Ramon Solé és el paradigma del músic íntimament arrelat al seu entorn. Nascut a Barcelona el 1971, va arribar a Caldes de Montbui amb tan sols tres anys i des d'aleshores no n'ha marxat mai més. Va ser a Caldes on va començar a fer música, i ha estat Caldes una de les grans fonts d'inspiració de bona part de la seva obra, començant per les músiques de l'Escaldàrium i arribant a discos com Aquest collons de poble (i altres cançons sobre Caldes de Montbui) (2014) o Més cançons sobre aquest collons de poble (2019), on canta sobre la vila, la seva gent i els seus costums.
La carrera de Solé arrenca quan tenia set anys a l'antiga Escola de Música de Caldes. "Van ser uns inicis accidentats. La meva mare em va haver d'arrossegar fins a l'aula, perquè jo no hi volia anar. M'imaginava havent de cantar en públic amb tota la resta de nens, i em feia molta vergonya. Després em vaig adonar que això no anava ben bé així, i em va passar de cop tota la vergonya. A l'escola hi vaig aprendre solfeig i guitarra. L'escenari el vaig trepitjar poc perquè em feia pànic", recorda.
Com tants altres músics, Solé va tocar d'adolescent amb bandes d'institut a finals dels 80. "El primer grup el vaig formar quan tenia 17 o 18 anys amb companys com Luis Robisco. Ens fèiem dir “Moviment Ondulatori”. Jo tocava la guitarra rítmica i cantava. Al principi interpretàvem versions de Dire Straits, però al cap d'un temps vam començar a fer temes propis. Així vaig descobrir la mecànica de fer cançons. Primer les feia d'una forma molt rudimentària, que amb el temps va anar evolucionant".

Bandes i discos
El 1991 va formar el seu segon grup, Correfoc, on tocava la gralla. "El naixement de la banda va coincidir amb l'esclat de la cultura tradicional catalana que es va viure a principis dels 90. Barrejàvem el rock amb els instruments tradicionals". Correfoc va deixar pas a Hèrzia, un nou projecte encapçalat pel vocalista Valentí Oller, que s'emmirallava en el rock català de l'època i on Solé recuperava la guitarra. El 1999 van publicar el seu primer i únic disc, Coses que passen, que els va obrir les portes de festivals com el Senglar Rock de Montblanc. Tot i això, la resposta quant a vendes no va ser l'esperada i el grup es va separar.
Pels volts de l'any 2000, Solé va ser un dels fundadors de Nancy Whiskey, banda amb la qual va donar sortida a la seva passió per la música tradicional irlandesa. Va deixar el grup l'any 2005, tot i que hi ha seguit col·laborant de forma esporàdica, per iniciar una nova aventura, Malva, amb Lola Rascón a la veu i José Robisco al baix. El 2006 els va apadrinar Miqui Puig, que els va produir el primer disc i els va suggerir un canvi de nom. D'aquesta manera, van passar a dir-se Lo:La i van debutar aquell mateix any amb Hola ¿qué tal?, un àlbum de pop genuïnament anglòfil al qual va seguir el 2010 l'EP Esto va a ser un éxito, l'últim treball de la banda.
"Perquè un grup funcioni no n'hi ha prou amb treure un disc. Cal que tothom vagi a una i estigui disposat a fer sacrificis que en aquell moment no tots podíem assumir. I era normal, perquè ja rondàvem la quarantena i portàvem vides difícils de compaginar amb la banda, que va acabar morint de forma natural", reflexiona Solé, per a qui el final de Lo:La va ser un cop dur. "Vaig sortir-ne molt desanimat. Havia tingut uns somnis de rock'n'roll que no s'havien fet realitat, i durant un temps em vaig arribar a distanciar de la música. Quan finalment vaig sentir la necessitat de reconnectar-hi, ho vaig fer tot sol a casa, gravant cançons al meu aire i saltant-me totes les normes que teòricament són sagrades en aquest ofici".

Música i efectes sonors
Així va donar forma a Em perdono (2013), un disc d'indie pop a baixa fidelitat que va suposar l'estrena del seu projecte solista, anomenat simplement Solé. "Vaig anar per lliure i em vaig adonar que la música va justament d'això, de fer el que sents i et ve de gust. Si la gent ho compra, fantàstic. I si no, no passa res". A Em perdono el va seguir al cap d'un any Aquest collons de poble (i altres cançons sobre Caldes de Montbui), un canvi radical d'estil que abraçava la cançó de taverna més festiva per cantar sobre el seu poble. "Va ser una manera de retre homenatge a Caldes, però també de recuperar la tradició irlandesa de fer cançons sobre el propi poble".
La publicació d'Aquest collons de poble... va donar peu a l'aplec anual Caldes Is Hell, que sol celebrar-se cada mes de gener a l'Ateneu Democràtic i Progressista El Centre de Caldes, i on Solé interpreta el disc sencer amb la mateixa banda que el va acompanyar a l'estudi –enguany, com l'any passat, l'aplec s'ha endarrerit fins a finals de maig a causa de la pandèmia. El 2019, Solé va fer créixer el seu projecte de música genuïnament calderina amb l'EP Més cançons sobre aquest collons de poble. Encara aquell mateix any, va publicar l'àlbum 7 Fragàncies, el seu treball més eclèctic a data d'avui, on el pop que sempre ha estat part essencial del seu adn alterna amb registres com el rock o el folk psicodèlic.
Durant els darrers anys, Solé ha consolidat una nova branca del seu projecte musical, activitat que alterna amb un altre ofici, el de periodista. Des de 2016 es dedica a compondre música i a dissenyar efectes sonors per encàrrec. Entre els seus clients hi ha museus i empreses del món audiovisual, publicitari o, darrerament, de l'àmbit dels videojocs. "El món dels videojocs és un sector amb molt de futur. És difícil perquè hi ha molta competència, però presenta moltes possibilitats perquè va a l'alça i no pararà de créixer", afirma Solé.