"Jo faig ceràmica", diu la Núria Soley. I ho diu amb un orgull sa que dona gust de veure. És ceramista d'ofici i, des de l'year 2000, es dedica exclusivament a la joieria en ceràmica, un camp en el qual mai ha deixat d'experimentar, crear i innovar.
De ben joveneta va anar a l'Escola Massana i, des d'aleshores, ha compaginat el seu art amb la seva altra gran passió, la docència. Primer com a professora de plàstica a nens petits al seu poble, Palau-Solità i Plegamans, on els nanos li deien "La Nuri de plàstic". Va ser una època en què s'ho va passar molt bé, fins que als 90 decideix que és el moment d'apostar per la seva carrera artística i entregar-se plenament a la ceràmica. La pregunta que li sorgeix llavors és: "com m'ho faig per poder menjar del meu ofici?". Fins aleshores havia fet peces grans i objectes únics per a exhibicions, però la Soley volia anar més lluny. O sigui que comença a fer producció, diversifica més enllà de la peça d'exposició, comença a buscar sortides comercials a la seva obra, i s'ho treballa anant a fires especialitzades al carrer, buscant botigues que venguin les seves creacions, fent encàrrecs personals i també per part d'entitats i ajuntaments que requereixen treballs exclusius... És així com es va obrint camí i es va donant a conèixer. Tot i així, no en té prou. El món dels plats i les taces li agradava, però no s'hi acabava de trobar. Núria Soley vol explorar més el terreny de disseny de peça petita i així és com sorgeixen les joies. Aviat s'adona que el seu interès va més enllà de foradar una peça i fer-hi passar un cordill. El que la mou va molt més enllà de les arracadetes i els penjolls. Veu que ha de caminar una mica més. "Decideixo que me'n vaig un altre cop a l'escola, a la Massana", explica, però aquesta vegada per aprofundir en la joieria.

Treballar i estudiar alhora
L'escola li ofereix una manera nova d'estudiar, la Massana Permanent, que són classes de taller on s'aprèn fent. "Em permetia continuar estant en actiu, podies seguir treballant, però estudiaves i et formaves, i això vaig fer durant cinc anys." Aquesta unió entre la peça de joieria i la ceràmica l'enamora. També jugar amb terres, gresos, refractàries... i de mica en mica anar progressant cap a la porcellana. Va fent i va creant un estil propi, fins que arriba un moment en què li demanen: "Escolta, això que has après, no ens ho ensenyaries?". La crida de la docència no s'havia apagat mai, i quan li demanen si vol anar a impartir un curs a Terol, no s'ho pensa dues vegades. "A mi em va costar molt trobar la manera de fer això que faig. Abans el coneixement no era tan obert com ara. I penso que si puc facilitar el que sé als altres, per què no ho faig?". El 2005 fa el primer curs de joieria ceràmica, i des d'aleshores que no ha parat. De fet, avui xerra amb Vallesos, però la setmana vinent és a França on ja l'espera un nou grup d'estudiants.
Ara la docència de la joieria aplicada a la ceràmica és una activitat que es pren tan seriosament com el seu art. "Jo tinc un taller nòmada: puc carregar tot el meu equip i tot el material que necessito en unes maletetes i et munto el taller on tu vulguis. Només cal que hi hagi una taula, llum i una aigüera", explica. Fa cursos a tot arreu, "no he parat, i estic súper contenta de poder fer això."
L'orfebreria i la ceràmica són oficis molt diferents, sovint fins i tot contradictoris. Com es lliga això? "No és el mateix mirar-te una peça amb mentalitat de joier que amb mentalitat de ceramista, perquè els materials no són iguals. Jo no em considero joiera, però les tècniques que he après de la joieria són per aplicar-les a la ceràmica i donar-li la volta. Sempre és qüestió de portar-ho al teu terreny", afirma. Això ha sigut una recerca d'anys per fer que els materials no es trenquin, que s'aguantin a lloc, que llueixin ceràmiques i metalls sense eclipsar-se ni fer-se nosa, i tot un seguit de reptes en què el joier no hi ha de pensar, però el ceramista se les ha d'enginyar. "Per això quan em pregunten si 'ceramista o joiera?', jo sempre dic que sóc ceramista, però agafo dels altres oficis tot allò que necessito per poder fer el que vull fer."

El millor de cada casa
Aquesta capacitat per triar el millor de cada casa li ve de lluny. Tot i que la Núria Soley va néixer al barri de Gràcia de Barcelona, ha viscut gairebé tota la seva vida a Palau-Solità —el seu pare era fill de Palau— i valora profundament les seves arrels al Vallès, fins al punt que ha esdevingut un component essencial en el seu art. "Sense ser-ne conscient, crec que ho trec tot del meu entorn, perquè no em sabria veure en una altra banda", diu. Disfruta de la seva doble nacionalitat de gracienca i vallesana, i volta el món moguda per la seva curiositat inesgotable i una gran generositat a l'hora de compartir els seus coneixements. Generositat i curiositat que els alumnes li retornen amb escreix.
"La docència m'alimenta l'ànima. Ahir mateix van venir unes noies de València a fer classe a casa, i va sortir el tema de les transferències ceràmiques: em van explicar un parell de coses novedoses i ja tinc un forn a punt per provar-ho!", exemplifica Núria Soley. "M'encanta compartir, perquè al final els alumnes em donen tant o més del que dono jo. La curiositat i el compartir és la manera d'aprendre coses", conclou.