Lectora des de ben petita, i guanyadora de Jocs Florals escolars, Anna Aguilar-Amat (Barcelona, 1962) ja apuntava maneres en el seu camí cap a la literatura i l'escriptura. Va cursar Filologia Hispànica i Filologia Catalana alhora, encara que finalment es titulés només de la primera llicenciatura. De la carrera esperava una altra forma d'estudiar els textos: "la literatura, al cap i a la fi, era història de la literatura", que també ho trobava interessant, però no li permetia anar a les "cèl·lules dels textos", fet que la lingüística, sí. "En el fons, la literatura es basa en la lingüística: com estructurem les frases i com es crea la macrofrase, —que és el relat—, com triem el lèxic, etcètera", comparteix Aguilar-Amat.
Així, va fer un doctorat en Lingüística Informàtica a l'Autònoma, ja que "en els últims anys de llicenciatura començava el món de la computació, i s'intuïa que seria important". A partir d'aquí va començar a fer recerca en el terreny de la semàntica i la lexicografia. "Sempre m'han interessat els forats foscos, allò de què no es parlava, i això ha estat útil pel fet de ser pionera, però també ha estat difícil perquè no hi havia precedents, cosa que et porta a intentar camins erràtics", confessa. Des d'aleshores, s'ha dedicat a la docència i la investigació universitàries, i s'ha especialitzat en l'àmbit de la terminologia aplicada a la traducció, un món que també ha estat "puntal" per a ella.
Aguilar-Amat expressa que la lingüística l'ha "ajudat molt a estructurar el pensament, de la ma-mateixa manera que la poesia". Amb una desena de poemaris publicats, reconeix que aquesta forma literària li ha ensenyat "a sintetitzar la part emocional, que és un motor, així com a explorar dins de les possibilitats expressives del llenguatge, en els matisos i grisos entre les coses". "És una aproximació al món literari des de les seves limitacions i possibilitats", observa. La poesia també l'ha dut a fer amistats. En els vint-i-tres anys que porta a Sant Pere de Vilamajor s'ha adonat que "els festivals de poesia són molt interessants per connectar gent de la zona, de pobles veïns, perquè tot i ser un gènere poc llegit, és molt viscut des de l'oralitat".

La hibridació, punt de vista femení
Amb tot, Aguilar-Amat destaca per la seva curiositat en molts àmbits diferents. Ella mateixa assenyala que les disciplines són una categorització artificial: "en el fons totes acaben per tocar-se, tot és una aproximació a la realitat des d'un punt de vista o des de l'altre". De forma semblant entén ella els gèneres literaris, i així ho ha demostrat amb la novel·la Naturalistes morts (2025), publicada a Pagès Editors. En l'obra, que recupera la història del seu avi, assassinat per un escamot a la zona republicana durant la guerra civil, hi barreja narrativa amb assaig, ficció i no-ficció, història de la ciència i ciència mateixa en tant que metodologia.
"Tal com estan estipulats la crítica i el poder literari, el que fem moltes autores, que és la barreja de gèneres, sobta". Aguilar-Amat critica que en molts casos es pensi que "si no es pot classificar, no es pot publicar", i associa aquest tipus d'escriptura híbrida a una manera de narrar diferent. Ella troba que hi ha un denominador comú en moltes narradores, fins i tot en el llenguatge cinematogràfic com el de Carla Simón: "no només parlen dels esdeveniments històrics o de les qüestions familiars, sinó de totes dues coses". "Hi ha una connexió brutal entre el que passa a la societat, a la política i a les famílies. Si no entenem la nostra família, com podem entendre la societat? I viceversa? I si no entenem res, com podem continuar com a societat i com a famílies?", planteja. En aquest sentit, comparteix que dos antecedents del llibre són Lèxic familiar, de Natalia Ginzburg, i Zuleijá abre los ojos, de Guzel Yakhina.

Més dubtes i menys certeses
Fa quaranta anys que Aguilar-Amat volia escriure aquest llibre "perquè té un potencial narratiu immens i perquè era una ferida que per tancar-la s'havia d'entendre". En fa vint que investigava, escrivia i polia. Ella defineix la seva obra com una anàlisi no-bel·ligerant de la guerra civil i amb visió de dona. El lloc que pren per narrar és el de la inexpertesa: "no tenia tota la informació de la història del meu avi, ni tampoc tenia formació per a fer la investigació". Malgrat la tasca de recerca que ha estat fent tant en l'arxiu familiar com en el del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, va acceptar que "no podia parlar com a experta, que també és una sort". Considera que amb dubtes i preguntes, la protagonista pot arribar molt més enllà: "escriure vol dir possibilitats infinites, però des del dubte, aquesta possibilitat s'engrandeix més".
En l'obra hi ha tints d'una lluita antifeixista global. "El feixisme és matar per fer que les teves idees es respectin", declara l'escriptora. Un element que pot dur a la bel·ligerància són les identitats fortes, i el llibre també és un qüestionament d'això a què ens aferrem tant, siguin nacionals, socials o d'altres. Defensa que no és quelcom tan pur, "totes les identitats han estat una mena d'afluents diversos, de mestissatges, de colonitzacions múltiples".
Tal és el moviment humà que, potser per atzar, ha acabat vivint en una zona del Vallès on el seu avi havia treballat molt. S'identifica amb el territori, sosté que "un s'acaba per confondre amb el clima i el paisatge". A Sant Pere hi ha desenvolupat molts vincles en l'àmbit cultural, artístic, ecològic i social. Ara combina la promoció de la novel·la i noves idees d'escriptura amb fer d'àvia per partida doble, fet que troba "meravellós, perquè estar amb un infant és reviure tot l'aprenentatge".