Carpeta Guerra i revolució de 1936Retrets entre els comitès de Cardedeu i Granollers pel destí de cinc carlins
Ricard Ginjaume (text)
Els escriptors i exmilitants del POUM Víctor Alba i Ignasi Iglesias, al llibre L’aventura del militant (Laertes, 1994), van recollir una anècdota dels dies convulsos de 1936 a Cardedeu, arran dels enfrontaments i diferències que hi va haver entre el comitè antifeixista local i el de Granollers, sobre la duresa amb què havien de tractar aquells que consideraven feixistes. Ho van recollir del testimoni d’Antoni Forné i Jou, un jove advocat veí de Cardedeu i nebot del secretari municipal, que era un actiu militant del POUM i del comitè antifeixista local. Va ser regidor de l’ajuntament de Cardedeu com a representant del seu partit del 28 de novembre de 1936 fins al 25 de març de 1937, quan es va incorporar a l’exèrcit republicà. En acabar la guerra va fugir a l’exili i, un cop es va poder establir a Andorra, va ser un membre actiu de la xarxa d’evasió dels fugitius del nazisme. Ho explicaven així:
“Un dia d’agost, el comitè de Cardedeu rebé una trucada d’un membre del comitè de Granollers, un tal Espinalt, demanant que l’anéssim a veure a casa seva, per un assumpte important. Cap al tard hi anàrem en Cot, president del comitè per Esquerra, i jo, secretari. Ell tenia 45 anys i era mestre d’obres; jo en tenia 22 i tot just havia acabat la carrera de dret. Ni ell ni jo coneixíem l’Espinalt, però sabíem que era de la CNT-FAI i membre destacat del comitè de Granollers.
A casa seva, un pis de planta baixa dels afores, ens obrí la porta la muller de l’Espinalt. Aquest, un homenàs d’uns 55 anys, estava menjant un plat de mongetes, en mànigues de camisa. Ens feu seure al voltant de la taula, excusant-se per rebre’ns menjant. Ens mirà sever, però no hostil, i ens digué més o menys el següent:
—Bé, companys, em voldríeu dir què heu fet a Cardedeu per la revolució? Em penso que ben poc. És que no us heu adonat que estem en plena revolució i que hem de fer neteja a cada poble? És que a Cardedeu no heu empresonat ningú? Teniu aquesta llista, de cinc carlins del vostre poble. Suposo que els coneixeu. L’hem trobada a casa del notari Puntas, capitost dels carlins de la comarca, que hem executat, junt amb el seu fill i altres carlins de Granollers. Què penseu fer amb els cinc de Cardedeu? És clar que si vosaltres no feu res, ho haurem de fer nosaltres.
D’aquesta visita no n’esperàvem res de bo, però aquest ultimàtum, amb cinc vides en joc, m’agafà d’imprevist. No tenia ni idea que fossin carlins. Jo no era del poble, hi vivia només des de feia cinc anys i dels de la llista en coneixia solament dos: el carter i un vell farmacèutic. En Cot callava. No vaig tenir altre remei que contestar jo:
—Mireu, Espinalt, la repressió a cada poble l’ha de fer el comitè antifeixista local. És l’únic que té poder per prendre decisions. El comitè de cada poble coneix els habitants i els seus antecedents. Vosaltres heu decidit que calia liquidar els carlins. El nostre comitè es reunirà i decidirà què cal fer amb els nostres carlins. Per ara no hi ha cap denúncia contra ells i és possible que no se’ls consideri prou perillosos per haver-los de liquidar. Són vells, potser nostàlgics del carlisme històric, però pacífics, gens actius. En fi, el comitè decidirà.
L’Espinalt escoltà sense interrompre’m, i contestà:
—Com es veu que ets molt jove. Dius que els vostres carlins són vells i pacífics. És clar que ho són, en la situació actual. Però si el cop els hagués trobat, no a Cardedeu, sinó, posem per cas, a Navarra, haurien col·laborat amb els militars i haurien perseguit els homes dels sindicats i d’esquerra. Mira noi, aquesta guerra és a mort i no podem ser febles. Ells maten els nostres i nosaltres hem de matar els seus. Les revolucions no es fan amb sentimentalisme, sinó amb sang...
Tot això ho deia sense enfadar-se, amb naturalitat, sense aixecar la veu. Era un diàleg entre un home gran i un noi, i em semblà que no em tenia antipatia. En tot cas, no s’oposà al que havia dit, que el Comitè de Cardedeu era el que decidiria. Això m’animà a contestar-li.
—Estem d’acord amb què la revolució no són flors i violes. Però cada poble és diferent. Cardedeu és progressista, no pas reaccionari. Les dretes i les esquerres s’han alternat a l’Ajuntament i mai no ha passat res. A Granollers les lluites socials sempre han estat molt fortes; a Cardedeu, no, tot i haver-hi dues o tres fàbriques. Allí, una repressió violenta seria contraproduent per a la revolució, aniria ‘contra el sentir general’. Ja veurem què en pensarà el comitè.
En Cot seguia de convidat de pedra. L’Espinalt ni se’l mirava. A mi em mirava dret als ulls i em semblava que no era una mirada hostil. Potser per la gran diferència d’edat.
—Si el vostre comitè no decideix eliminar els carlins, cal fer quelcom contra ells, si més no perquè sàpiguen que els coneixem, que no els hem oblidat. El vostre comitè deu tenir despeses, sous de milicians, viatges, coses així, oi? Seria just que les paguessin aquests enemics. Se’ls podria aplicar una mena d’impost revolucionari, proporcional a la situació econòmica de cadascú, no us sembla?
Escoltar això em deixà respirar més tranquil i, sense mirar en Cot, vaig contestar:
—D’això se’n pot parlar. Semblaria una bona solució. Ho explicarem al comitè.
L’Espinalt ens acomiadà:
—Feu quelcom. Altrament, haurem d’intervenir nosaltres i no serem tan benèvols...
L’endemà es reuní el comitè, al qual explicàrem la nostra visita i plantejàrem la qüestió dels cinc carlins. Com esperava, cap membre del comitè proposà matar-los i tots estigueren d’acord amb la suggerència de l’impost revolucionari. Es tractava de salvar cinc vides a canvi d’unes quantes pessetes. Quantes? No discutírem gaire. Algú proposà que fossin dos impostos de 2.000 pessetes, dos de 3.000 i un de 5.000. Consideràrem l’afer resolt.
Hi hagué, però, una cosa inesperada: els dos membres del comitè encarregats d’anar a cobrar aquestes quantitats, que eren els més exaltats, alteraren les xifres, augmentant-les del 50 per cent a quatre i doblant-les al darrer, que era un pagès ric. El comitè, en la seva reunió següent, discutí aquest abús dels dos comissionats, però resultava difícil, en aquella situació, tornar a plantejar la qüestió, que podia enverinar-se. Dels cinc carlins, el que menys es planyé fou el pagès ric, que tenia molta por. No els passà res durant tota la guerra i pogueren acollir els nacionals amb abraçades, mentre que els membres del comitè anàrem tots a l’exili”.
“Un dia d’agost, el comitè de Cardedeu rebé una trucada d’un membre del comitè de Granollers, un tal Espinalt, demanant que l’anéssim a veure a casa seva, per un assumpte important. Cap al tard hi anàrem en Cot, president del comitè per Esquerra, i jo, secretari. Ell tenia 45 anys i era mestre d’obres; jo en tenia 22 i tot just havia acabat la carrera de dret. Ni ell ni jo coneixíem l’Espinalt, però sabíem que era de la CNT-FAI i membre destacat del comitè de Granollers.
A casa seva, un pis de planta baixa dels afores, ens obrí la porta la muller de l’Espinalt. Aquest, un homenàs d’uns 55 anys, estava menjant un plat de mongetes, en mànigues de camisa. Ens feu seure al voltant de la taula, excusant-se per rebre’ns menjant. Ens mirà sever, però no hostil, i ens digué més o menys el següent:
—Bé, companys, em voldríeu dir què heu fet a Cardedeu per la revolució? Em penso que ben poc. És que no us heu adonat que estem en plena revolució i que hem de fer neteja a cada poble? És que a Cardedeu no heu empresonat ningú? Teniu aquesta llista, de cinc carlins del vostre poble. Suposo que els coneixeu. L’hem trobada a casa del notari Puntas, capitost dels carlins de la comarca, que hem executat, junt amb el seu fill i altres carlins de Granollers. Què penseu fer amb els cinc de Cardedeu? És clar que si vosaltres no feu res, ho haurem de fer nosaltres.
D’aquesta visita no n’esperàvem res de bo, però aquest ultimàtum, amb cinc vides en joc, m’agafà d’imprevist. No tenia ni idea que fossin carlins. Jo no era del poble, hi vivia només des de feia cinc anys i dels de la llista en coneixia solament dos: el carter i un vell farmacèutic. En Cot callava. No vaig tenir altre remei que contestar jo:
—Mireu, Espinalt, la repressió a cada poble l’ha de fer el comitè antifeixista local. És l’únic que té poder per prendre decisions. El comitè de cada poble coneix els habitants i els seus antecedents. Vosaltres heu decidit que calia liquidar els carlins. El nostre comitè es reunirà i decidirà què cal fer amb els nostres carlins. Per ara no hi ha cap denúncia contra ells i és possible que no se’ls consideri prou perillosos per haver-los de liquidar. Són vells, potser nostàlgics del carlisme històric, però pacífics, gens actius. En fi, el comitè decidirà.
L’Espinalt escoltà sense interrompre’m, i contestà:
—Com es veu que ets molt jove. Dius que els vostres carlins són vells i pacífics. És clar que ho són, en la situació actual. Però si el cop els hagués trobat, no a Cardedeu, sinó, posem per cas, a Navarra, haurien col·laborat amb els militars i haurien perseguit els homes dels sindicats i d’esquerra. Mira noi, aquesta guerra és a mort i no podem ser febles. Ells maten els nostres i nosaltres hem de matar els seus. Les revolucions no es fan amb sentimentalisme, sinó amb sang...
Tot això ho deia sense enfadar-se, amb naturalitat, sense aixecar la veu. Era un diàleg entre un home gran i un noi, i em semblà que no em tenia antipatia. En tot cas, no s’oposà al que havia dit, que el Comitè de Cardedeu era el que decidiria. Això m’animà a contestar-li.
—Estem d’acord amb què la revolució no són flors i violes. Però cada poble és diferent. Cardedeu és progressista, no pas reaccionari. Les dretes i les esquerres s’han alternat a l’Ajuntament i mai no ha passat res. A Granollers les lluites socials sempre han estat molt fortes; a Cardedeu, no, tot i haver-hi dues o tres fàbriques. Allí, una repressió violenta seria contraproduent per a la revolució, aniria ‘contra el sentir general’. Ja veurem què en pensarà el comitè.
En Cot seguia de convidat de pedra. L’Espinalt ni se’l mirava. A mi em mirava dret als ulls i em semblava que no era una mirada hostil. Potser per la gran diferència d’edat.
—Si el vostre comitè no decideix eliminar els carlins, cal fer quelcom contra ells, si més no perquè sàpiguen que els coneixem, que no els hem oblidat. El vostre comitè deu tenir despeses, sous de milicians, viatges, coses així, oi? Seria just que les paguessin aquests enemics. Se’ls podria aplicar una mena d’impost revolucionari, proporcional a la situació econòmica de cadascú, no us sembla?
Escoltar això em deixà respirar més tranquil i, sense mirar en Cot, vaig contestar:
—D’això se’n pot parlar. Semblaria una bona solució. Ho explicarem al comitè.
L’Espinalt ens acomiadà:
—Feu quelcom. Altrament, haurem d’intervenir nosaltres i no serem tan benèvols...
L’endemà es reuní el comitè, al qual explicàrem la nostra visita i plantejàrem la qüestió dels cinc carlins. Com esperava, cap membre del comitè proposà matar-los i tots estigueren d’acord amb la suggerència de l’impost revolucionari. Es tractava de salvar cinc vides a canvi d’unes quantes pessetes. Quantes? No discutírem gaire. Algú proposà que fossin dos impostos de 2.000 pessetes, dos de 3.000 i un de 5.000. Consideràrem l’afer resolt.
Hi hagué, però, una cosa inesperada: els dos membres del comitè encarregats d’anar a cobrar aquestes quantitats, que eren els més exaltats, alteraren les xifres, augmentant-les del 50 per cent a quatre i doblant-les al darrer, que era un pagès ric. El comitè, en la seva reunió següent, discutí aquest abús dels dos comissionats, però resultava difícil, en aquella situació, tornar a plantejar la qüestió, que podia enverinar-se. Dels cinc carlins, el que menys es planyé fou el pagès ric, que tenia molta por. No els passà res durant tota la guerra i pogueren acollir els nacionals amb abraçades, mentre que els membres del comitè anàrem tots a l’exili”.
Antoni Forné i Jou.
Trinxera formada amb sacs de sorra davant de la casa Amat de Cardedeu, la qual va ser requisada i utilitzada com a seu del Comitè antifeixista local, el 1936. Foto: Pau Fort. Fons Família Fort / Museu-Arxiu Tomàs Balvey de Cardedeu (MATBC).