Josep Maria Pedrals
Memòria de la guerra i dels vaivens i ocasions d’un segle
Vicenç Relats (text i fotografies)
El bombardeig tràgic
Fill de l’emblemàtica casa de can Pedrals, que avui acull la biblioteca central de Granollers, on els seus avantpassats s’havien establert procedents de la Garriga, és allí on Josep M. Pedrals va tornar a néixer quan tenia quinze anys. Aquell bombardeig que va segar almenys 224 vides humanes i va ferir 165 persones més també li va capgirar per complet la seva. “Durant la guerra se sentien molts avions i aquell dia vaig sentir un soroll estrany, diferent del que feien els que s’enlairaven dels camps d’aviació de Palou i Llerona, i vaig sortir al terrat a veure-ho, just en el moment que la bomba va caure damunt de casa”, recorda amb precisió.
La curiositat d’aquell instant li va salvar la vida, mentre l’àvia, que pelava faves a la cuina, i la germana, que era al llit malalta, morien sota la runa. “Va ser espantós, la situació més tràgica que he vist mai; tothom corria entre el caos, com els nens de l’escola Pere Anton del davant de casa, d’on sortia un mestre dret amb el cos desmembrat”.
Després d’aquell cop mortal, el seu refugi immediat –i per una temporada– va ser a casa de parents de Llerona, però aquell casal granollerí imponent, datat del 1652, on havia viscut i on el seu pare, metge, anys abans havia tingut el despatx de consulta, ja no seria més la seva llar. Les dificultats per arreglar-lo i el lloc de feina que va trobar a Barcelona –a la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Barcelona– se’l van endur aleshores del Vallès a ell, la seva mare i la resta de la família.
A l’escolania de Montserrat
La mare era vídua i ell orfe des dels cinc anys, perquè el pare havia mort el 1927 “envestit per un tramvia a Barcelona, que el va fer caure d’esquena, desnucat, com en Gaudí”, indica. L’infortuni del tramvia, que va decapitar la família, portaria uns anys més tard a Josep Pedrals a l’escolania de Montserrat, on es formaria, entre els onze i els catorze anys, en el postulantat dels aspirants a ser monjos novicis. “La mare, molt religiosa, amb set filles i dos fills a casa, es va deixar aconsellar pel seu confessor, que li va suggerir que podria estudiar a Montserrat i així també seria una boca menys per atipar”, indica.
L’esclat de la Guerra Civil, el 18 de juliol de 1936, el va viure a Montserrat, en uns temps de revolució que no van ser fàcils al santuari, per la persecució que van patir els monjos, molt dels quals van ser assassinats. El 26 de setembre de 1936 va ser el seu darrer dia a Montserrat –on vivien mig amagats a les cel·les, perquè els monjos havien fugit del monestir setmanes abans– i recorda amb tot detall les parades que durant dos dies va anar fent l’autocar que portava escolans i postulants als seus pobles i ciutats: Monistrol, Manresa, Vic, Olot, Girona, Cassà de la Selva, Mataró, la Roca del Vallès i Granollers. A Granollers hi va baixar ell i un escolà d’una família barcelonina que estiuejava a la Roca, que amb els anys esdevindria el seu cunyat i soci. I és que, arran d’aquella coneixença, Josep M. Pedrals es va enamorar de la germana d’aquell escolà, Núria Pugès Cambra, amb qui es va casar l’any 1949.
Amb arrels compartides en un Vallès que enyoraven, el matrimoni Pedrals-Pugès així que van poder es van fer una casa d’estiueig a Llerona, al barri de Dalt Riba. Va ser l’any 1959 i allí hi han passat i hi passen llargues temporades, juntament amb la família extensa sorgida de les dues filles i tres fills que van tenir.
Xocolates Blanxart
La família va anar prosperant i la causa en va ser la feina de Pedrals a La Caixa –on va entrar amb 17 anys, per fer fitxes de clients i que va acabar en jubilar-se el 1978, amb només 56 anys, després d’haver dirigit diverses oficines–, però també d’un negoci que van crear amb dos cunyats: Bombons Blanxart. Es tracta de la reconeguda empresa xocolatera Chocolates Blanxart, SA, fundada el 1954.
En Josep Maria va ser l’encarregat d’obrir mercat i, amb la seva moto Guzzi 50, aprofitava la pausa d’1 a 3 del migdia que feien a la Caixa, per voltar les pastisseries de Barcelona a la recerca de clients i comandes, per a una empresa que va anar creixent, amb obrador a Barcelona i després a Sant Joan Despí, amb una trentena de treballadors. L’any 2006 Xocolates Blaxart va ser evnuda al grup Norte-Eurocao, d’Olesa de Montserrat, que ha mantingut la marca.
La guerra va estroncar a Josep M. Pedrals la possibilitat d’una vida de consagració religiosa que, ben mirat, tampoc no havia triat i també la carrera de metge que potser hauria volgut seguir, ni que fos per fidelitat a les set generacions familiars que l’havien precedit en l’ofici. No va poder fer carrera universitària, doncs, però sortint de la jornada laboral a la Caixa, encara podia estudiar de set a nou del vespre el peritatge mercantil que va cursar a l’Acadèmia Pràctica de la plaça de Catalunya de Barcelona. I no es pot pas dir que el desaprofités gens.
Josep M. Pedrals, amb l’anterior número de Vallesos a la mà, a la sala d’estar de casa seva. A la dreta, ell mateix, de menut, quan va fer la comunió.
Ungüents de la serp, de memòria prodigiosa. Josep M. Pedrals s’ha sentit sempre molt lligat al Granollers on va néixer i viure la infantesa, fins al punt que recorda amb una memòria prodigiosa les proclames que de menut sentia cada dijous de mercat, sota casa seva, del venedor d’ungüents de la serp, que recita com una lletania. ”Avui no ho necessiteu, demà pudé ho necessitareu. Us fotreu daltabaix de les escales, us pelareu l’esquena i direu: Ocalà tingués una capsa del reconsagrat de la serp. Vindrà el temps del batre, us fotran una forca entre cap i coll i direu: Ocalà tingués una capsa del reconsagrat de la serp”.