Carpeta Guerra i revolució de 1936"Contribuïm tots a fer planer i fàcil el canvi"
Efectes i límits d'una revolució social
El Vallès sencer va passar de la sorpresa inicial dels fets del 18 de juliol a un esclat revolucionari que va transformar del tot la vida ciutadana en pocs mesos
Diego Sola (text)
"A nosaltres no ens esvera la socialització". Així s'expressa Amador Garrell i Alsina (1885-1964), l'escriptor i impressor granollerí, en l'editorial del setmanari La Gralla en la seva edició del 30 d'agost de 1936. Havia passat gairebé un mes i mig dels fets del 18 de juliol i, malgrat el trasbals general que vivia Granollers, la comarca i el conjunt del país, les peces, mica en mica, començaven a posar-se a lloc.
L'esclat de la Guerra Civil va provocar, en el territori vallesà, una acceleració frenètica dels temps històrics. Després del fracàs del cop d'estat a Catalunya, la resposta a la sublevació d'una part de l'exèrcit de la República no es va limitar a la resistència armada, sinó que es va convertir en una transformació radical de la vida quotidiana de la gent, la seva convivència, i, és clar, de les estructures de la propietat. La revolució que va esclatar, liderada per sectors polítics i socials molt concrets, va intentar implementar un canvi social basat en els idearis socialistes i anarquistes. El pols de la ciutat va deixar de bategar al ritme de la petita burgesia local per passar a mans dels comitès d'obrers, que veien en el conflicte l'oportunitat d'or per materialitzar l'ideal col·lectivista.
Aquesta mena de "normalitat revolucionària" que Garrell descrivia amb una calma gairebé pragmàtica reflectia la voluntat d'una part de la intel·lectualitat republicana de no oposar-se a la força dels fets. Mentre les fàbriques tèxtils i els tallers passaven a ser gestionats pels mateixos treballadors, les ciutats i pobles s'adaptaven a una nova reality en què l'economia es posava al servei de la guerra i de la subsistència comuna.
Les primeres setmanes del conflicte van ser una tempesta de desconcert i caos, en què els Comitès locals de Milícies Antifeixistes van prendre el control de les institucions i, sobretot, del carrer. En la pràctica, també dels ajuntaments, ja que les corporacions locals es van veure desbordades per les accions incontrolades dels comitès, que exercien el poder real. No seria fins a la tardor que, de forma progressiva, els ajuntaments recuperarien el poder de forma efectiva.
Són moltes les mirades que es poden projectar cap als fets que van trasbalsar la societat vallesana i catalana dels mesos de juliol a octubre de 1936, però en aquest article ens centrem en la concreció pràctica dels ideals revolucionaris de col·lectivització, cultura i educació per a les masses i autogestió obrera. Aquesta mutació, que Garrell observava amb una barreja d'expectació i realisme, va convertir el Vallès, com tantes altres comarques del país, en un laboratori social on la utopia i la urgència de la guerra es van donar la mà de forma inevitable.
Un aspecte indissociable de la revolució social del 1936 és, sens dubte, el de les incautacions. El Vallès, en el seu sector oriental, era una comarca econòmicament mixta, amb una activitat agrícola i ramadera predominant, però amb una industrialització destacada d'alguns nuclis, especialment Granollers. Les pràctiques d'expropiació manu militari per part dels Comitès va ser una constant des del mateix esclat del conflicte, el que va generar desconcert i confusió. Amb el pas de les setmanes, però, es va constatar que les col·lectivitzacions incidirien, especialment, en l'economia industrial, amb l'expropiació de fàbriques i grans tallers per garantir els proveïments necessaris de la guerra. A aquest propòsit de regular una economia intervinguda de guerra va obeir el Decret de col·lectivització de les empreses industrials i comercials de la Generalitat de Catalunya (24 d'octubre de 1936), que va consagrar, en essència, una indústria de guerra en l'àmbit nacional.
En les primeres setmanes del conflicte els comitès van intervenir tots els aspectes de l'activitat industrial, des de la gestió de les fàbriques fins a l'organització del travail. Un aspecte, aquest darrer, especialment rellevant, ja que buscava l'adhesió de les classes treballadores a la revolució. Així, la jornada laboral va quedar establerta en 40 hores i en cinc dies a la setmana, exceptuant dissabtes i diumenges.
En el sector primari, la realitat va ser bastant diferent. Al Vallès Oriental no van existir grans iniciatives revolucionàries en relació al camp, per molt que les confiscacions van produir-se ja des del mateix esclat de la revolució, tot i que no va ser una pràctica general del camp vallesà, tradicionalment de propietats i explotacions petites i familiars. La comarca, doncs, va quedar al marge de les grans col·lectivitzacions que sí que es van produir en d'altres llocs del país. Tanmateix, la mateixa Generalitat va intervenir en la política de confiscació de béns immobles en el camp vallesà, com és el cas de l'expropiació de Can Brustenga, a Santa Eulàlia de Ronçana, una de les finques més grans de la comarca.
Aquest és un element clau, perquè durant la Guerra Civil el Vallès Oriental va esdevenir el principal proveïdor de llet a la ciutat de Barcelona, amb la creació, per part de la Generalitat, de centres de refredament a les Franqueses, Mollet i Santa Eulàlia. Per tant, més enllà de les incautacions evidents durant els primers temps del conflicte, hi va haver també una política de planificació més a gran escala d'aquestes confiscacions per garantir l'aprovisionament de productes alimentaris, un pas més en la planificació d'una Nova Economia en el context bèl·lic.
L'escenari revolucionari de l'estiu del 36 va portar un canvi important en la manera com s'atenien les necessitats socials. Una iniciativa clau va ser la creació dels Menjadors Populars, organitzats directament pels ajuntaments. L'agost d'aquell any el Menjador Popular granollerí tenia capacitat per oferir dos mil serveis diaris: un miler per al dinar i un altre per al sopar. En una ciutat aleshores d'uns 13.000 habitants no deixa de ser una xifra important de capacitat assistencial.
Però la revolució necessitava també nodrir la ciutadania d'aliment espiritual: la cultura. A partir del setembre es van posar en marxa iniciatives de socialització cultural que intentaven trencar, és clar, amb discursos canònics i tradicionalistes. L'artista ceramista Antoni Cumella (1913-1985), que abans de l'esclat de la guerra estava becat per la Generalitat per formar-se a París, va tornar a Granollers poc després del 18 de juliol i, al setembre, seria un dels protagonistes d'una exposició d'art organitzada a l'edifici de l'Ajuntament —rebatejat com a Casa del Poble— feta a benefici dels milicians. Hi van exposar obra, a banda de Cumella, altres artistes com Manolo Hugué o Vicente Albarranch i Blasco, vinculats a la comarca.
La música va jugar un paper fonamental en la política cultural d'aquells mesos. La principal iniciativa dels primers mesos de la guerra van ser les bandes de les Milícies. A Granollers era el mestre Josep Maria Ruera (1900-1988) qui dirigia aquesta banda municipal reconvertida als temps que corrien, oferint nombrosos concerts i, també, interpretacions a peu de carrer en les nombroses concentracions públiques que s'anaren esdevenint en aquells mesos arran del decurs de la guerra.
Tot i que el procés de la municipalització de l'habitatge no es va endegar fins les primeres setmanes de 1937, amb l'esclat de la guerra i la revolució, els problemes de la propietat urbana van fer-se creixents, com ha estudiat molt bé Jacint Jordana al llibre col·lectiu Granollers 1936-1939: conflicte revolucionari i bèl·lic, vol. II: El període bèl·lic: Canvis i transformacions. Les pèrdues humanes, (Oikos-Tau, 1989). En els primers dies del conflicte van ser nombrosos els edificis i locals cremats o saquejats, fet que va portar les institucions municipals, juntament amb els comitès revolucionaris locals, a intentar una política d'apaivagament que frenés les accions violentes contra els béns immobles.
Enmig del desconcert general, molta gent vivia amb preocupació la seva situació de vida i aixopluc, especialment els llogaters i, és clar, els propietaris dels immobles. Un dels primers decrets de la Generalitat de Catalunya en iniciar-se el conflicte va ser el de la reducció dels lloguers: així, en funció del cost de la renda es fixava un percentatge de reducció; aquest decret va topar, però, amb l'enèsim conflicte competencial entre la Generalitat i l'Estat, al regular també el govern de Madrid la seva pròpia política de lloguers, amb variacions significatives respecte el marc català. Fet i fet, aquest conjunt de decrets va xocar de ple amb una realitat social que ja anava passes per davant de la legalitat institucional. A Granollers, com a moltes altres ciutats industrials, la pressió dels sindicats —especialment de la CNT— va forçar una aplicació immediata i, sovint, més radical de la norma, alimentant la idea que l'habitatge havia de deixar de ser una mercaderia per esdevenir un dret social. Aquesta mesura, si bé va alleujar l'economia de moltes famílies obreres castigades per la inflació de guerra, va generar una forta resistència entre els petits propietaris, molts dels quals veien com la seva única font d'ingressos quedava intervinguda o, directament, suprimida en els casos de finques confiscades per allotjar refugiats o milícies.
Aquesta tibantor entre la propietat privada i la necessitat col·lectiva va convertir l'habitatge en un dels camps de batalla ideològics més complexos de la rereguarda. Mentre la Generalitat intentava posar ordre amb una regulació d'urgència, al carrer s'imposava la lògica de la justícia revolucionària, on el pagament del lloguer esdevenia, per a molts, un anacronisme del passat capitalista. La gestió d'aquest conflicte va posar a prova la capacitat mediadora dels ajuntaments i dels comitès, expedint el camí per a la futura municipalització de la propietat urbana, que no arribaria, com ja s'ha dit, fins uns mesos més tard.
Un pilar fonamental del procés revolucionari era l'educació. Durant la revolució social de 1936 a Catalunya, el sistema d'ensenyament va ser plenament intervingut com a servei públic que era però, sobretot, i en perspectiva revolucionària, l'eina fonamental per a l'emancipació de la classe treballadora i la construcció d'un nou ordre llibertari.
En l'àmbit nacional, el marc sobre el qual s'actuava el va fixar el Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU), que havia nascut el 27 de juliol a Barcelona com un Comitè disposat a trencar el model d'ensenyament autoritari i religiós tradicional. El CENU guiava una nova escola, al territori, que pretenia instaurar-se, durant la revolució, a través d'una pedagogia racionalista, mixta i laica que fomentés el pensament crític i la solidaritat. En la pràctica, entre moltes altres coses, això va suposar la fusió dels grups escolars, abans segregats, de nens i nenes.
Al Vallès aquesta política s'estructurava a través del Comitè Comarcal de l'Escola Nova, que va intervenir en la transformació de nombrosos espais per a adaptar les noves escoles. A Granollers, ja aquell estiu de 1936 havien començat les obres de les Josefines. L'ajuntament de la ciutat va intervenir, és clar, de manera activa en totes aquestes transformacions, havent d'assumir el cost de les obres de reforma i enderrocament d'espais als antics convents, ara expropiats, per a convertir-los en escoles.
Per als revolucionaris, alfabetitzar i formar culturalment el poble era la millor garantia per evitar el retorn de l'opressió, sota la premissa que una societat culta és una societat més difícil de subvertir i més capaç d'autogestionar el seu propi destí.
Aquesta revolució pedagògica va trobar-se, però, amb diversos entrebancs. En primer lloc, durant els mesos de l'estiu, i fins a la presa de control de la situació per part de la Generalitat després de la dissolució del Comitè de Milícies a finals de setembre, els comitès locals van depurar directament mestres considerats no prou afins al seu ideari. Algunes d'aquestes figures serien després reintegrades a la funció educativa. D'altra banda, el clima de trencament social va provocar també la desaparició directa d'alguns mestres. El cas granollerí més conegut és el de l'execució, l'octubre de 1936, de Joan Solans, mestre del col·legi Pereanton de Granollers, que va ser víctima de la repressió revolucionària a la rereguarda republicana per la seva condició de catòlic.
Intentar fer possible un anhel. Una conclusió
"Contribuïm tots a fer planer i fàcil el canvi. Que cada ú hi aporti tot l'esforç de la seva intel·ligència. I tots plegats el més elevat sentit de comprensió." Aquest era el desig final de l'editorial de La Gralla de finals d'agost de 1936. Lluny de l'alarmisme, figures com Amador Garrell, que signava l'escrit, entenien que els canvis accelerats que la societat vallesana, com la catalana, vivien, eren el peatge, i alhora el motor, d'una societat que no havia de mirar al passat, intentant que, enmig de la tempesta, el teixit social i cultural de la seva ciutat i de la seva comarca no acabés desintegrat. Una crida a l'empatia, en diríem avui, que no sempre va ser atesa i que, en una societat profundament desestructurada com la dels anys trenta, no va fer possible l'assoliment d'un ideal que cercava un món millor. Queda, però, l'anhel del que podria haver estat.
L'esclat de la Guerra Civil va provocar, en el territori vallesà, una acceleració frenètica dels temps històrics. Després del fracàs del cop d'estat a Catalunya, la resposta a la sublevació d'una part de l'exèrcit de la República no es va limitar a la resistència armada, sinó que es va convertir en una transformació radical de la vida quotidiana de la gent, la seva convivència, i, és clar, de les estructures de la propietat. La revolució que va esclatar, liderada per sectors polítics i socials molt concrets, va intentar implementar un canvi social basat en els idearis socialistes i anarquistes. El pols de la ciutat va deixar de bategar al ritme de la petita burgesia local per passar a mans dels comitès d'obrers, que veien en el conflicte l'oportunitat d'or per materialitzar l'ideal col·lectivista.
Aquesta mena de "normalitat revolucionària" que Garrell descrivia amb una calma gairebé pragmàtica reflectia la voluntat d'una part de la intel·lectualitat republicana de no oposar-se a la força dels fets. Mentre les fàbriques tèxtils i els tallers passaven a ser gestionats pels mateixos treballadors, les ciutats i pobles s'adaptaven a una nova reality en què l'economia es posava al servei de la guerra i de la subsistència comuna.
Les primeres setmanes del conflicte van ser una tempesta de desconcert i caos, en què els Comitès locals de Milícies Antifeixistes van prendre el control de les institucions i, sobretot, del carrer. En la pràctica, també dels ajuntaments, ja que les corporacions locals es van veure desbordades per les accions incontrolades dels comitès, que exercien el poder real. No seria fins a la tardor que, de forma progressiva, els ajuntaments recuperarien el poder de forma efectiva.
Són moltes les mirades que es poden projectar cap als fets que van trasbalsar la societat vallesana i catalana dels mesos de juliol a octubre de 1936, però en aquest article ens centrem en la concreció pràctica dels ideals revolucionaris de col·lectivització, cultura i educació per a les masses i autogestió obrera. Aquesta mutació, que Garrell observava amb una barreja d'expectació i realisme, va convertir el Vallès, com tantes altres comarques del país, en un laboratori social on la utopia i la urgència de la guerra es van donar la mà de forma inevitable.
“L’esclat de la Guerra Civil va provocar, en el territori vallesà, una acceleració frenètica dels temps històrics”
Les col·lectivitzacions: més a la indústria que en el camp
Un aspecte indissociable de la revolució social del 1936 és, sens dubte, el de les incautacions. El Vallès, en el seu sector oriental, era una comarca econòmicament mixta, amb una activitat agrícola i ramadera predominant, però amb una industrialització destacada d'alguns nuclis, especialment Granollers. Les pràctiques d'expropiació manu militari per part dels Comitès va ser una constant des del mateix esclat del conflicte, el que va generar desconcert i confusió. Amb el pas de les setmanes, però, es va constatar que les col·lectivitzacions incidirien, especialment, en l'economia industrial, amb l'expropiació de fàbriques i grans tallers per garantir els proveïments necessaris de la guerra. A aquest propòsit de regular una economia intervinguda de guerra va obeir el Decret de col·lectivització de les empreses industrials i comercials de la Generalitat de Catalunya (24 d'octubre de 1936), que va consagrar, en essència, una indústria de guerra en l'àmbit nacional.
En les primeres setmanes del conflicte els comitès van intervenir tots els aspectes de l'activitat industrial, des de la gestió de les fàbriques fins a l'organització del travail. Un aspecte, aquest darrer, especialment rellevant, ja que buscava l'adhesió de les classes treballadores a la revolució. Així, la jornada laboral va quedar establerta en 40 hores i en cinc dies a la setmana, exceptuant dissabtes i diumenges.
En el sector primari, la realitat va ser bastant diferent. Al Vallès Oriental no van existir grans iniciatives revolucionàries en relació al camp, per molt que les confiscacions van produir-se ja des del mateix esclat de la revolució, tot i que no va ser una pràctica general del camp vallesà, tradicionalment de propietats i explotacions petites i familiars. La comarca, doncs, va quedar al marge de les grans col·lectivitzacions que sí que es van produir en d'altres llocs del país. Tanmateix, la mateixa Generalitat va intervenir en la política de confiscació de béns immobles en el camp vallesà, com és el cas de l'expropiació de Can Brustenga, a Santa Eulàlia de Ronçana, una de les finques més grans de la comarca.
Aquest és un element clau, perquè durant la Guerra Civil el Vallès Oriental va esdevenir el principal proveïdor de llet a la ciutat de Barcelona, amb la creació, per part de la Generalitat, de centres de refredament a les Franqueses, Mollet i Santa Eulàlia. Per tant, més enllà de les incautacions evidents durant els primers temps del conflicte, hi va haver també una política de planificació més a gran escala d'aquestes confiscacions per garantir l'aprovisionament de productes alimentaris, un pas més en la planificació d'una Nova Economia en el context bèl·lic.
L'aliment físic i espiritual: menjadors populars, exposicions i bandes musicals de les milícies
L'escenari revolucionari de l'estiu del 36 va portar un canvi important en la manera com s'atenien les necessitats socials. Una iniciativa clau va ser la creació dels Menjadors Populars, organitzats directament pels ajuntaments. L'agost d'aquell any el Menjador Popular granollerí tenia capacitat per oferir dos mil serveis diaris: un miler per al dinar i un altre per al sopar. En una ciutat aleshores d'uns 13.000 habitants no deixa de ser una xifra important de capacitat assistencial.
Però la revolució necessitava també nodrir la ciutadania d'aliment espiritual: la cultura. A partir del setembre es van posar en marxa iniciatives de socialització cultural que intentaven trencar, és clar, amb discursos canònics i tradicionalistes. L'artista ceramista Antoni Cumella (1913-1985), que abans de l'esclat de la guerra estava becat per la Generalitat per formar-se a París, va tornar a Granollers poc després del 18 de juliol i, al setembre, seria un dels protagonistes d'una exposició d'art organitzada a l'edifici de l'Ajuntament —rebatejat com a Casa del Poble— feta a benefici dels milicians. Hi van exposar obra, a banda de Cumella, altres artistes com Manolo Hugué o Vicente Albarranch i Blasco, vinculats a la comarca.
La música va jugar un paper fonamental en la política cultural d'aquells mesos. La principal iniciativa dels primers mesos de la guerra van ser les bandes de les Milícies. A Granollers era el mestre Josep Maria Ruera (1900-1988) qui dirigia aquesta banda municipal reconvertida als temps que corrien, oferint nombrosos concerts i, també, interpretacions a peu de carrer en les nombroses concentracions públiques que s'anaren esdevenint en aquells mesos arran del decurs de la guerra.
El problema de l'habitatge: regulació de lloguers, prèvia a la municipalització
Tot i que el procés de la municipalització de l'habitatge no es va endegar fins les primeres setmanes de 1937, amb l'esclat de la guerra i la revolució, els problemes de la propietat urbana van fer-se creixents, com ha estudiat molt bé Jacint Jordana al llibre col·lectiu Granollers 1936-1939: conflicte revolucionari i bèl·lic, vol. II: El període bèl·lic: Canvis i transformacions. Les pèrdues humanes, (Oikos-Tau, 1989). En els primers dies del conflicte van ser nombrosos els edificis i locals cremats o saquejats, fet que va portar les institucions municipals, juntament amb els comitès revolucionaris locals, a intentar una política d'apaivagament que frenés les accions violentes contra els béns immobles.
Enmig del desconcert general, molta gent vivia amb preocupació la seva situació de vida i aixopluc, especialment els llogaters i, és clar, els propietaris dels immobles. Un dels primers decrets de la Generalitat de Catalunya en iniciar-se el conflicte va ser el de la reducció dels lloguers: així, en funció del cost de la renda es fixava un percentatge de reducció; aquest decret va topar, però, amb l'enèsim conflicte competencial entre la Generalitat i l'Estat, al regular també el govern de Madrid la seva pròpia política de lloguers, amb variacions significatives respecte el marc català. Fet i fet, aquest conjunt de decrets va xocar de ple amb una realitat social que ja anava passes per davant de la legalitat institucional. A Granollers, com a moltes altres ciutats industrials, la pressió dels sindicats —especialment de la CNT— va forçar una aplicació immediata i, sovint, més radical de la norma, alimentant la idea que l'habitatge havia de deixar de ser una mercaderia per esdevenir un dret social. Aquesta mesura, si bé va alleujar l'economia de moltes famílies obreres castigades per la inflació de guerra, va generar una forta resistència entre els petits propietaris, molts dels quals veien com la seva única font d'ingressos quedava intervinguda o, directament, suprimida en els casos de finques confiscades per allotjar refugiats o milícies.
Aquesta tibantor entre la propietat privada i la necessitat col·lectiva va convertir l'habitatge en un dels camps de batalla ideològics més complexos de la rereguarda. Mentre la Generalitat intentava posar ordre amb una regulació d'urgència, al carrer s'imposava la lògica de la justícia revolucionària, on el pagament del lloguer esdevenia, per a molts, un anacronisme del passat capitalista. La gestió d'aquest conflicte va posar a prova la capacitat mediadora dels ajuntaments i dels comitès, expedint el camí per a la futura municipalització de la propietat urbana, que no arribaria, com ja s'ha dit, fins uns mesos més tard.
“Mentre la Generalitat intentava posar ordre amb una regulació d'urgència, al carrer s’imposava la lògica de la justícia revolucionària”
Intervenció de l'ensenyament, eina clau d'emancipació
Un pilar fonamental del procés revolucionari era l'educació. Durant la revolució social de 1936 a Catalunya, el sistema d'ensenyament va ser plenament intervingut com a servei públic que era però, sobretot, i en perspectiva revolucionària, l'eina fonamental per a l'emancipació de la classe treballadora i la construcció d'un nou ordre llibertari.
En l'àmbit nacional, el marc sobre el qual s'actuava el va fixar el Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU), que havia nascut el 27 de juliol a Barcelona com un Comitè disposat a trencar el model d'ensenyament autoritari i religiós tradicional. El CENU guiava una nova escola, al territori, que pretenia instaurar-se, durant la revolució, a través d'una pedagogia racionalista, mixta i laica que fomentés el pensament crític i la solidaritat. En la pràctica, entre moltes altres coses, això va suposar la fusió dels grups escolars, abans segregats, de nens i nenes.
Al Vallès aquesta política s'estructurava a través del Comitè Comarcal de l'Escola Nova, que va intervenir en la transformació de nombrosos espais per a adaptar les noves escoles. A Granollers, ja aquell estiu de 1936 havien començat les obres de les Josefines. L'ajuntament de la ciutat va intervenir, és clar, de manera activa en totes aquestes transformacions, havent d'assumir el cost de les obres de reforma i enderrocament d'espais als antics convents, ara expropiats, per a convertir-los en escoles.
Per als revolucionaris, alfabetitzar i formar culturalment el poble era la millor garantia per evitar el retorn de l'opressió, sota la premissa que una societat culta és una societat més difícil de subvertir i més capaç d'autogestionar el seu propi destí.
Aquesta revolució pedagògica va trobar-se, però, amb diversos entrebancs. En primer lloc, durant els mesos de l'estiu, i fins a la presa de control de la situació per part de la Generalitat després de la dissolució del Comitè de Milícies a finals de setembre, els comitès locals van depurar directament mestres considerats no prou afins al seu ideari. Algunes d'aquestes figures serien després reintegrades a la funció educativa. D'altra banda, el clima de trencament social va provocar també la desaparició directa d'alguns mestres. El cas granollerí més conegut és el de l'execució, l'octubre de 1936, de Joan Solans, mestre del col·legi Pereanton de Granollers, que va ser víctima de la repressió revolucionària a la rereguarda republicana per la seva condició de catòlic.
Intentar fer possible un anhel. Una conclusió
"Contribuïm tots a fer planer i fàcil el canvi. Que cada ú hi aporti tot l'esforç de la seva intel·ligència. I tots plegats el més elevat sentit de comprensió." Aquest era el desig final de l'editorial de La Gralla de finals d'agost de 1936. Lluny de l'alarmisme, figures com Amador Garrell, que signava l'escrit, entenien que els canvis accelerats que la societat vallesana, com la catalana, vivien, eren el peatge, i alhora el motor, d'una societat que no havia de mirar al passat, intentant que, enmig de la tempesta, el teixit social i cultural de la seva ciutat i de la seva comarca no acabés desintegrat. Una crida a l'empatia, en diríem avui, que no sempre va ser atesa i que, en una societat profundament desestructurada com la dels anys trenta, no va fer possible l'assoliment d'un ideal que cercava un món millor. Queda, però, l'anhel del que podria haver estat.
Una imatge d’Amador Garrell Alsina, uns anys després de la guerra, quan va presentar el seu llibre Granollers, vila oberta, de l’any 1960. Foto: Arxiu Municipal de Granollers.
A l’esquerra, l’editorial d’Amador Garrell Alsina a La Gralla del dia 30 d’agost de 1936. Imatge: Premsa digitalitzada, https://xacpremsa.cultura.gencat.cat.
Actuació de la banda de música de milícies, dirigida pel músic Josep M. Ruera, davant de l'Ajuntament, ocupat pel Comitè antifeixista els primers mesos de la Guerra Civil. Foto: Joan Canal i Pascual. Fons Joan Canal i Pascual. Arxiu Municipal de Granollers.
Retrat d'un grup de voluntaris del Servei d'Ajut al Camperol, amb eines de pagès a les mans i alguns amb el puny aixecat, en un camp als afores de Sabadell. Foto: Arxiu Històric de Sabadell.
Una imatge d’un camió de proveïments dels menjadors populars de Granollers durant la Guerra Civil, amb els treballadors, amb el puny alçat, a la plaça de Manuel Montañà. La porta que es veu a l'esquerra és la dels menjadors populars. Foto: Joan Canal i Pascual. Col·lecció Ajuntament de Granollers. Arxiu Municipal de Granollers.
