Els primers dies de la revolta [a Sant Celoni] varen ésser d'una confusió absoluta. La gent, estamordida, no arribava a donar-se compte de la realitat. Només existia la trista evidència de l'arbitrarietat d'uns Comitès que actuaven al dictat personal, a l'impuls apassionat que els portava a cometre o tolerar les més inconfessables revenges, d'origen familiar, i totes les malifetes possibles mentre eixissin del propi bàndol. No hi havia apel·lació possible. De força militar organitzada, no n'hi havia ni senyals. Temps després les coses s'endegaren quelcom, però mai va aconseguir-se donar la impressió d'una relativa seguretat en el Govern. La gent s'havia sotmès per pànic, i prou.
Però aquells Comitès, improvisats, aviat varen topar amb el primer problema seriós: la manca de diners. I, varen procurar-se'n més dels que calien pels fins justificables. El procediment era ben senzill: la presumpta víctima rebia un comunicat, amb membret del Comitè, que resava aixís, més o menys: ‘Al ciutadà fulano de tal. En el termini de tantes hores, fareu entrega a aquest Consell Municipal de la quantitat de tantes pessetes destinades a finalitats de guerra (o benèfiques)’.
Algunes vegades, l'afectat els hi portava per esporuguiment, i era causa d'esbrinar els diners propis i els dels altres, per successius afluixaments. Altres vegades, no s'aconseguia res malgrat les amenaces, bé perquè l’individu era tossut o simplement perquè no tenia diners.
Jo havia constatat en l'Oficina de la Caixa, on treballava, la situació en què es trobaven aquestes víctimes. Si declaraven els diners que tenien en la llibreta d'estalvi o en el compte corrent del banc, rarament en salvaven cap. En quant a esbrinar el comitè per si sol, les possibilitats particulares acreditades en els establiments de crèdit, era difícil, o perquè se'ls dissimulava la informació o perquè, quasi analfabets, per si sols no se la podien prendre.
Hi havia unes disposicions oficials, que pràcticament no servien per a res, que bloquejaven els diners situats en qualsevol establiment de crèdit, sense que ni el mateix propietari pogués disposar-ne, per salvar el perill de pànic o per a evitar aquelles mateixes espoliacions que es produïen. Però per a ben poca cosa serviren.
L'individu multat es presentava al banc o a la caixa on tenia els diners guardats, sol o acompanyat per dos milicians armats, amb un paper guarnit amb tota mena de faltes d'ortografia i segellat per qualsevol Comitè, fins de la més insignificant ruralia, amb un text com aquest: ‘S'autoritza al ciutadà... per a que retiri de tal lloc la quantitat de tantes pessetes (per ajuda de guerra, hospitals, etc.)’. Això era prou perquè el caixer entregués la suma requerida, sense entretenir-se a demanar altres explicacions, perquè d'obstaculitzar l'operació sabia que s'hi jugava la pell.
Quan varen cremar l'església, el foc visible va durar més de dos dies. Arriba un camió ple de milicians forasters, vestits amb granotes blaves i mocadors vermells al coll i un gorro amb anagrames com U.G.T., C.N.T., U.H.P. o F.A.I., que a l'entrar a la vila varen esporuguir la gent amb repetides descàrregues enlaire, contra l'objectiu, no humà, que millor els semblà. Algú hi perdé el gos, d'altres trobaren la porta clivellada de bales de fusell, també hi hagué trencadissa de vidres. No recordo, però, que aquell dia tiressin sobre cap persona. L'ensurt fou general. (...). Al cap de poc, l'església ja cremava, i ells se n'havien entornat. El foc sembla que l'iniciaren amb un bidó de gasolina sota les cadires i els bancs apilonats; tardaren a eixir les flames, que primer ho feren esmicolant el forat del rosetó que donava al pati de l'església. Dintre es sentien grans terrabastalls. M'imaginava caure del seu pedestal les figures laterals de l'altar major, i aquell sant Martí, gegant, sobresortint, sobre totes les altres imatges (...)”