"Al final, m'adono que el que he estat fent gairebé sempre és recollir coses vinculades a la memòria oral". Daniel Rangil (Calella, 1956) resumeix així anys i dècades dedicades a la investigació de la cultura oral del nostre país, en diferents vessants i territoris. Una tasca, com diu ell amb mig somriure, "autodidacta, com en Joan Amades".
Ja quan era jove va passar divuit anys enregistrant converses amb 140 persones que havien viscut al Montnegre. El treball etnogràfic, que pren forma posteriorment en els tres llibres de Recull de cultura oral del Montnegre, publicats entre el 2008 i el 2011, neix d'una necessitat pràctica: "necessitava trobar respostes a tot allò que veia i no entenia". Amb 26 anys havia anat a viure a una masia del massís, a Hortsavinyà, "com molta altra gent en aquella època". Eren els anys vuitanta i, després de la mort de Franco, molts joves com ell, implicats en la lluita antifranquista, van veure que "les coses després de tanta lluita tampoc eren com esperàvem, i en l'àmbit internacional hi havia por d'una imminent guerra nuclear".

A la recerca d'una mitologia pròpia
La mateixa curiositat que va impulsar la seva investigació antropològica al Montnegre va donar peu també a una tasca de recerca i divulgació important pel que fa a la mitologia dels Països Catalans. Tot el material que va anar compilant durant anys en un blog i altres publicacions —com un mapa amb mites situats o un calendari— és el germen de les seves obres més difoses, Mitologia dels Països Catalans (2022) i Rondalles i llegendes dels Països Catalans (2025), publicades per Efadós.
La inquietud neix arran d'un viatge per la costa cantàbrica, on descobreix que els souvenirs d'allà no són de sevillanes i toros, com a Calella, sinó de personatges de la seva mitologia autòctona. Això li va fer preguntar-se què hi havia aquí de mitologia pròpia. A banda de tot el material de consulta —principalment el Costumari català, de Joan Amades, però també diccionaris i una seixantena d'autors més—, va comptar amb la saviesa popular d'alguns dels testimonis entrevistats al Montnegre.
La troballa inicial va ser que, a diferència de la grega, gran part de la mitologia catalana és de transmissió oral, i que de literària també n'hi ha, per bé que és més escassa. Una i altra circulen de manera paral·lela, sense tocar-se, i això ho va deduir en constatar que molts habitants del Montnegre li havien parlat del serpent, i no pas del seu cosí germà literari, el drac.
En concret, de dotze que n'hi van parlar, sis creien fermament que el serpent existeix: tres li explicaven d'algú proper que l'havia vist i els altres tres asseguraven haver-lo vist ells mateixos. "Parlar amb persones que relaten alguna experiència propera a aquestes criatures em fa pensar que no hi deu haver tanta inventiva com per crear tot això; alguna cosa real hi ha", comparteix Rangil. Destaca que, malgrat que la majoria siguin confabulacions imaginàries, alguns personatges no ho són, com la bruixa o el pare llop, basats en personatges reals documentats. Dels més esotèrics, en Daniel creu que els esperits, les ànimes en pena, poden ser reals.

Un país que coneix la seva tradició
En relació amb la diferència entre creença o realitat en mitologia, Rangil explica la distinció teòrica entre rondalla i llegenda: "una rondalla és un relat que no pretén cap aparença de realitat i, en canvi, una llegenda sí que vol tenir aquesta aparença". A la pràctica, però, assegura que molts cops els mites són difícils de classificar.
La mitologia està molt vinculada als orígens d'un poble i les seves creences. "Cada país ha de tenir autoconsciència de la seva existència, ha de saber que no és una comunitat improvisada sinó que ve de molts anys i que té una manera de veure el món pròpia, i la mitologia és un dels elements que ho reflecteix", argumenta. Per això era important per a Rangil donar cabuda a tota la diversitat que existeix dins els confins dels Països Catalans. Aquesta consciència política l'ha dut a implicar-se en la lluita independentista a Cardedeu, on viu des del 2007, on ha estat un dels impulsors i coordinadors de la territorial de l'Assemblea Nacional Catalana local.
Rangil detecta que en algun moment hi ha hagut un punt d'inflexió: s'ha passat de la desconeixença de la immensa majoria de catalans d'una mitologia pròpia, a un creixent públic interessat. "Hi ha hagut un treball d'uns quants anys per part de diversos escriptors i músics fins que hi ha l'esclat d'interès, no és espontani", observa.
En Daniel recorda que les rondalles no són "cosa de canalla", i li venen al cap múltiples idees per seguir donant corda a la difusió de la nostra mitologia. A través d'espectacles immersius, pel·lícules com Irati (2022) o sèries, com fan els japonesos amb l'anime, per exemple. A principis d'any s'ha estrenat una exposició itinerant per les biblioteques de Barcelona amb les il·lustracions de Laia Baldevey.