Terrassa, epicentre dels primers exiliats del 1936
Els nombrosos assassinats d’industrials, propietaris, tradicionalistes i gent d’església va provocar la fugida immediata de moltes famílies terrassenques a Barcelona, Gènova i a l'Espanya franquista
Josep Puy
(text)
Els primers mesos del sagnant i embogit conflicte que va esclatar el 19 de juliol de 1936 van fer de Terrassa una de les ciutats on més van dominar la por, la incertesa i la necessitat urgent de salvar la vida. Les autoritats locals, encapçalades per l’alcalde Samuel Morera, d’ERC, feien mans i mànigues per protegir el màxim de persones susceptibles de sofrir la violència revolucionària —sobretot industrials, propietaris, comerciants i capellans—, però es patia un ressentiment encegat i unes ganes de passar comptes per antecedents llunyans que era molt difícil de controlar.
Intentar aixoplugar-se a Barcelona va ser una alternativa per a moltes d’aquelles persones, però de fràgil garantia i d’imprevisibles conseqüències. La majoria de les que varen poder sortir del país va ser gràcies a aconseguir —amb els corresponents tripijocs— una documentació que els permetés fugir de la zona republicana per, posteriorment, tornar a entrar a territori espanyol en molts casos, a capitals sota el domini franquista (Sevilla, Palma, Sant Sebastià, Saragossa, Burgos i Béjar). Els reptes més immediats i urgents del consistori terrassenc van ser protegir i posar fora de perill un munt de terrassencs amenaçats, detinguts o sentenciats, així com prevenir, de forma reiterada, la ciutadania de la il·legalitat dels registres, segrestos i detencions que es duien a terme per part dels incontrolats.
També anticipar-se i procedir a l’expropiació i protecció d’importants edificis que esdevindrien objectius estratègics de rereguarda amb finalitats socials, educatives i assistencials i garantir la continuïtat institucional, l’atenció i el servei als impositors i clients de la Caixa d’Estalvis de Terrassa. L’Ajuntament posava a disposició el telèfon 1718 per denunciar qualsevol il·licitud i abús. El número era constantment recordat per la premsa malgrat la seva ineficàcia davant aquella agressiva escenografia.
L’objectiu de Morera era salvar el màxim nombre de persones que estaven en el punt de mira de les patrulles de control. La violència i acarnissament viscuts van ser dels més alts del país i el nombre d’assassinats es va disparar els primers mesos. El nombre de 221 víctimes és la xifra de la repressió a la rereguarda en una ciutat d’uns 40.000 habitants.
Els crims de la Font de l’Olla
Els crims de la Font de l’Olla, a la carretera de Matadepera a Talamanca, que el 24 de juliol van llevar la vida a set coneguts industrials i un notari terrassencs, van provocar un colpidor abatiment i una por extrema entre la població. La presència del cotxe fantasma i els homicidis a càrrec dels incontrolats eren el pa de cada dia i amb imprevisibles localitzacions. Els primers mesos de la revolució surava un ininterromput degoteig de víctimes innocents que el diari republicà L’Acció no deixava d’informar, dia rere dia, detallant els noms de les víctimes i el lloc dels assassinats. L’òrgan d’Esquerra va esdevenir el portaveu d’una tragèdia que no albirava cap desenllaç esperançador. Combinava la informació d’un persistent calvari amb la d’un discurs de precari i desdibuixat optimisme.
Per evitar més morts, alguns detinguts van ser portats al calabós de l’Ajuntament o al vell ergàstul al costat del sanatori mèdic-quirúrgic —després Clínica Militar número 5, antic Hospital de Sant Llàtzer. Entre els primers detinguts hi havia alguns dels participants en una trobada a Can Carbonell del grup Avant de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, que després van ser alliberats. Amb les ordres de detenció a càrrec del Delegat d’Ordre Públic hi havia moltes possibilitats de salvar la vida, estiguessin a les cel·les de l’Ajuntament o en la presó del partit judicial. La presó podia ser un salconduit vital. El veritable perill era al domicili, a peu de carrer o en el lloc de treball.
En altres casos els detinguts van ser traslladats a Barcelona, tot i que no hi havia la garantia de salvar la vida. Josep Barata Rocafort havia estat detingut el 22 de juliol a Terrassa i traslladat a la Model, però el 12 d’octubre va ser excarcerat i executat al cementiri de Terrassa. Els seus germans Joaquim i Antoni ja havien patit la mateixa dissort el 24 de juliol i el 28 d’agost, respectivament. Antoni Barata havia estat el primer detingut a Terrassa el mateix 19 de juliol i Joaquim Barata va morir en els assassinats a la Font de l’Olla.
Morera tenia molt clar que l’única opció era el desplaçament dels arrestats a la capital. No sempre va ser possible i alguns no hi varen arribar mai malgrat la intenció. El batlle terrassenc reconeixia la manca d’autoritat i una total impotència per controlar els escamots revolucionaris i aconsellava a les possibles víctimes, amb independència del color polític, un urgent canvi de residència a la capital, on podien passar més desapercebuts.
La coneguda fotografia feta per Marian Montserrat d’una barricada al Passeig García Hernández esdevé un exemple de quina era la tensió que es vivia els primers dies d’agost. L’objectiu del singular parapet del Comitè de Milícies era impedir a qualsevol preu que Samuel Morera es pogués emportar més retinguts de la presó de Terrassa i cercar una millor protecció amb el seu trasllat a la Model.
El diputat terrassenc Domènec Palet i Barba també va moure fils i influència per alliberar alguns familiars. El periodista terrassenc i regidor d’ERC a Barcelona Joaquim Ventalló Vergés va ajudar al seu germà Lluís Ventalló, de pensament polític ben contrari al seu, a poder sortir del país amb identitat falsa, com va documentar Pau Vinyes a Visca la República. Joaquim Ventalló, periodista, polític, poeta i traductor. (Ed. Fundació Irla, 2010). Joaquim Ventalló va gestionar la sortida d’alguns amics fins que li va arribar el torn a ell mateix i va haver de marxar a correcuita a la localitat nord-catalana de Portvendres, en terres d’administració francesa, perquè també es trobava en el punt de mira de la FAI.
La tibantor creixent i el dur enfrontament que es va viure entre l’alcalde Morera i el moviment sindical i revolucionari ja comptava amb nombrosos antecedents al llarg de tot el període republicà, de molta crispació. El caràcter autoritari de Morera i el seu ferm sentit de l’ordre van augmentar la tensió amb els integrants del Comitè Local de Milícies Antifeixistes. Les desqualificacions i protestes cap a la seva persona van ser notòries i de signe divers, fet que va acabar amb la seva dimissió i el relleu a l’alcaldia, per part del també republicà Jaume Figueres.
Barcelona es va convertir en la salvació i amagatall de nombrosos terrassencs, alguns empresonats i d’altres fugitius, que tenien els seus punts de reunió i de contacte. Sovintejaven els encontres en uns jardins situats al carrer de Les Corts. Es trobaven al Turó Park on es confessaven i combregaven amb mossèn Josep Cañizar, alhora que feien esporàdiques i discretes caminades fins al Tibidabo o a Montjuïc.
San-se-está-bien
Moltes famílies terrassenques van passar pel port de Gènova entre el mes d’agost de 1936 i finals de 1937. A Els anys foscos de la postguerra, Terrassa 1939-1945, (Fundació Torre del Palau, 1999), l’historiador Xavier Marcet ha estudiat amb deteniment la presència terrassenca dins la constel·lació de ciutats en territori espanyol on després van reingressar. N’hi va haver a Sevilla —les famílies Sala, Badrinas i germans Amat—, Sant Sebastià —Emili Matalonga, Lluís G. Ventalló, Antoni Geis i els germans Antoni i Martí Rossell. La capital donostiarra va ser la més important pel nombre de terrassencs que va allotjar i per l’activitat política que hi van dur a terme. De forma irònica era coneguda com a San-se-está-bien.
Mereix l’atenció la singular i camaleònica trajectòria política de Pere Parera que va participar en la posada en marxa de la primera organització juvenil de Falange i en el reagrupament i concentració de les entitats excursionistes de Terrassa. Lluís G. Ventalló va ser el primer governador civil de Lleida entre l’abril i agost de 1938, com va documentar Mariona Vigués a Lluís G. Ventalló i Vergés. De la fidelitat a Sala al compromís amb el règim (Fundació Torre número 5, Àmfora número 4).
D’altra banda, un terrassenc que va fer costat al cop d’estat, Josep Tapiolas Castellet (1895-1955), d’ideologia ultracatòlica i tradicionalista, l’any 1934 va presidir el Círcol Tradicionalista de Terrassa. Tapiolas va tenir una important implicació en el grup de terrassencs desplaçats a Barcelona durant la jornada del 18 de juliol a la caserna de Sant Andreu. Durant tota la guerra va viure emboscat a Sant Mateu de Bages, a ca l’Antònia i després a cal Carné, i va palesar un ferm agraïment amb la vila bagenca que l’havia acollit. L’any 1939 va ser nomenat delegat de Frentes y Hospitales de Falange a Terrassa.
Quan el conflicte es va decantar definitivament a favor de les forces franquistes, a finals de gener de 1939, molts dels exiliats van iniciar el camí de retorn a Terrassa. La ciutat que van trobar era molt diferent de la que havien deixat. La violència revolucionària dels primers mesos havia estat substituïda per una repressió sistemàtica i organitzada contra els vençuts. El sofriment, per tant, no va desaparèixer, sinó que va adoptar una nova forma.
El primer exili de 1936, protagonitzat per aquells terrassencs que van haver d’amagar-se i fugir per salvar la vida, constitueix un episodi fonamental per entendre la dimensió humana de la Guerra d’Espanya. Va ser una experiència marcada per la por, la pèrdua i la lluita per la supervivència, que va deixar una empremta profunda en la memòria col·lectiva de la ciutat.
Crema de llibres i documents a la parròquia del Sant Esperit de Terrassa, el juliol de 1936. Foto: Arxiu Municipal de Terrassa
Possiblement Eduard Aunós, amb Emili Matalonga i Lluís G.Ventalló (primer, segon i tercer per l'esquerra) a Sant Sebastià, l’any 1938. Foto: Arxiu Tobella.
Imatge de la barricada que es va fer davant de la presó de Terrassa. Foto: Marian Montserrat/Arxiu Tobella.
Edició del 2 d’agost del diari L’Acció. Imatge: Trencadís, Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona.
Milicians a l’entrada de l’antiga masia Freixa, seu del Consell de l’Escola Nova Unificada. Acompanyen l’al- calde Jaume Figueres, Domènec Armengol i Josep Petchamé el dia 1 de setembre de 1936. Foto: Arxiu Municipal de Ter- rassa
Comiat de milicians de la columna Macià-Companys al Raval de Montserrat de Terrassa, el 24 d’agost de 1936. Foto: Arxiu Municipal de n Terrassa.
Acreditació de l’alcalde Samuel Morera Foto: Arxiu Casares Bonastre.
Carpeta Guerra i revolució de 1936
