Edison, calidesa de cineclub per a públic ampli
Granollers ha recuperat el cinema al centre urbà per la reivindicació ciutadana liderada per l’Associació Cultural i amb la complicitat municipal
Vicenç Relats
(text)
, Cinema Edison (fotografies)
Com tantes ciutats i pobles del Vallès i de més enllà, Granollers va anar perdent de forma progressiva els tradicionals cinemes situats al centre urbà –l’ultima sala hi va tancar l’any 2006–, en el que va significar tot un cop per a la vida cultural i ciutadana granollerina, fagocitada per l’oferta de multicine comercial a l’extraradi.
Aquella pèrdua va ser especialment mal païda pels nombrosos amants del cinema agrupats al veterà Cineclub de l’Associació Cultural de Granollers, engegat el 1950 i el més antic dels Països Catalans i de tot l’Estat espanyol, que el 2008 es van proposar combatre la mancança programant dues sessions cinematogràfiques setmanals al Centre Cultural de Granollers, creat el 1981 per l’Obra social de “La Caixa” i esdevingut equipament municipal aquell mateix any 2008.
L’experiència va ser força reeixida quant a públic, perquè la crisi econòmica del 2008 va afavorir la reducció dels desplaçaments de lleure cultural fora de Granollers, i, en bona part, va ser el germen del naixement, el 19 de desembre del 2018, del nou Cinema Edison, situat al centre de la ciutat, al mateix Centre Cultural municipal.
Arribar a nous públics
El desembre d’aquest 2022 farà doncs quatre anys que Granollers torna a tenir un cinema al centre, amb un nom emblemàtic que homenatja la Sala Edisson, inaugurada el 1906 entre la plaça de Maluquer i Salvador i el carrer de Thomas Alva Edison, batejat així l’any 1933, durant el període republicà. El naixement de l’actual Edison va ser possible pel fet que la reivindicació ciutadana, avalada per la trajectòria de més de seixanta anys de cinema de l’AC de Granollers, va comptar amb la complicitat municipal.
“L’Edison s’ha convertit en una oferta singular, de molta calidesa, perquè neix d’un cineclub, amb gent que s’estima el cinema, el programa i el comunica i que reuneix un públic fidel i càlid”, sintetitza Martí Pujadas, coordinador de l’Edison. Els 20.000 espectadors de la primera temporada no es van poder mantenir en la segona per l’esclat de la COVID-19, però s’han recuperat els darrers temps de post-pandèmia, amb un nou impuls que permet pensar en acostar-se als 30.000 espectadors anuals. L’augment s’ha aconseguit amb projeccions d’estrenes sonades –com els Sis dies corrents, de Neus Ballús, amb ella presentant-la–, així com amb sessions pensades per a escolars d’instituts en sessions matinals –en dates assenyalades de reivindicacions de drets humans, feministes o de memòria democràtica– o amb la programació d’exposicions vinculades al cinema i l’audiovisual o activitats diverses, com ara uns reeixits cursos de filosofia del cinema.
“Arribar al públic més ampli i més jove és un objectiu central que ens proposem”, indica Pujadas, que explica que treballen en aquest sentit juntament amb altres ofertes culturals de la ciutat com les del Teatre Auditori i la sala de concerts Nau B1. Aquestes són activitats que “han de permetre arribar a nous públics, en un moment que la competència de les plataformes obliga a ressituar-se, tot i que directament no fa mal”.
Cinema d’autor
Abonat al cinema d’autor, l’Edison manté lligams amb altres sales vallesanes amb suport municipal com el Cinema Catalunya de Terrassa, l’Esbarjo de Cardedeu i l’Alhambra de la Garriga, encara que aquest últim cinema històric és l’únic d’iniciativa privada que perviu al centre dels pobles i ciutats del Vallès. En aquestes sales, el cinema doblat o subtitulat en català hi té més presència que a la resta i amb altres sales catalanes –com el Cine Baix, de Sant Feliu de Llobregat, o el Truffaut, de Girona– fan accions de mediació entre els grans distribuïdors i l’Institut Català de Ciències Cinematogràfiques per intentar afavorir un mínim de programació en català al conjunt del país.
L’Edison és gestionat per la Fundació Privada Associació Cultural de Granollers, que va guanyar el concurs públic per a l’execució d’un projecte de cinema per a tots els públics, en un equipament integral dedicat al cinema i a la imatge, per a un període de quatre anys, prorrogable a quatre més. Es proposa un projecte d’exhibició de cinema que en fa prevaler el valor artístic i cultural, lligant el consum de cultura de proximitat com a valor de ciutat, de mobilitat, d’estalvi energètic i de cohesió social. Les seves accions i projectes tenen un accent formatiu que volen consolidar l’equipament com a espai cultural dedicat especialment al cinema, però estant atents a d’altres arts audiovisuals i lectura de la imatge, per fer de catalitzador de les iniciatives lligades al cinema i a les arts audiovisuals de la ciutat
És entre tots que es reparteixen les feines de munyir –dos cops al dia, a les 6 del matí i a les 6 de
La noia, però, no defallia i hi va treballar tot aquell estiu i molts caps de setmana i períodes de vacances que vindrien després i fins a l’estiu següent. “Va veure que li treia molta feina i que li vaig sortir bé”, constata la Maria. Fins i tot va participar, amb sis genets més, en el trasllat en transhumància d’un ramat de 48 vaques des de les Guilleries fins al Maresme, a Sant Cebrià de Vallalta, en una altra finca del mateix propietari.
Tot això va passar en un moment especialment dur per a la Maria: va coincidir amb la mort del seu pare, d’accident de cotxe, quan ella tenia 18 anys. “Aquell va ser un cop duríssim, d’ell sempre en rebia molt suport”.
No va ser pas per defalliment seu que van partir peres amb el ramader que li feia fer aquelles feines a ple bosc “tan dures” però que tant la “feien flipar”. Va ser la seva voluntat d’estudiar enginyeria tècnica agrícola a Barcelona el que va acabar el pasturatge de la Maria a les Guilleries. “L’amo no va entendre que volgués anar a la universitat, deia que no hi aprendria res, i va ser un final trist, però d’una experiència brutal per a mi”, admet.
Consciència ecològica
La Maria volia fer aquella carrera, tot i saber que llavors a la universitat s’hi menyspreava tot el que tingués a veure amb l’agricultura ecològica. Confiava que allà hi aprendria determinades tècniques agropecuàries i que hi trobaria poca o molta gent amb inquietuds com les seves. I és així com entre aquelles classes tan teòriques com allunyades dels pagesos i dels conreus va anar forjant complicitats amb un grup d’alumnes alternatiu –‘L’esbarzer’, es van dir– que es van vincular a experiències agroecològiques incipients. Això la va portar a viure un any i mig en una masia okupada de Collserola, Can Pascual, que barrejava la sensibilitat ambiental i la pràctica de la permacultura amb la reivindicació de drets socials com el de l’habitatge.
Va ser l’any 1998 quan, arran de contactes amb l’ONG de cooperació Món 3, la Maria i un parell d’aquells companys de l’Esbarzer van arribar a la Vall del Tenes, a fer pràctiques al Mas del Pla de Lliçà d’Amunt, que menava en Joan Relats Casas. Es van incorporar a la feina d’una finca que abastia de verdura la cooperativa de producció ecològica Hortec i tenia parada al mercat dominical del poble. Això els va dur a sembrar i plantar a l’hort, a collir els dissabtes i a fer parada els diumenges. “Va ser dur; llavors no hi havia la consciència ecològica d’ara i a la gent del mercat els costava entendre el sentit d’aquella verdura més saludable i gustosa”, recorda la Maria.
Durant aquells anys, també van fer estades en terres agroecològiques de Franca, on van conèixer nous models de treball en coresponsabilitat amb els productors i els consumidors. Tot plegat els va decidir a engegar la Kosturica, llogant les terres d’una masia centenària (del segle XVI), Can Marquès, molts anys deshabitada, que es va convertir en la casa pairal del projecte i en el sostre de molts dels que hi treballarien, vivint en règim de comuna. El projecte aniria lligat a l’Associació per a la Recerca i els Estudis Agroecològics (AREA), que ha estat a l’entorn donant-hi suport. Actualment la Kosturica ha començat un procés amb l’Ateneu Cooperatiu del Vallès Oriental per constituir-se com a cooperativa i independitzar-se de les faldilles de l’associació.
En iniciar-lo tenien clar que havien d’esquivar els problemes detectats en experiències anteriors. D’una banda, “calia lluitar contra la inestabilitat del mercat”, explica la Maria, tipa d’haver vist fer malbé palets d’enciams i d’altres hortalisses qualsevol dia que a Mercabarna no els volien i els deixaven penjats. Per no dependre dels vaivens capriciosos del mercat i reduir al màxim el malbaratament van iniciar la comercialització de cistelles ecològiques setmanals, proveïdes amb la verdura que hi ha al camp en aquell moment i acabada de collir. “Si aconseguíem que un nombre de famílies ens compressin un nombre de cistelles fixes, podríem programar sobre venut, cosa que ens donaria molta estabilitat”, explica. I així van anar fent.
Cistelles a casa
Les primeres cistelles les van vendre al llistat de compradors incipients que havien fidelitzat a la parada al mercat de Lliçà. “No volíem una verdura cara, sinó assequible a totes les economies, que assegurés un preu just per al productor i el consumidor”, indica.
L’altra obsessió era procurar una organització del treball que permetés conciliar l’activitat laboral amb la vida personal i familiar, allunyant-se de “l’esclavatge” sense hores tan propi de la feina a pagès. No debades es promotors de la Kosturica són ferms partidaris de l’autogestió, del treball cooperatiu i assembleari i han procurat organitzar-se per garantir drets a vacances, baixes per malaltia i un equitatiu repartiment de les tasques.
Amb tot, la Maria reconeix que aquest treball menys esclau és el més difícil de garantir. “És una feina molt lligada, que tendeix a l’auto-explotació, que resulta especialment complicada per les dones que volen ser mares i tenir cura dels fills”, explica. Posa el cas de les dues noies que, després de dotze anys impulsant un projecte agroecològic similar a Gallecs, el Rave Negre, han anunciat que es veuen obligades a abandonar-lo.
Al llarg de dues dècades són una trentena les persones que han treballat a la Kosturica, amb la Maria com a referent permanent i amb el seu company incondicional Jordi Gonzàlez des de fa més de quinze anys. “Companys i companyes que hi han passat després han iniciat altres projectes de verdura i fruita ecològica”, explica cofoia. Actualment són cinc les persones que hi treballen i es combinen la feina a l’hort, amb l’atenció a la botiga a la mateixa casa –oberta dos dies a la setmana–, el proveïment de punts de venda de les seves cistelles i a una central de compres ecològiques que abasteix menjadors escolars, així com el servei de les comandes setmanals de la clientela particular, en clar augment.
“Ha estat dur, però estem orgullosos d’on hem arribat”, admet la Maria, ara que s’ho mira amb la satisfacció de veure com cooperant amb altres productors han aconseguit ampliar i garantir els productes i obtenir una oferta més àmplia.
Enxarxats
I és que l’any 2007 amb altres productors es van coordinar per crear la Xarxa de Pagesos i Pageses Agroecològics de Catalunya amb l’objectiu de compartir experiències –també emocionals– i intercanviar productes i projectes. “En horta ecològica ningú és autosuficient en productes, ni en maquinària ni coneixements específics”, indica la Maria. Entre aquella vintena de productors inicials, l’any 2011 van establir un llistat de preus d’una cinquantena d’hortalisses que d’alguna manera encara ara orienta els preus de referència de la producció ecològica. “Els preus no s’han tocat en deu anys, quan tota la resta s’ha apujat. Caldria apujar-los fa temps, però la pandèmia, que ha causat dificultats a tanta gent, no sembla el millor moment”, indica.
Amb tot, la COVID 19, que tants canvis ha comportat arreu, els ha forçat a fer readaptacions que en el seu cas han estat positives. El llarg confinament de l’any passat va fer que, a més de les cistelles setmanals de productes tancats, es disparessin les comandes que s’encarregaven via whatsapp i es recullen ja preparades a can Marquès. “Va ser un sistema que va arribar per quedar-se i avui és la demanda principal que tenim”, explica.
Dels productors enxarxats al Vallès estan especialment coordinats amb Verdulea, de la Roca del Vallès, Nico Verd (Marata), el Rave negre (Gallecs), l’Hort de Can Tabaquet (Lliçà de Val) i el Mas del Jalech (Centelles) i també fan intercanvis amb el Molí del Vendrell de Santa Eulàlia de Ronçana. “Tots són productors que fan agricultura ecològica amb un gran convenciment, perquè es creuen la feina. No són ambiciosos de diners però sí de visió personal o ideològica”, indica
La manca de relleu i de gent jove entre la pagesia continua preocupant la Maria: “no hi ha relleu, ara la població activa agrària catalana no arriba a l’1,5 per cent de la total”, argumenta, convençuda que l’agroecologia fixa pagesia al territori. De fet, l’agricultura ecològica no para de créixer, també en explotacions tradicionals. “Molts pagesos de tota la vida hi tendeixen, perquè és un producte més valorat, però els que ja tenen la producció venuda es queden a la convencional; per què complicar-se?”, diu.
L’augment de la demanda de verdura i fruita ecològica fa que també se’n conreu-hi de manera industrial “perquè el sistema reprodueix el sistema i fagocita les alternatives”, sosté la Maria, que alerta que “aquesta producció sovint no és de proximitat i té preus més ajustats ja que explota els treballadors, perquè les condicions laborals de la producció que es fa en altres continents no està tan regulada”.
La Maria diu això a menys de mig quilòmetre de la planta de la multinacional alemanya Bosch de Lliçà d’Amunt, colgada de pancartes que denuncien el tancament d’una fàbrica on treballen 330 persones, que ha anunciat que es trasllada a Polònia, on els costos són més baixos. Tot un avís per a navegants, siguin treballadors industrials, pagesos,... o ciutadans i consumidors de tota mena.
Carpeta De pel·lícula!
