Guerra i revolució contra la República
A Catalunya, el cop militar contra la República va fracassar gràcies a la resposta de les institucions i organitzacions obreres. Aquesta victòria, però, va impulsar sectors radicals a promoure una revolució contra la mateixa República.
Ramon Vilageliu
(text)
“En una guerra el país és com una bogeria, tot funciona a trompades. Es varen cremar esglésies i convents; les autoritats van procurar parar-ho tan aviat com van poder, però es va crear un estat de terror que va durar un temps”, diu la sabadellenca Cèlia Garolera Riera al llibre Remolins de la vida (1922-2009). La Cèlia, compromesa amb els ideals de la República havia estat voluntària a l’Hospital Militar i va treballar activament en la 63 Companyia, 6è grup de transports de l’exèrcit republicà. Ella, que va viure el rigor de tenir una família represaliada per l’exèrcit nacional, i que va passar anys exiliada, separada de pares i germans i del seu promès Joan Ribes Garrusset –voluntari al cos de carrabiners de l’exèrcit republicà–, va escriure les seves memòries quan ja tenia 83 anys. Parlant d’aquell inici de la guerra i la revolució que va propiciar hi diu: “no estic d’acord amb tots aquests crims, encara que entenc que una revolució no es deu poder fe d’altra manera, però és inhumà”.
La guerra i la revolució alhora
La gran paradoxa de fer la guerra i la revolució alhora l’explica acuradament un altre sabadellenc, Josep Rosas i Vilaseca. Polític i sindicalista, Josep Rosas va participar activament en els fets d’octubre de 1934 i durant la Segona República va ser regidor de Proveïments i president delegat de la Comissió d’Indústries de Guerra. En el seu llibre El ciutadà desconegut. Del Llobregat al Mapocho, editat per l’Arxiu Històric de Sabadell (2005), explica com “la Guerra Civil, doncs, va començar impulsada per dos designis revolucionaris oposats però coincidents en deixar malmesa la República. (…) I essent així que els partidaris de fer la guerra i la revolució a la vegada feien la guerra a favor de la República, i la revolució en contra d’aquesta, és endebades tot raonament per demostrar la contradicció”.
Durant aquells dies de guerra i revolució alhora escriu que: “el mite de la revolució ha restat impuls emocional a la urgent necessitat de fer la guerra. Quan les aigües turbulentes de la riuada s’hagin apaivagat, serà l’hora de posar ordre desautoritzant les activitats inconvenients. Mentrestant, els irresponsables hauran fet molts estralls irreparables comprometent el prestigi de les institucions en la defensa de les quals bona part de la joventut del nostre poble es jugarà la vida”. I d’entre aquests irresponsables remarca que “els curts de gambals, que mai no havien pogut arribar a capir que en els conjunt de la ciutadania pogués haver-hi diverses maneres de pensar, entenien que els no ajustats a la seva consigna eren traïdors. Singular manera de lluitar per la llibertat!”. Aquesta tensió, desbordava la voluntat de les institucions republicanes ja que “al feixuc fardell de problemes que el govern traginava al damunt seu va afegir-s’hi el de la revolució social que els extremistes des d’un bon principi van fer-ne consigna”.
Josep Rosas dedica un capítol del llibre a parlar de Montcada que, com él mateix diu, “va prendre fama per tenir un cementiri amb basses de calç viva, on anaven a parar molts del que morien a la rereguarda”. El coll de Montcada havia recobrat “l’espantable fama dels temps passats” com a “lloc escollit pels bandolers de manta i trabuc” i que “suara la FAI convertia en punt estratègic on operaven les seves patrulles de control”. Així, explica que “el la bossa o la vida d’aquells temps ja reculats havia sigut substituït, a gust dels nous brètols, pel comminatori Alto! el carnet de la CNT-FAI, o no es passa. És així com les patrulles de control, versió de la Guàrdia Civil amb una altra indumentària, sotmeten els que han de traspassar el lloc fatídic a una inquisitiva verificació de l’únic document vàlid, el carnet sindical (…) si l’afectat exhibeix un carnet de la UGT o altra organització política, la cosa pot acabar a trets. Alguns fets de sang queden de testimoni de com aquells patrullers administraven l’ordre i la justícia pel seu compte. A vegades naixien disputes perquè alguns d’aquests, que no sabia llegir, miraven el document capgirat”.
La violència descontrolada
L'historiador Joan Villarroya i Font, en parlar de la violència d'aquests escamots –a la seva tesi doctoral Violència i repressió a la reraguarda republicana 1936-1939–, explica com Josep Puig i Cadafalch, ex-president de la Mancomunitat volent explicar-se el vessament de sang va anar-se'n a Perpinyà, a llegir la història de la Revolució Francesa, i va explicar que "quan en vaig sortir m'havia tret, almenys, un pes de sobre. Sabia que aquella fúria d'assassinar, desbordada, no era característica ni exclusiva de la nostra terra, i que en d'altres països, posats en situacions anàlogues, també es produïa".
Ara, però, l'agitació i la propaganda havien reforçat i irritat encara més una massa de persones que participaven d'uns referents establerts pel broc gros, amb consignes com les de la publicació Avant del dia 22 de juliol de 1936: "El foc ho purifica tot [...] A dins de les esglésies s'han preparat cops d'estat, grans traïcions al poble, actes monstruosos de vandalisme en èpoques inquisitorials, assassinats freds i premeditats contra adversaris. Des d'allí s'ha enganyat sempre i s'ha escanyat al poble treballador. En els pits dels obrers, a través de tots els segles, hi niua un instint espontani d'odi i de venjança. N'hi ha hagut prou que es presentés l'ocasió de deixar manifestar-se aquest odi i aquesta venjança. I s'han incendiat esglésies i cases de religiosos. Ells representen l'opressió de segles de l'Església, el despotisme desenfrenat i el terror refinat dels homes amb sotana. Res no hi havia segur al seu costat. Tot queia sota el seu domini brutal. No és d'estranyar, doncs, que les masses populars hagin anat a manifestar la seva protesta cap als edificis religiosos. [...] En aquells moments de lluita aferrissada era igual l'església gòtica com una església feta amb rajola o pedra blanca. Només s'hi veia la cova de la reacció clerical i feixista. Val més la vida dels obrers que totes les esglésies! Per arribar a la nostra societat cal sacrificar-ho tot".
El fet és que, a Catalunya, a l'inici de la Guerra Civil, la propaganda republicana (Generalitat, sindicats i partits) va mobilitzar obrers i milícies amb cartells, ràdio i premsa, exaltant la revolució i la lluita antifeixista i, alhora, va reforçar el control social i la repressió dels sospitosos contraris. Una vegada aquesta alenada d'exaltació revolucionària havia arrelat en una part important de la societat, l'espoleta de l'aixecament feixista va enllestir la feina. Com diu Joan Villarroya i Font: "avui en dia resta clar que el procés revolucionari que s'endegà a Catalunya a partir de finals de juliol de 1936, es produí no per pròpia iniciativa dels revolucionaris, sinó com a conseqüència del fracàs de la sublevació militar que a Catalunya s'inicià la matinada del 19 de juliol de 1936".
Sobre els més exaltats, la punta de llança d'aquesta revolució improvisada, Jaume Miravitlles –dirigent d'ERC i promotor del Comissariat de Propaganda de la Generalitat, una oficina que ell mateix va presidir i que tenia per objectiu enfortir la batalla del relat amb un musculós aparell comunicatiu– es preguntava qui eren aquests que cremaven esglésies i reprimien a tort i a dret en nom de la revolució: "A França foren els sans culotte; a l'Argentina de Perón, els descamisados. Qui eren a Catalunya?". Joan Villarroya dona la resposta en boca de Aurelio Fernández, un dels dirigents més impetuosos de la FAI: "La revolución la han hecho los de siempre: ¡los piojosos!".
Incontrolats i homes d'acció
La lògica d'aquesta la interpretació històrica concreta i el fanatisme inculcat per les consignes de la propaganda del procés revolucionari –que intensificava la convicció de la complicitat de l'Església amb el cop d'Estat feixista–, va exaltar demolidorament la fúria revolucionària. Centenars d'esglésies cremades, i assassinats van proliferar a tot arreu abans que la Generalitat tornés a fer-se càrrec del control institucionalitzat de la violència. Així, Josep Rosas i Vilaseca explica que, "les pastorals, proclames bèl·liques, dels prelats Gomà, Pla i Deniel, com la veu de Déu bel·ligerant a la banda dels facciosos en la contesa, en són un testimoni lapidari, acusador, que el temps no esborrarà de la història" i, per contra, l'historiador i monjo afirmava Hilari Raguer Suñer, "aquella fúria revolucionària castiga justos per pecadors, particularment a Catalunya" on, justament, hi havia esperits més oberts i més favorables a les noves formes dins del sector catòlic.
Aquells piojosos que deia l'arrauxat Aurelio Fernández eren els executors d'incendis, assassinats i pillatge. I segons explica Patxi Ocio Casamartina a la seva tesi doctoral De la destrucció a la salvaguarda. Les vicissituds del patrimoni artístic al Vallès Occidental durant la Guerra Civil "molts dels incendis es feien incentivats per gent forastera". Així, explica que "en alguns indrets hem pogut veure com la gent de la població generalment es negava a incendiar els seus temples, com és el cas de Castellar del Vallès o Castellbisbal, i que l'única opció que els quedava era cremar el seu contingut per tal de, almenys, conservar l'edifici. Això responia a les amenaces dels diferents grups d'incontrolats que patrullaven la zona tot vetllant que tots els temples acabessin afectats per les flames".
Es tracta, però, de grups d'incontrolats que –com explica l'historiador de l'art Joan Bosch Ballbona a El patrimoni artístic català durant la Guerra Civil des de les metodologies de la història de l'art: processos de destrucció– "ja no podem mirar-los com a una energia amorfa, perquè en sabem cada vegada millor les motivacions i la composició humana. Sabem qui eren aquells anomenats homes d'acció, conductors dels cotxes fantasma, partidaris del consell de cuneta, menjacapellans: membres de comitès amb tràgiques responsabilitats en els assassinats d'eclesiàstics i de persones significades de dretes i, és clar, en la devastació dels temples (…), com les accions de Saturnino Nicolás Antolino, el Lino, a Sabadell o les de Pedro Alcocer Gil (1906-1992) i la seva colla, Los Chiquillos del Pedro, a Terrassa,". El cert és que als revolucionaris honestos se'ls uniren massa sovint individus sortits de sectors socials marginals que decantaren cap a actituds inacceptables als comitès o patrulles de control que es van formar espontàniament una vegada sufocada la rebel·lió militar. I, encara, l'excarcerament indiscriminat va augmentar la gravetat del problema.
Així, com explica el prohom terrassenc Joan Duch i Agulló al seu llibre Anys negres (1936-1939), “l’ambient a la ciutat si el posem en percentatge diríem que el primer dia era d’un vuitanta per cent contrari als militars. En cremar esglésies i convents, baixà a un quaranta, ara quan els assassinats s’han estès ha baixat a un deu per cent o menys. Serà, em sembla, molt difícil que torni a pujar”.
Els responsables d’aquest daltabaix, els defineix Josep Villarroya com a “homes d’acció situats a ciutats mitjanes de Catalunya que actuen segons una radical animositat contra els qui consideren enemics polítics, on també hi apareix un tret comú general de menyspreu absolut a la vida humana. Serien aquells homes d'acció que tothom sap quina repressió exerceixen, saltant les barreres de la legalitat revolucionària i inclús imposant-se per la força a qui pretén oposar-se a la seva ferotge i violenta actuació. Són homes com Lino y sus muchachos de Sabadell, Pedro Alcocer y sus chiquitos de Terrassa amb una llarga llista d'assassinats dels quals a ells se'ls responsabilitza. Són els grups purificadors, els partidaris de destruir els vestigis del passat d’arrel”. Joan Duch explica una topada amb un d’aquests grups: “De sobte ens trobàvem enrondats de quatre o cinc xicots joves amb revòlvers al costat. Invitaren a Pere Père [un jove industrial llauner] a pujar a un cotxe que restava ran de la vorera de l’altra part del carrer (…) Nosaltres havíem restat empalmats. Fins aquell dia no havíem vist de prop els Chiquillos de Pedro com els deien. Què fer?”
Objectius diferents, resultats semblants
Si l’objectiu dels militars facciosos era d’aturar la República, prostrar-la i aixafar-la, la resposta apassionada de les institucions republicanes i d’organitzacions com la CNT i FAI va provocar l’esclafament del seu aixecament a Catalunya. Alhora, però, l’embranzida d’aquesta victòria inicial va fer vessar l’anhel, covat des de feia temps en sectors obreristes, de revolució justament contra la mateixa República que inicialment havien defensat. “En oposició, més aparent que real, a les dretes”, diu Josep Rosas i Vilaseca, “l’objectiu dels rabiosos extremistes era interrompre també el procés normal del règim per saltar, cavalcant sobre l’esquena d’una quimera, al bell mig del comunisme llibertari. Constatem que, referent a l’acció d’interrompre el procés vital de la República, la coincidència dels dos extrems era absoluta”.
“Aquella República que albiràvem més enllà, com una fita molt difícil d’assolir”, que deia Amador Garrell a La Gralla, doncs, va continuar molt lluny, envoltada de pressions que la feien inassolible.
Carpeta Guerra i revolució de 1936
