La premsa i la ràdio, eines de combat
La Catalunya de la dècada dels anys trenta ja havia assumit que, per primera vegada, la comunicació de fets i les opinions que se'n desprenien es basava en uns mitjans escrits o radiofònics que, alhora, es veien capaços d'actuar sobre les consciències de la gent
Ramon Vilageliu
(text)
Lluís Companys, President de la Generalitat deia a l'edició del 17 de juliol de 1936 del Diari de Sabadell, que "hi ha hagut un nerviosisme fort, que així com ha vingut s'ha calmat (...) No hi ha motiu per a l'alarma que la fantasia pública desbordada ha fet circular, perquè les autoritats estan en el seu lloc, no hi ha conflicte o bé aquest s'ha alleujat, i la pau pública és perfecta. I res més. No hi ha cap motiu que justifiqui aquesta sobreexcitació que, junt amb l'excitació i nerviosisme que de temps ha es travessa, no té altra importància que la seva pròpia, però que cal superar". Tot i així, però, la sublevació feixista ja era una realitat com, de fet, ja s'intuïa a la mateixa edició del diari quan s'informava que "ahir, a la matinada, atenent ordres de l'autoritat superior, els cossos armats d'aquesta ciutat [Sabadell] van muntar un servei de guàrdia extraordinari, al qual foren cridats tots els elements que es troben en servei actiu".
Dos dies després, en el que va ser la seva darrera edició -fins que, l'any 1977 va tornar a editar-se, ara com a Diario de Sabadell- ja s'informava en primera pàgina que, segons el govern de la República espanyola, "una part de l'exèrcit que representa Espanya al Marroc s'ha aixecat en armes contra la República, sublevant-se contra la pròpia pàtria i realitzant un acte vergonyós i criminal de rebel·lió contra el poder legítimament constituït". A Terrassa, entretant, El Dia -que aleshores es definia com a Diari de Terrassa en l'edició del 18 de juliol cridava a la serenitat i la confiança afegint-hi la "solidaritat patriòtica, si és que pot venir cap moment de perill per a Catalunya. Solidaritat patriòtica, seny i civisme, virtuts clàssiques del nostre poble. Ara com ara, però, són suficients la serenitat i la confiança". Després d'un parell de setmanes de silenci, en l'edició del 6 d'agost de 1936, El Dia -amb el mai mateix nom però ara com a Diari catalanista republicà- hi torna, renascut: "les nostres paraules han d'ésser d'adhesió lleial, entusiasta i decidida a totes aquelles autoritats, generals i locals, organismes ciutadans i de defensa que en aquesta hora greu estan lluitant en tots els camps pel patrimoni comú d'un poble", diu a l'editorial. La força aclaparadora de la realitat exigia als mitjans impresos una presa de posició sense esquerdes.
A Granollers, La Gralla, setmanari fundat l'any 1921 i inicialment desvinculat de qualsevol militància política, va reaccionar amb puntualitat i, si bé a l'edició del 19 de juliol no es feia esment a la sublevació feixista -tret d'una informació lacònica en la qual es deia que "l'expectació ahir era molta a Granollers, com segurament a tot Espanya, pel que podia ocórrer relacionat amb l'ordre públic"-, al cap d'una setmana ja obria edició amb grans titulars d'adhesió a la República. La presa de posició també era evident i, a més, s'informava que "tota la premsa rural de Catalunya ha emmudit d'ençà del 19 de juliol. La premsa rural hem dit. La premsa que havia estat sempre al servei de les dretes i que sols obeïa les consignes de les dretes", remarca. El títol de l'editorial d'aquella edició, "O viure amb dignitat o morir!", és inequívoc i, a banda d'un concis relat dels fets, fa una crida a la revolució com a "un estat de consciència en el poble, que, en concretar-se i prendre forma, ocasiona trasbalsos i violències doloroses però fatals i ineludibles". Alhora, confirma, ja en aquell moment inicial, els excessos que obliguen el Comitè revolucionari local a "intervenir -i ho ha fet en forma radicalíssima i eficient- en alguns casos de pillatge ocorreguts en alguns indrets poc poblats de la comarca". Guerra i la revolució alhora.
El paper crucial dels mitjans
La importància de la transmissió de les informacions i la creació d'un estat d'opinió que propagués amb eficàcia un relat concret dels fets -i que generés adhesió en la gent- no era pas res de nou. De fet, les grans ideologies, les maneres de pensar i d'actuar que comportaven, s'havien centrat en la seva difusió com a element de persuasió necessari. En aquest sentit, els diaris i revistes del moment, amb diferents graus d'intensitat, accepten sense embuts el seu paper i centren la seva activitat en el doble vessant d'informar i, alhora, moure activament la població cap a actuacions que es consideren justes i necessàries. Aquesta adhesió -consubstancial per motius obvis en mitjans com L'Acció, diari d'Esquerra Republicana de Terrassa- va ser general en les capçaleres vallesanes amb una allau de crides a la mobilització ciutadana que, sovint en forma de consigna, animaven la població.
Com era d'esperar, els mitjans van captar l'atenció de la població, ja des del primer moment. Així, El Dia, en la seva edició del 6 d'agost, remarca l'interès de la ciutadania per les notícies de premsa i ràdio relatant l'audició de sardanes que s'estava celebrant el dissabte 18 de juliol a la Rambla d'Ègara: "el públic, més que de les músiques que s'executaven, vivia pendent de les ràdios instal·lades als bars i cafès d'aquells punts, com ho demostra el fet que, quan es donaven notícies, la gent obligava els músics de la cobla a parar els seus instruments". La Gralla, per la seva banda, explica que "diumenge [dia 20 de juliol], tot Granollers era al carrer, i a les noves de la ràdio i dels diaris d'aquell matí s'hi ajuntaven les dels que venien en autos i camions de Barcelona".
Tot i la unanimitat en l'adhesió a la República, el to de les diferents capçaleres és divers. A Terrassa, El Dia espigola en tota la crònica dels fets les declaracions d'un polític com Nicolau d'Olwer -que havia estat regidor de l'Ajuntament de Barcelona per la Lliga Regionalista abans de fundar i presidir el partit catalanista Acció Catalana- amb sentències com "el triomf sobre els militars insurgents ha portat un nou ordre de coses: el que n'hem dit l'Ordre Revolucionari (...) que sigui tan revolucionari com es vulgui, però que sigui un ordre" mentre que, a Sabadell, el nou Full Oficial -el seu primer número surt al carrer el 21 de juliol- exclama des del primer moment i a tota pàgina que "el feixisme morirà estrangulat pel poble". Tota una declaració d'intencions.
La importància de la comunicació té un reflex en el naixement de noves capçaleres que La Gralla saluda el dia 2 d'agost dient que "alguns periòdics comarcals han deixat de publicar-se i en el seu lloc n'han aparegut d'altres (...) als quals saludem i encoratgem a seguir ardidament aquesta lluita en la defensa de la legalitat i dels drets del poble, sempre conculcats per aquests que ara han desfermat aquesta lluita cruel i inhumana com d'altra no n'havíem sofert a Catalunya ni a Espanya".
Els obstacles de fora i els obstacles de dins
Les informacions sobre les conseqüències estrictament militars de l'alçament feixista són de caire optimista i, ja des d'un primer moment, el Full oficial explica que "Catalunya ha vençut primer que ningú a la reacció i vencerà totes les forces de fora i obstacles de dins que se li posin al davant". Aquest to de repte contingut, d'amenaça latent contra "els obstacles de dins" també inclou aquells que aprofitant el desgavell revolucionari actuen per motius personals o de revenja. A Terrassa, El Dia i L'Acció es fan ressò de "l'enèrgica nota de l'alcaldia en la qual es demana que no obriu la porta als subjectes que us la vulguin registrar indegudament" alhora que aquesta darrera capçalera ho rebla: "Els milicians antifeixistes i la força pública han de reprimir a tota costa qualsevol acte de pillatge que es produeixi, aprofitant les actuals circumstàncies. Per la ciutat ronden alguns malfactors que intenten barrejar-se o confondre's amb les heroiques milícies per cometre actes que deshonrin i embrutin la gloriosa gesta popular. Cal extirpar el pillatge! Aquesta és una qüestió de dignitat ciutadana a la qual han de cooperar intensament el poble treballador armat i la força pública". Així mateix, les consignes contràries a l'alçament feixista i favorables a l'revolució són constants. A La Gralla, Amador Garrell -un dels seus fundadors- hi publica un seguit d'articles que legitimen tot el procés revolucionari: "Aquesta guerra és el crim més monstruós que hauran comès aquells 'braços seculars' del tradicionalisme més autènticament espanyol que sempre han gaudit de tots els privilegis i regalies i tostemps s'han esforçat a mantenir el poble en l'abjecció. Contra aquests 'braços seculars' s'ha aixecat el poble. Tot el poble!", diu el 9 d'agost. I al següent número de la publicació, aprofundeix en el significat de la República: "Tant de bo que la lliçó aprofiti i que ara, a la fi!, trobem, ja no aquella República que havíem anhelat com un mitjà, sinó aquella altra que albiràvem més enllà, com una fita molt difícil d'assolir!", hi diu.
Pràcticament la totalitat de la premsa glossa amb optimisme les victòries i l'avenç dels defensors de la República -fent especial atenció al front d'Aragó i a l'expedició cap a Mallorca-, alhora que centren l'atenció en les seves ciutats i la nova organització producte de la revolució. Espartacus Puig, un dels opinadors terrassencs més persistents, que va escriure tant a L'Acció com a El Dia, n'és un bon exponent. A El Dia escriu una sèrie d'articles del seu viatge a la primera línia del front, a l'Aragó, amarades de la proximitat amb els milicians: "Els xicots del POUM lluitaren com uns homes, com lleons, com herois, amb una bravura indomable", diu. "Cal extirpar i annihilar el monstre del feixisme", escriu a El Dia, i davant d'una manifestació popular feta a Terrassa mateix diu: "Vaig plorar d'alegria en pensar que aquesta unitat és la que ens donà l'èxit i la victòria". Alhora, a L'Acció, el 12 d'agost el mateix Espartacus Puig denuncia que "sé que en nom del POUM, de la CNT i la FAI hi ha individus que es presenten a cases de pagès, a torres particulars i saquegen, roben, segresten persones i a algunes d'elles tots sabem el tràgic final que els espera... Hem de posar fi, ràpidament, a això si no volem que ens prenguin per lladres i assassins vulgars. Revolucionaris, sí; assassins, no. Mai. Això mai!" Paradoxalment, anys després Espartacus Puig va ser condemnat a mort en un judici sumaríssim franquista manipulat i el van afusellar al Camp de la Bota l'any 1942 per alguns d'aquests crims que ell tant havia blasmat.
Ni ganduls ni vesànics
Les consignes d'adhesió a la República i els valors que se'n desprenen, les columnes d'opinió fervoroses o els reportatges hagiogràfics de l'heroisme dels milicians són constants en tota la premsa vallesana. Tot i això, també tots els diaris expressen el rebuig a la bogeria furiosa, la vesània, que durant aquelles setmanes de desgovern i falta d'autoritat havien propiciat. "La revolució no necessita ni ganduls ni vesànics" crida L'Acció a la primera pàgina de la seva edició del 21 d'agost, i remarca que "El coratge el patriotisme, les idees i fins la punteria, es demostren al front. No contra un home inerme, en despoblat i de nit. Heus aquí un precepte que han de tenir-lo en compte els defensors de la llibertat que porten arma a la mà". En la mateixa edició L'Acció exemplifica aquesta preocupació amb la notícia que remarca la "rectitud de la Justícia popular" segons la qual Ferran Rostoy, un militant de la CNT que havia confós l'acció revolucionària per la venjança a greuges personals, havia estat executat. "Hurra per la draconiana justícia del poble", conclou. "Crits d'angoixa", titulava l'edició del 30 d'agost de La Gralla. "Cal evitar que en nom d'una causa santa es cometi una sola malifeta, en nom de la justícia del poble es cometi un sol assassinat; que en nom de l'antifeixisme, que ha aixecat tot el poble en armes, s'actuï com actuaria el feixisme més odiós", diu.
El món que canvia
La revolució que va provocar la sublevació feixista va generar a bona part dels diaris un esclat d'il·lusió per canviar de soca-rel les estructures socials, el món que fins aleshores havien conegut. Una Vida nova, com el nom de la nova capçalera que havia nascut a Terrassa, el 7 de setembre de 1936. "Farem una biblioteca formidable! -em diuen entusiasmats. Serà una biblioteca per al poble", explica Ramon Llei a El Dia tot comentant "La gran biblioteca que tindrà Terrassa". "És un goig veure com Granollers camina vers una vida de major cultura. A totes les viles del Vallès i a tots els pobles, el millor local, la casa més gran, la torre més bella i espaiosa, més clara i més alegre, serà per a escoles dels nostres infants", confirma Amador Garrell a les pàgines de La Gralla el 6 de setembre. I és que "creiem en la victòria total i definitiva dels ideals de justícia i de llibertat que bateguen en els pits de tots i flamegen en la vermellor de les banderes" explica ell mateix en acomiadar la Columna de Vallès que el 15 de setembre va omplir els carrers de la ciutat d'emoció. En molts moments, es tractava d'una emoció i uns ideals d'una sinceritat absoluta, que potser obviava la duresa de la guerra que, imparable, va anar avançant.
"Avions, canons, municions", reclamava la revista Montseny, afegint que "Un sol pensament ha de predominar: vèncer l'enemic comú; aquest solament es vencerà amb igualtat de condicions per les armes modernes", tot i que Espartacus Puig, a El Dia reflexionava: "La força i la violència destrueixen. La higiene, l'educació i la instrucció edifiquen, creen, construeixen".
Fet i fet, amb el temps, la guerra acabaria estroncant la revolució que, d'altra banda, engolida per les tensions internes, va acabar esllanguint-se. Les publicacions d'aquells primers moments són un reflex de la paradoxa a la qual es va enfrontar tota una generació i que, desgraciadament, es va anar allargant, potser fins als nostres dies.
Carpeta Guerra i revolució de 1936
