Acabava de fer 6 anys. Per tant, són noranta anys enrere. Amb la família tornàvem del Patronat (teatre-cinema) i vam sentir que hi havia una guerra, però ningú sabia de què anava. M’havien explicat que el meu avi matern era un busca-raons i per tal d’evitar problemes va marxar de casa i es va amagar a Sant Cristòfol on va conèixer un pastor que, de tant en tant, venia a casa a portar notícies i records de l’avi. Els del Comitè el van seguir i van anar a buscar l’avi, Josep Corrons. El van matar el 2 d’agost de 1936 amb mossèn Ramon Pascual.
Recordo un dia que havia anat de passeig amb el meu pare que portava el meu germanet cavalcant a les seves espatlles. Anàvem pel cantó del rec Monar i vam travessar el torrent de la Sínia que era descobert. Hi havia un marge que arribava a un caminet. El pare, amb el Xavier a collibè, va saltar el marge amb un gran bellugueig de les cames del nen. Això és el que explica físicament el poema “L’encenedor verd” que dona títol a un dels meus llibres (Ed. Vosgos, 1980). *
Poc després, el 18 d’agost, van venir a buscar el meu pare. Era de nit i nosaltres, que érem cinc germans petits, no ho vam saber fins l’endemà que la mare ens ho va dir. Més tard la mare ens va explicar que un dels milicians de la patrulla va donar una volta per la casa i va veure que hi havia cinc criatures dormint. Ho va comunicar al cap de l’escamot que va respondre que ja havien fet prou bones obres. A la mateixa nit també es van endur un altre garriguenc, en Juli Planas. Al cap d’un o dos dies van venir a casa a dir que el pare era mort i que la família havia de pagar el trasllat al cementiri. Ens van dir si el volíem veure i la mare, la meva germana gran i jo, que vaig insistir que hi volia anar, vam anar a la Doma on el vam veure tot ensangonat. Un record inesborrable.
Havien matat el meu pare pels voltants de Llerona, al peu d’un plàtan on una persona que ho devia observar hi va posar una creu de filferro. De tant en tant hi anàvem a resar pel pare. La creu hi va ser molts anys. El meu pare tenia 39 anys i la mare va quedar vídua als 31 amb cinc criatures, entre la gran que en tenia vuit i el petit de mesos i l’àvia Roseta, vídua també.
Recordo la por que ens va quedar. La por que tornessin.
A partir del 37, que es van desfer les primeres patrulles, hi va haver un cert ordre. Només de tant en tant venien a fer registres. Vam tornar a tenir por quan van escampar la notícia que s’emportarien els nens a Rússia fins que va acabar la guerra. La vida aparentment semblava normal. La mare va ser la nostra mestra que ens ensenyava a llegir i a escriure en català. Van ser uns anys plàcids per a les criatures, exceptuant els moments de por dels registres, però no tant per a la mare que era conscient de la fragilitat d’aquella falsa placidesa.
* El meu pare tenia un encenedor verd
i el va perdre saltant per un marge benigne.
A la nit va trucar l’escamot de la FAI
o d’algun altre grup de majúscules tristes.
El meu pare tenia una vida lluent
i la hi van esborrar quatre bales sinistres.