Ricard Sampere Pobla (Castellar del Vallès, 1891-1936) va ser un regidor independent d’ERC al consistori castellarenc i alhora militant de la Unió General de Treballadors que va ser assassinat per antifeixistes incontrolats, després de ser jutjat per haver auxiliat el rector del poble, Esteve Ribot, quan era perseguit en l’onada anticlerical desencadenada a l’inici de la guerra del 36.
Sampere havia reingressat al consistori el 6 de març de 1936, tres setmanes després que la victòria del Front d'Esquerres a les eleccions a les Corts espanyoles hagués permès rehabilitar els ajuntaments catalans que havien estat suspesos arran de la revolta del 6 d'octubre de 1934. Sampere en va ser nomenat quart tinent d’alcalde. Havia treballat a la fàbrica de Can Pobla com a comptable i després a l’empresa Viuda de Josep Tolrà, on va promoure la sindicació dels treballadors i va arribar a ser president local de la UGT.
El 21 de juliol la coneguda patrulla del Lino es va presentar a Castellar per incendiar-ne la Catedral del Vallès. El Comitè Antifeixista Local, del qual Ricard Sampere formava part, s’hi va oposar i va aconseguir que es cremés el mobiliari i la decoració però no l’edifici. Al cap d’uns dies, es buscava la custòdia del tresor parroquial i només el rector, Esteve Ribot, desaparegut des del dia de la crema, podia saber on era.
El mossèn s’havia amagat a cal Pau de les Cabres, cal Tubau, al carrer Major. La família, esporuguida, el va ocultar uns dies, però el clergue, veient el risc, va demanar roba de treball i es va amagar pels volts de Canyelles, al forn de calç, on va ser descobert —espantat i ferit— pel germà petit de Sampere, Josep Maria. El rector li va suplicar ajuda i que anés a veure el metge, qui, per humanitat, l’havia d’ajudar. Efectivament, el doctor Amadeu el va ajudar i li va buscar una sortida per treure’l del perill. Al municipi ja havia mort un altre sacerdot, Josep Torras Vergés. El metge va acudir al seu cosí, Ricard Sampere, perquè li fes un carnet fals de la UGT que li permetés sortir del poble i passar tots els controls. Calia que tingués una data antiga, perquè fos més fàcil la coartada. El regidor i sindicalista hi va accedir i, a més, va ajudar el rector a fugir fins a Manresa.
Tot plegat es va saber per un infant de la casa del carrer Major que havia refugiat el capellà, que ho va xerrar a un company i així va arribar al Comitè Local. L’organització antifeixista va convocar el regidor ugetista al seu local, a l’Ateneu, al mateix carrer Major, on va mostrar-se en tot moment tranquil. Va arribar-hi deu minuts tard i urgint la sessió perquè tenia tard per altres assumptes.

Jutjat com a responsable
En ser acusat, Sampere va negar-ho completament i es va establir una discussió entre ell i Lluís Montagut, també regidor municipal, qui va descriure els fets de què se l’acusava. Montagut va explicar en unes memòries que havia pactat amb el germà petit de Sampere de defensar l’acusat, dient que eren les bones intencions i les raons humanitàries el que l’havien portat a cometre aquella traïció. Amb tot, se’l va jutjar com a responsable de la fugida del capellà i va haver de renunciar a la militància i a tots els càrrecs, alhora que se’l va informar que no se li restituirien sota cap concepte.
El 2 d'agost de 1936, just després del judici, Ricard Sampere va escriure dues cartes als seus companys. En un fragment d’una, els deia:
“(...) Podré renunciar amb calma a tot quant siguin càrrecs en les organitzacions, lo que sento a l'ànima, és perdre la confiança dels homes que més apreciava, si podeu comprendre que en moment de vacil·lació, animat per familiars i en lluita amb la meva consciència, que el sol fet de saber a un home en perill, encara que enemic, seria creurem culpable de lo que pogués passar-li, va produir-me l’ofuscació (...) Us prego a tots que recordeu que un moment tira a terra tota una vida de lluita, que si la repasseu no hi trobareu una altra taca política ni social (...).”
La versió de Montagut diu que Sampere va marxar a viure prudentment a Sentmenat, a casa d’uns familiars, però la família sosté que va quedar-se a Castellar, sense sortir gaire. La seva dona, Carme Villegas, volia que marxés, tenia por, però ell no ho volia i assegurava que no havia fet res de mal per haver de marxar.
A inicis d’octubre, la Generalitat va anunciar que volia acabar amb els assassinats de cuneta i Sampere va tornar a aparèixer pel carrer a Castellar; anant al cinema i al cafè, i va demanar al Comitè un judici oficial en què es pogués defensar. La matinada del 9 d’octubre de 1936, però, van trucar a la porta de la casa familiar al carrer de Sant Iscle, 6. La dona i la filla, Carme, gran, eren a Can Barba, on feien de teixidores. A casa només hi havia l’àvia, Julita Ferrer, amb els dos petits de la casa. El van treure del llit amb calçotets, segons el testimoni d’una veïna.
Se’l van emportar integrants de la patrulla terrassenca de los Chiquillos de Pedro, de la qual formava part el germà d’un castellarenc. Montagut sostenia que el van portar a la costa de la Rabassada, on el van interrogar, apallissar i el van matar a trets. L’acta de defunció, però, diu que el van assassinar al pont de la Roca i que la mort es va produir el setembre, dades de dubtosa credibilitat. De versions del lloc i dels fets n’hi ha moltes més.
Carme Sampere, amb 18 anys, va arribar a parlar amb Josep Tarradellas la setmana de la detenció del seu pare, però no va servir de res. El llavors conseller primer de la Generalitat li va dir que ho sentia molt: “No crec que el trobis, torna-te’n a casa”.
La seva vídua, Carme Villegas Ferrer, va testificar el 1942 per explicar els fets ocorreguts el 9 d’octubre de 1936. Mare de tres fills —Carme, Florenci i Jordi—, les va passar magres per sobreviure aquells primers anys de postguerra.
Ricard Sampere era una persona molt apreciada al poble. Un home “d'activitat desbordant, intel·ligent i de paraula fàcil, el trobem afiliat a totes les organitzacions locals siguin de caràcter polític, cultural o d'esbarjo (des del Círcol Republicà Autonomista, a la UGT, al cos de redacció de La Farga i a l'Orfeó Castellarenc), omnipotent en tot”, tal com el descriu el mateix Montagut.
Malgrat això, a Carme Villegas i la seva filla se’ls va aplicar el pacte de la fam: no van ser llogades a cap fàbrica de Castellar i van haver de recórrer a l’Auxilio Social per poder menjar. Mossèn Esteve Ribot, que va tornar a la parròquia fins als anys 50, mai no va tenir un gest per ajudar la vídua i els fills de l’home que va pagar amb la vida per salvar-lo. Mai. Carme Villegas es va morir el 1967 als 75 anys, i les seves netes recorden una frase que sempre repetia: “sempre som on no hem de ser”.
Carme Sampere Villegas es va convertir en la brodadora a mà de més renom del municipi; cap brodadora la va igualar en l’extraordinari gust i refinament dels seus treballs i en la capacitat de combinar colors. Aquest art el va aprendre de petita a les monges, però en aquell moment va poder explotar les seves habilitats. Un cop instal·lada a Castellar, quan va deixar de servir a Barcelona, les noies de casa bona, filles de famílies del règim, es barallaven per aprendre a brodar amb ella. Sempre va tenir la porta oberta a tothom. Però les dones de la casa van mantenir un silenci opressiu sobre el seu pare i sobre el que van viure. Va morir el 24 de novembre de 2002, als 84 anys, sense saber on era enterrat el seu pare.