinats aspectes de las avanguardes artístiques més recents.
Dins d’aquest àmbit, Ceret va filmar la seva darrera pel·lícula amb la casa Studio Films a febrer-març de 1917: La herencia del diablo, en divuit episodis. Es va presentar com a continuació de La loca del monasterio el febrer de 1918 i va ser prohibida per haver donat el nom d’Adolfo Marsillach –conegut polític radical anticatalanista– a un malvat personatge i perquè van interpretar que la cinta contenía elements de perillositat social.
Domènec Ceret va deixar Studio Films a finals del 1917. El seu nom no ha tingut el ressò que es mereix però és hora de reconèixer que la seva obra cinematogràfica s'ha de considerar com a base fonamental de la més sòlida empresa productora de la seva època.
El problema més greu –i definitivament mortal per a les productores– va arribar al final de la guerra mundial, quan França i Italia van tancar el seu mercat amb el cinema espanyol, al mateix temps que els Estats Units estenien la seva potent indústria. Ni els grans de la distribució, ni les empresas més petites de cinema, ni l’Estat, semblaven tenir el més miním interés per salvar la indústria nacional. El període d’inestabilitat sociopolítica de1920-1923 va afectar també la indústria cinematogràfica i, amb l’arribada de la Dictadura de Primo de Rivera, es va donar un canvi del centre geogràfic de la producció, que va passar així de Barcelona a Madrid.
Carpeta De pel·lícula!
