Per parlar del inicis del cinema al Vallès ens hem de remuntar a principis del segle xx quan, com va passar a la gran majoria de poblacions catalanes, es va viure d’una manera semblant el naixement del cinema.
A Granollers, a banda d’una sessió a càrrec de l’exhibidor Pere Tur l’any 1901, a Can Torrabadella, ens hem de situar a l’any 1905, quan es va instal·lar al Casino el Cinematógrafo Valero, que posteriorment va anar a la plaça Perpìnyà –on anys després hi hauria el cinema Majèstic. També cal esmentar el cinema Cafè Nou, a la societat l’Alhambra, però sobretot la Sala Edisson (amb doble “s”) que es va convertir en una seriosa competidora del Valero. Finalment, l’any 1907, es van fusionar. De fet, l’actual Cinema Edison (ara amb una “s”) va posar el seu nom en homenatge a aquella sala precursora.
A partir d’aquí hi va haver altres sales a Granollers i comarca, però cal esmentar les que van perdurar en el temps: Mundial Cine (1914), Principal (1920) i Majèstic (1928).
D’altra banda tot i que inicialment les pel·licules eren tan sols una part de les sessions que coexistien amb altres espectacles, de mica en mica van anar prenent un protagonisme total.

Primeres filmacions
La primera notícia documentada que hem trobat d'una filmació al Vallès Oriental data de 1902: el farmacèutic Tomàs Balvey i Bas, amb un grup d'amics de Cardedeu, va recuperar el ball de l'Espolsada. De fet, si la gent estava fascinada amb el cinema, també hi va haver qui va voler fer les seves pròpies pel·lícules. Ens referim a persones com Ramon Dagà i Jofresa (Barcelona 11- 05-1892, Barcelona 26-02-1962) que el 1921, va crear la productora Grano Films amb la qual va realitzar tres films: Campeón por amor (1921), Granollers industrial (1922) i Ama tu mujer (1923). O també a Josep Escobar i Saliente (1908-1994), prou conegut com a ninotaire i autor de teatre, però també un dels grans exponents del cinema d'animació català que va realitzar el seu primer film de dibuixos animats, La rateta que escombrava l'escaleta (1933-1934), amb la col·laboració del fotògraf granollerí Josep Bosch.
Però sobre aquestes primeres filmacions cal esmentar la filmació La col·locació de primera primera pedra de l'Hospital de Granollers (1914), pel·lícula retitulada amb el nom de Granollers, Festa Major 1914, de la casa Gaumont i que, entre d'altres, tenia imatges preses des del campanar de la parròquia de Sant Esteve, de sardanes a la Porxada, un ball a l'envelat de la societat L'Alhambra, una cursa de bicicletes, la vinguda de l'Orfeó Català a Granollers i la instal·lació de la primera pedra de l'entitat sanitària amb la presència de públic i autoritats. També Festa Major (1926) o Visita de S. M. el Rey y A.A.R.R. a la ciudad de Granollers (1929). En aquest aspecte de cinema de documentació també cal recordar el fotògraf Josep Bosch, autor del documental L'enterrament de la sardina (1929), i de Modest Solsona, Sortida de missa a Granollers (c.1930). Del període de la Guerra Civil cal mencionar, entre d'altres, les imatges del bombardeig de Granollers (1938) dels noticiaris Actualités Movietone, Fox Gaumont Actualites i British Paramount News i algunes imatges de La farándula (1936), d'Antoni Momplet.

Temps franquista
Amb la victòria franquista es van viure uns temps difícils: la implantació del No-Do i la forta censura van convertir el cinema en una important arma de propaganda de la dictadura. Per exem­ple, podem recordar quan, el 1942, es va estrenar Raza, amb guió de Jaime de Andrade, pseudònim de Francisco Franco, al cinema Coliseum de Granollers, que es va viure com un autèntic esdeveniment social. El 1957 es va decidir que per potenciar Granollers es crearia dins del marc de la Fira i Festes de l'Ascensió la Semana del Cine Español. Tot i la bona voluntat dels organitzadors no deixava de ser una celebració més social que cinematogràfica.
Com a curiositat, cal senyalar que, a partir dels anys cinquenta, eren habituals una mena de rutes, creades per fer més rendibles les exhibicions. Es tractava que una pel·lícula que es projectava en una primera sessió en una població s'aprofités per a una segona sessió en una altra; per tant, les pel·lícules, en les seves saques, anaven i venien per diverses localitats vallesanes.

Cinema a la fresca
A banda de les sales estables, van existir, entre els 50 i 60 una sèrie d'exhibidors ambulants que voltaven per algunes poblacions vallesanes, sobretot en temps d'estiu, que era quan es podien fer sessions a l'aire lliure. Un projector, un llençol blanc i les cadires dels mateixos veïns feien possible que la màgia del cinema arribés a tot arreu. La forma de les bobines –una botifarra enrotllada– feia que existís un llenguatge específic per designar alguns aspectes com ara un canvi de bobina, que era anunciat dient: “S'ha acabat una botifarra i en posarem una altra”. Tenim, entre altres referències, les de Santa Agnès de Malanyanes, Cardedeu, Sant Celoni, Lliçà d’Amunt o Bigues, que encara recorden la visita d'exhibidors ambulants, que passaven l'“em­but” i la “màquina botifarrera”, que no era res més que una forma de cobrar l'entrada, tot i que moltes vegades només es feien unes rifes. Els diners es recollien mitjançant un pal lligat a un embut dels que es feien servir per embotir les botifarres. Així, amb aquest estri, es podia arribar a tothom a l'hora de passar el platet.
A l’actualitat és una activitat habitual les sessions de cinema a la fresca al nostre país. Un clar exemple d’això és el Cinemafreshh organitzat per l’Associació Cultural/Cinema Edison porta el cinema al Parc Torras Villà.

Infants al cinema
A inicis del anys seixanta l’interès pel cinema per a infants va generar, a la tardor de l’any 1964, i sota la iniciativa de l’Esteve Sala, el I Curs per a Monitors de Cinema Infantil a la sala d'actes de la parròquia de Sant Esteve a Granollers. El mateix any a Cardedeu es va programar la I Semana de Cine para niños , al cinema Esbarjo, amb la presèn­cia de monitors formats als esmentats cursets i a Mollet destaquen les sessions organitzades pel senyor Pi al club de la sala Tabaran, entre “pipes i llepolies”, a principi dels anys seixanta i a Sant Celoni destaquen les que es feien a la sala d'actes de La Salle els diu­menges a la tarda. Tot plegat és una mostra de l’interès d’apropar el cinema als in fants com a continuació de l’ús del cinema com a eina educativa per part de la Generalitat de Catalunya l’any 1932. L’any 1971, la preocupació per oferir un cinema adequat als infants va portar a l'Associació de Pares de Família de la Parròquia de Sant Esteve de Granollers, –coneguda com la colla de Ricomà pel nom del carrer on es reunien– a prendre la direcció de la sala Sant Esteve i , així, va iniciar una programació estable de cinema que va tenir una gran anomenada. Les sessions del diumenge a la tarda foren un oasi per als més petits.
Aquesta programació tindria continuïtat el 1974 amb un grup de joves que, sota la denominació de Cine Club Infantil (CCI), va oferir una de les pàgines més importants del cinema infantil a Granollers. Els films anaven precedits d'un comentari, preparat el dia abans en una projecció privada a la qual assistien els membres del cineclub. Quan l'horari ho permetia, es feia també un fòrum amb els nens que assistien a la sessió i també va tenir la particularitat que, de forma gratuïta, proporcionava la possibilitat que els menors coneguessin el llenguatge cinematogràfic i fessin les seves pròpies cintes. L’Associació Cultural de Granollers (AC) –amb la incorporació d'alguns membres del CCI–, amb activitats per a les escoles (curs 1982/ 1983) i la Roda d'espectacles infantils (1987), va anar conservant una mica aquell tarannà del Cine Club Infantil dels anys setanta. A l’actualitat el el Petit Edison acull sessions infantils.

Fer cinema
A Granollers no serà fins al 1950 quan trobem obres d'autors de Granollers com Emili Botey i Alsina: Restes arqueològiques a la Roca del Vallès i Granollers antic. Al llarg dels anys seixanta va començar a desenvolupar-se l'amateurisme en format reduït (8 i súper 8 mm). Així, van ser moltes les poblacions que, a través d'agrupacions fotogràfiques o cinematogràfiques i en molts casos dels mateixos consistoris, van fer concursos o festivals del rotlle (entre d'altres, Aiguafreda, Mollet, Sant Feliu de Codines, Caldes de Montbui, Sant Celoni o Mollet).
Als anys seixanta, amb la implantació dels petits formats, va sorir una important generació de cineastes com Josep Rovira, Gabriel Montagud, Josep Comas, Josep Lluís Arimany, Emili Botey i Gómez, Anibal Roca, Romà Blas, Joan Font i Padró, als quals una dècada després s'afegirien, entre d'altres, Arian i Lambert Botey, Joan Corbera, Francesc Circuns, Agustí Corominas, Jordi Pagès, Joan Portet, Albert Granado, Sergi Molina o Jaume Ortuño.
A Granollers cal esmentar el Premi de Cinematografia Amateur Ramon Dagà organitzat per l'Associació Cultural de Granollers i l'Ajuntament de la ciutat. Aquest certàmen ha sofert al llarg del temps una important transformació. Va començar com un concurs de cinema amateur als anys seixanta i setanta, especializant-se anys després en temàtiques de llenguatge cinematogràfic. Posteriorment es transformaria en la mostra de Cineastes de Granollers, un col·lectiu que cada any preparaven una serie de curts sobre una temàtica concreta. L’adaptació als nous temps va fer que es transformés en la beca Vist per... destinada a creació de curts de no-ficció.
L'aparició del vídeo va canviar el panorama i avui en dia fer cinema no tè res a veure amb les dificultats que abans es tenien.

Els famosos fórums
Com a precedents i abans de la Guer­ra Civil, entre els anys 1933 i 1934, es van fer a Granollers algunes session de cineclub –anomenats llavors “Cine Selecto”–, organitzades pel setmanari La Gralla; en la primera es va projectar Topaze (1932), de Louis Gasnier, amb l'argument basat en l'obra teatral de Marcel Pagnol. Podríem anomenar “època dels pioners” la dècada d 1950. És el moment en què arriba al nostre país aquesta pràctica procedent d'Itàlia, tot i que el costum de fer un col·loqui es remunta a la dècada dels vint i a França.
A Granollers, l'Associació Cultural va iniciar aquestes pràctiques durant els anys cinquanta. Les va seguir el Casino Club de Ritme, que el 1958 va organitzar sessions amb diferents presentadors, com ara Josep del Castillo, Antoni Garcia Grau, Joan Francesc de Lasa, Carles Sindreu, Esteve Sala, Josep Verde Aldea o Miquel Porter i Moix. Els anys seixanta configuren bàsicament una dècada de formació cultural cinematogràfica i d'expansió, i el 1961 Catalunya comptava amb més de setanta cineclubs i cinefòrum actius.
Durant aquests anys el cineclub de l'Associació Cultural continuava amb les seves activitats, però al llarg dels mesos de març, abril i maig del 1963 el Casino de Granollers Club de Ritme va crear també el seu cineclub. En moltes poblacions vallesanes, als anys setanta es feien sessions de cinefòrum, tot i que en la majoria de casos no hi havia una programació estable: Montmeló, Montornès, la Roca del Vallès, Santa Eulàlia de Ronçana, Bigues, Caldes de Montbui, Santa Maria de Palautordera, Lliçà de Vall o Vallromanes. A Caldes de Montbui hi va aparèixer el 1974 el Cine-Club 74, que va durar més o menys fins a 1982. La manca de llibertats feia que moltes vegades, un cop comprovada l'absència dels socials (policia secreta franquista), els fòrums servissin per a parlar de temes que s'allunyaven dels purament cinematogràfics.
Amb el pas dels anys, de la mateixa manera que la societat es va anar democratitzant, aquelles mítiques sessions de fòrum van perdre part del seu sentit. La desaparició de la censura o l’obertura de les sales d’art i assaig –com va ser el Cinema Principal – van ampliar les possibilitats d’expansió del cinema. Posteriorment, les sales haurien de lluitar contra la pirateria, i ara mateix contra les plataformes, i també amb els canvis provocats per la pandèmia. Siguem, però, optimistes i pensem que els espectadors tornaran, algun dia, a omplir les sales de cinema.