La Judith Vizcarra és una retratista molletana que ha enfocat la seva trajectòria professional en un doble vessant. D’una banda, s’ha especialitzat en la fotografia comercial de retrat d’estudi. De l’altra, en la imatge d’autor, centrada en l’experimentació amb autoretrats i la fotografia de gènere, que s’han exposat àmpliament a museus i equipaments culturals.
Aquestes dues línies de treball fotogràfic ben marcades produeixen estils visuals diferents. Així, doncs, a l’estudi, els clients demanen entendridors retrats de nadons, retrats de primera comunió personalitzats o emotius de parelles o de famílies. “El més important d’una fotografia d’aquestes característiques és que la mirada parli”, comenta la Judith i això requereix “una feina prèvia del fotògraf d’aconseguir la naturalitat i donar confiança i seguretat al client”. Paral·lelament, l’obra expositiva de Vizcarra explora la fragilitat humana i ens deixa imatges punyents de nusos desafiants, cossos mutilats, imperfectes o pansits pel pas del temps. L’espectador no queda mai indiferent.
La passió fotogràfica de la Judith li ve de família. El seu pare, Josep M. Vizcarra, va canviar la barberia per la seva afició a les imatges quan ella va néixer. El revelat a la cambra fosca o l’olor característica dels líquids van formar part dels seus inicis. “Un dia, el meu pare retratava uns gots a contrallum que quedaven deformats amb una ombra molt allargada. En aquells moments no ho vaig entendre però amb el pas dels anys ho vaig aprendre. D’aquesta lliçó me’n recordo gaire bé”, rememora. “Ell mai em va ensenyar a fotografiar. En vaig aprendre amb els seus actes, el silenci, el seu propi treball i equivocant-me”, explica la fotògrafa. Vizcarra prepara ara un llibre sobre el seu progenitor on traça la seva trajectòria, recopila les seves fotografies i no hi falta l’anècdota dels gots.

Art fotogràfic
L’orgull de l’absència es va poder veure per primera vegada al Museu Abelló de Mollet del Vallès el 2008. En els darrers anys s’ha convertit en una mostra itinerant. El projecte exhibeix retrats de dones que han patit una mastectomia arrel d’un càncer de mama. “Aquelles dones em van donar una gran lliçó de fortalesa, la que té l’ésser humà per la lluita contra la malaltia”, recorda la Judith. Són imatges crues, incòmodes i que no tot el públic entén.
El mateix any 2008, el Museu Palau Solterra de Torroella de Montgrí –de la Fundació Vila Casas– li va atorgar el primer premi de Fotografia per l’autoretrat Els Dolors. “Vaig voler expressar, a través d’una performance, el dolor de certes decisions que he pres a la vida i de les que una mateixa n’és l’única responsable”, aclareix la retratista. La imatge és d’una força innegable i sap transmetre el patiment a través del seu rostre compungit. “S’ha de tenir molt ben controlat l’enfocament, les llums i tota una sèrie d’elements tècnics però alhora s’ha d’haver reflexionat molt per saber exactament el que es vol dir ”, detalla sobre l’autoretrat guardonat.
Una altra de les exposicions més vistes de l’artista és On són les dones? La mostra denuncia el silenciament de tot el que han aportat les dones en els diferents àmbits i que ha comportat una evident manca de models femenins sòlids al llarg dels segles. En una societat on s’idealitza la perfecció estètica, la Judith creu necessari “assajar llenguatges diferents que vagin més enllà de l’aparença, si no, continuarem igual”. L’artista té esperança. Del present, cita les esportistes vallesanes recentment premiades Alèxia Putellas i Queralt Castellet com a dones referents. De cara el futur, considera que “les properes generacions hauran de treballar molt per a la visibilitat femenina perquè la societat patriarcal capitalista està fortament arrelada.”

Sabem mirar?
“Estem tan imbuïts d’imatges que no sabem llegir una fotografia. Tenim molta incultura visual, confonem el nu amb la pornografia quan a un cos despullat li podem donar moltes altres interpretacions”, sentencia Vizcarra. La Judith pateix pel seus projectes artístics on hi han més nus femenins com la polèmica La nostra sang, que ja es va poder veure a l’Espai Garum de Lliçà d’Amunt fa uns anys.
El nu és la modalitat més difícil per qualsevol fotògraf. “Un peu mal col·locat et pot destrossar una imatge”, confessa. “Nosaltres hem d’anar controlant la postura del cos que tenim davant l’objectiu, les extremitats i les òptiques que fem servir. Per això, un fotògraf s’ha d’alimentar de totes les arts”.
Precisament per educar la mirada de l’espectador, a la Judith se li va acudir d’organitzar i presentar un cicle de tertúlies al voltant de l’obra de creadors locals al Casal Cultural de Mollet. El públic hi ha pogut veure treballs d’artistes com Pere Zoltec, Manel Doblas, Pepita Custó o Joan Rovira. La mateixa Vizcarra té previst participar-hi amb una performance de caràcter àudiovisual i l’actuació d’un pianista en directe el juny d’enguany.
Entre futurs projectes, la fotògrafa prepara una edició revisada de Gent de Mollet que inclou retrats de polítics, artistes, intel·lectuals, poetes, empresaris, mestres o comerciants d’aquesta població.
Darrerament, a la Judith Vizcarra se l’ha pogut veure al cinema amb un petit paper a la pel·lícula Sis dies corrents de la guardonada Neus Ballús, molletana com ella. “Aparec en un trosset treballant al meu estudi. No vaig haver de reinterpretar res ja que feia de mi mateixa, la Neus treballa amb el teu aire natural. Tampoc calia que mirés a càmera directament”. Sis dies corrents es va estrenar al novembre. “La peli ha quedat preciosa i fa riure”, conclou la fotògrafa, contenta d’haver-hi participat.