Ningú no sabria dir de qui ha estat la idea. D’alguna manera, a tothom li havia passat pel cap. La iniciativa es va anar coent i en un moment donat va començar a córrer d’orella a orella. I ara tothom és a lloc, a punt de fer el que cal fer. Tothom ha volgut sumar-s’hi. Grans i joves.
És un acte de justícia. Hi ha moments que s’han de transgredir les regles per demanar coses essencials. Cal fer-se sentir. Les paraules i les bones intencions arriben fins on arriben. Quan el diàleg no serveix, cal passar a l’acció. Ho han planificat tot fins a l’últim detall. Tothom sap què ha de fer. No poden fallar.
S’han llevat que encara era fosc. Ara comença a clarejar i la llum del sol perfila els rostres. Es miren sense dir res, com si cadascú anés a la seva. La consigna és clara, ha de semblar un dia normal. Cal fer el que es faria un dia qualsevol. Un home llegeix el diari repenjat en un panell informatiu, una noia repassa els apunts asseguda en un banc, una parella arrossega dues maletes, com si estiguessin a punt d’emprendre un viatge. Tothom sembla que fa alguna cosa.
Tots els rellotges marquen tres quarts de set. L’únic que no marca aquella hora és el rellotge de l’estació, que té les busques clavades a la una i cinquanta.
D’aquí a dos minuts, a les sis i quaranta-set, serà el seu moment. Tindran poc temps. Caldrà anar per feina. Ho duen tot amagat: el precinte, la cinta adhesiva, les tisores, la pintura, els ous, la farina, la cola, les serpentines, les pistoles d’aigua, els tomàquets, el confeti, els xiulets, els espanta-sogres, la pirotècnia. En faran una de grossa.
El sol s’aixeca de darrere les muntanyes.
S’esperen amb paciència. Al llarg dels anys han cultivat un sentit profund de la contenció. Han après a gestionar l’espera sense projectar, vivint el present. De fet, d’alguna manera senten que això és el que els ha donat la força que els fa capaços de resistir qualsevol adversitat. I la unió d’aquesta força és el que els permetrà fer-se sentir. Res no atura la crida d’un poble i el seu poble està fart d’esperar, de quedar lluny de tot, d’arribar tard a tot. Saben que ha arribat el moment. Estan a punt. Serà un gran dia.
Quan arriba l’hora, a l’hora que tothom esperava que passés el que ha de passar, no passa res. Però ningú no s’altera. Ni tan sols ho consideren un imprevist. Ja hi comptaven. De fet, si hagués arribat a l’hora haurien sentit certa decepció. No es mouen. Saben que és important resistir. S’esperen, tal com han après a fer. El moment arribarà. Totes les mirades s’adrecen a aquell punt llunyà, esperant que hi aparegui, com sorgit del no res, un punt minúscul, com la primera cèl·lula del planeta Terra, i es produeixi el petit miracle que esperen des de fa estona.
El sol va pujant i fa créixer unes ombres allargades sobre l’andana. Per l’hora que és, fa calor. Algunes gotes de suor brillen al front, com petites llavors de ràbia a punt de germinar. Sembla que la brisa que baixa cada dia de les muntanyes s’amagui en algun lloc i que el sol que fa una estona els donava energia ara vulgui fer-los fora. Però ningú no es mou. Es miren els uns als altres. Miren el rellotge i creuen les mirades, com si en els ulls dels altres poguessin trobar-hi alguna resposta.
Passen uns minuts i també passen hores. Les mirades es van apagant. Amb els ulls es diuen que estan cansats però que val la pena esperar-se una estona més. I quan els sembla que ja no poden més, s’esperen encara una estona més. Fins que consideren que ja ha passat el moment i, tal com han anat arribant, d’un amb un, comencen a marxar en silenci.
Avui no era el dia, està clar. Cada lluita té el seu moment i aquest moment arribarà. Demà tornaran i faran el que han de fer. Res no els aturarà. Tornaran a trepitjar fort i se’n parlarà. Perquè el que demanen és incontestable. Es farà justícia.
Però ara, després de tot un dia d’espera, marxen cansats, amb la roba suada, amb aquella buidor que tenen els dies que no acaben de servir per a res. Aquells dies de trànsit en els quals la vida llisca sense arribar enlloc, com les vies solitàries que s’amaguen a l’horitzó.
El sol es va apagant. A poc a poc, la brisa de les muntanyes refreda els carrers.
Quan és negra nit i ja fa estona que l’andana ha quedat buida, una llum s’encén al final de tot, com un nou estel llunyà que es va fent gran. A la una i cinquanta de la matinada, un tren buit s’atura a l’andana.
Les agulles vermelles del rellotge de l’estació, que no s’han mogut en tot el dia, dibuixen un somriure maliciós.