Pedro Alcocer i el Lino, líders dels “incontrolats”
La violència desfermada en nom de la revolució va donar protagonisme a escamots inicialment espontanis que governaven el carrer i que, en absència d’un poder republicà real, controlaven els municipis i el país.
Benjamí Benedicto
(text)
El dia 20 de juliol, amb les forces de la insurrecció militar feixista anorreades i el poder republicà superat per una força espontània i plural encapçalada majoritàriament per la CNT, es va iniciar un període revolucionari complex. La tensió revolucionària —latent durant els anys anteriors—, aguditzada per la victòria momentània i pel desbordament de l’ordre republicà subsegüent, va generar un buit en el poder local que va comportar la creació de nous òrgans de poder que superaven els ajuntaments.
Així, a Terrassa, el Comitè Local de Milícies (CLM) era qui exercia el veritable control del poder, davant del qual l’ordre republicà de l’Ajuntament i de l’alcalde Samuel Morera pugnaven per mantenir —recuperar— espais de poder i imposar la seva autoritat. Alhora, el CLM s’havia dotat d’un Comitè d’Investigació i Defensa, per al control de l’ordre públic, al front del qual hi havia Pedro Alcocer, home de la FAI-CNT.
La vigència del Comitè Local va durar fins a l’octubre del 1936, moment en el qual, seguint la dinàmica general de Catalunya, es van tornar a constituir els consells municipals i es van dissoldre els comitès locals. Entretant, però, la situació havia estat d’una incertesa absoluta i això havia provocat un ambient de temor arreu dels pobles i ciutats. Molta gent estava confinada a les cases mentre les patrulles de control i els seus coneguts cotxes fantasma circulaven pels pobles a la recerca de facciosos. Se sentia a parlar d’obscures invasions, de foscos desembarcaments fantasmes, etc. S’hi valia tot en nom de l’autodefensa local.
Això va comportar que, des dels primers moments, s’iniciés una onada repressiva contra totes aquelles persones que se suposava que podien ser favorables o vinculades a l’aixecament militar, i contra tots aquells que representaven els diferents símbols de l’opressió.
Pedro y sus chiquillos
És enmig d’aquesta incertesa que a Terrassa apareix Pedro Alcocer Gil, un dels personatges que s’associen d’una manera més directa a aquest període. Nascut a Alhabia, un poble d’Almeria, l’any 1916, va emigrar quan era adolescent a Barcelona, ciutat en la qual va entrar en contacte amb les idees llibertàries i revolucionàries. L’any 1922 va anar a viure a Terrassa i va començar a treballar a la filatura d’estam de Can Niquet de la SAPHIL.
Expert en explosius, de seguida va esdevenir estigma per a la burgesia local, especialment a l’hora de defensar els components del seu grup de les repressions patronals que sofrien. El juliol de 1936, amb els seus nois, va organitzar una patrulla de control a Terrassa que va atemorir la població i, encapçalant el Comitè d’Investigació i Defensa —presidint després la Junta de Seguretat, màxima responsable de les patrulles de control— va imposar l’ordre públic d’una manera arbitrària i autoritària.
Els crims de la Font de l’Olla
En aquest ambient de sordidesa, el 24 de juliol de 1936 va esdevenir un dels casos que més van commocionar Terrassa: els crims de la Font de l’Olla; l’assassinat dels industrials Francesc Salvans i Armengol i el seu fill Joan Salvans i Piera, Joaquim Barata i Rocafort, Josep Maria Duran i Torres, Manuel Vallhonrat i Comerma, Gaietà Vallès i Pujals, el notari i cofundador d’Unió Democràtica de Catalunya Francesc de Paula Badia i Tobella i el propietari agrari Agustí Prat i Marcet. Aquell crim col·lectiu va enfortir l’onada de por a tota la ciutat.
Van ser unes execucions fetes sense escrúpols que podien tenir a veure amb les tensions que es van viure a les instal·lacions que la fàbrica SAPHIL tenia a Can Niquet, on treballava Pedro Alcocer. La persecució d’alguns patrons d’aquesta fàbrica, com Francesc Salvans, i el seu descobriment en companyia d’altres industrials i personalitats destacades de la ciutat, als voltants de la Barata —torre de residència d’estiueig de la família Salvans a Matadepera—, va poder donar als autors de l’atrocitat la sensació que acabaven de descobrir un complot, davant del qual havien d’actuar sense miraments. Tots plegats van ser segrestats a la zona residencial de la Barata, al terme de Matadepera, i, poc després, assassinats al paratge conegut com la Font de l’Olla, entre Matadepera i Mura, a l’interior de l’actual Parc Natural de Sant Llorenç de Munt i l’Obac, on es van trobar els cadàvers.
226 assassinats a Terrassa
A Pedro Alcocer Gil, la Causa General el va responsabilitzar de tots els assassinats que hi va haver a Terrassa, i n’hi atribueix 226. De fet, com explica Xavier Navarro a l’article “La repressió. Juliol-desembre de 1936”, al número 1 de la revista Terme: “Diversos testimonis, de diferent signe polític, coincideixen a assenyalar que els anomenats incontrolats no eren tal cosa, sinó personatges ben coneguts i actius membres de la FAI, encapçalats per Pedro Alcócer. En concret Salvador Aran, membre d'una família amb tradició poumista, diu el següent: ‘Pere Alcócer era una mena de cacic. Ell i la seva gent, los chiquillos de Pedro, eren els que feien els assassinats’”.
Rafael Comes i Ezequiel, en un documentat article sobre Pedro Alcocer publicat al catàleg Papers de Guerra. Exposició de col·leccionisme temàtic de la Guerra Civil 1936-1939 (setembre de 2011), explica: “Un lletraferit del bàndol republicà, Josep Puig Arnaus, redactor en cap de L’Acció, portaveu d’Esquerra Republicana, (...) és autor d’un manuscrit inèdit de postguerra en què judica la responsabilitat del Pedro en aquests fets: ‘Era el botxí que féu assassinar a la nostra ciutat una quantitat molt important i lamentable de ciutadans en el curs dels mesos darrers de 1936, i primers de 1937, fins a començaments de maig’”.
Pedro Alcocer, a més, va ser regidor municipal des del gener fins al juliol de 1937, moment en què es va incorporar com a comissari a la 126a Brigada Mixta, càrrec que va exercir fins al març de 1938, quan va ser destituït “per incapacitat per al càrrec”. Una vegada es va haver acabat la guerra, es va exiliar a França adoptant el nom de Mariano Rosell Morató. Va seguir el seu periple cap a Veneçuela i, a finals dels anys 80, va publicar un llibre de memòries Las Memorias de un revolucionario español. Pedro Alcocer encara va tenir temps, el 1988, de venir de vacances a Lloret de Mar, fet que va provocar un gran rebombori entre els fills de les víctimes terrassenques. Havent retornat altre cop a França, va morir a la ciutat de Lagardelle-sur-Lèze (Alta Garona) el 3 d’abril de 1992, quan li faltaven tres dies per complir vuitanta-sis anys.
La patrulla del Lino
A Sabadell, un dels principals instigadors dels assassinats va ser Saturnino Nicolás Antolino, el Lino, de la Federació Local de Sindicats (FLS), adherida a la UGT poc després d’iniciar-se la guerra. Nascut a Santomera (Múrcia), Lino va instal·lar-se a Sabadell molt jove, on va treballar pel seu compte de minaire en la construcció de pous d’aigua.
Ja abans de la guerra, Saturnino Nicolás havia destacat pels seus actes violents contra membres de la FAI, com a guàrdia personal de líders sindicalistes de la FLS com Josep Moix —que va ser alcalde de Sabadell (des de l’octubre de 1936 fins a l’agost de 1938), i ministre de Treball al govern de la República (del maig de 1937 fins a l’abril de 1938). Els sindicalistes encapçalats per Josep Moix estaven durament enfrontats amb la FAI des de l’agost de 1931, quan la FLS es va adherir al grup de dirigents de la CNT que van publicar el “Manifest dels Trenta”, en el qual van criticar la tàctica insurreccional de la FAI.
Iniciada la guerra, el Lino, juntament amb Emili Torreguitart, Joan Parera, Antonio Camacho, Marcelino Blanco i Juan Sánchez Nene (els dos últims es van passar al bàndol nacional posteriorment), va organitzar les patrulles de control i els anomenats consells de cuneta, en els quals els sospitosos de col·laboració amb els militars franquistes insurrectes eren executats a les carreteres dels voltants de la ciutat.
Una de les persones més conegudes executades per les patrulles de Lino va ser l’eclesiàstic, compositor i organista Àngel Rodamilans Canals, monjo de Montserrat, afusellat a la Serra d’en Camaró el 27 de juliol de 1936.
A partir del novembre del 1936 les accions violentes de les patrulles van ser més reduïdes i encara més quan, el 25 de març del 1937, Josep Tarradellas, llavors conseller en funcions de Seguretat Interior, va ordenar el trasllat a la Comissaria General d’Ordre Públic de la Generalitat dels detinguts a l’antic monestir de Sant Elies de Barcelona i les altres seccions controlades per les patrulles. El control directe de la Generalitat va seguir augmentant i, després que els anarquistes fossin derrotats als Fets de Maig del 1937, poques accions criminals d’incontrolats més es van produir.
Més de 100 assassinats atribuïts al Lino
La fama del Lino com a botxí, al qual se li atribuïen més de cent assassinats, havia arribat al departament de Justícia de la Generalitat, que va enviar un destacament armat a Sabadell per aturar els assassinats i detenir-lo. Tanmateix, però, va aconseguir escapar-se i es va instal·lar a Santomera on, el dia 11 d’abril de 1939, va ser detingut pels feixistes italians del Duce al port d’Alacant.
El cert és que la notícia de la seva detenció va provocar una allau de denúncies a Sabadell i el seu rodal, i el dia 25 de gener de 1940 es va celebrar un consell de guerra en el qual va ser condemnat a mort amb el seu fill Ramon Nicolás, de vint-i-cinc anys.
Afusellat el 3 de juliol de 1940, el Lino es va morir obsessionat a escapar-se de la Model per anar a matar els traïdors Marcelino Blanco i Juan Sánchez, el Nene, que s’havien passat als nacionals.
Carpeta Guerra i revolució de 1936
