Durant la segona meitat del segle XIX, Sabadell era una ciutat que creixia en tots els àmbits. La construcció del Ferrocarril del Nord (1855) havia afavorit l'entrada de carbó procedent d'Anglaterra per resoldre les necessitats energètiques dels vapors i el creixement de les fàbriques esperonava aquella antiga vila medieval a convertir-se en una ciutat moderna cada vegada més extensa i poblada.
Aquest auge de la indústria tèxtil llanera va consolidar la burgesia com una classe social emergent i poderosa. Aviat la fotografia, presentada a París el 1839, va seduir-la per la seva modernitat i realisme. A Sabadell, pintors com Lluís Vermell Busquets o Josep Margalef Sirvent van ser els primers que en van explorar les possibilitats.

Els iniciadors
Lluís Vermell, conegut pel malnom del Pelegrí, era un dels pintors miniaturistes més prestigiosos del Principat. Per guanyar-se modestament la vida recorria pobles i ciutats oferint retrats de colors sobris i harmoniosos que destacaven pel seu puntillisme. Oprimit per l'èxit de la fotografia es va veure obligat a baixar preus i a deambular per llocs on encara no hagués arribat el que ell mateix anomenava "la portentosa màquina de Daguerre". Entre 1843 i 1856 va fer estades curtes a Sabadell i el Museu d'Art en conserva algunes peces, entre les quals una fotografia en suport paper enganxada sobre un cartró i retocada amb aquarel·la. Aquest retrat masculí de tres quarts exemplifica les tensions entre la fotografia i la pintura en el camp del retrat a mitjans del segle XIX i demostra com alguns pintors van acabar cedint per incorporar-la com a suport a les seves creacions.
Pel que fa a Josep Margalef, era un retratista i pintor que va arribar a Sabadell l'abril de 1854. Al seu voltant es va aglutinar un primer nucli d'artistes locals que es van dedicar a la pintura de temes casolans i religiosos mostrant una bona dosi de realisme, amb especial atenció als detalls. L'Arxiu Històric de Sabadell conserva una fotografia autoria de Margalef que mostra un infant de la família Sanmiquel i gràcies a una anotació en el revers podem datar la peça amb exactitud: el 26 de febrer de 1861, un fet gens habitual. Aquest modest exemple de retrat burgès és un ambrotip, un procediment fotogràfic típic de mitjans del segle XIX que crea una imatge positiva sobre una placa de vidre a partir del procés del col·lodió humit. Per dotar-lo de major realisme, l'autor el va acolorir i, a data d'aquest article, es pot considerar un dels retrats fotogràfics més antics fets a la ciutat.
El pont de la Salut vist des de la llera del riu Ripoll amb el molí de Ca la Daniela. Aquesta infraestructura formava part del camí veïnal que unia Sabadell amb Caldes de Montbui. L'obra va ser finançada per la Diputació de Barcelona entre 1862 i 1864. Autor: Desiré Corbin, director fotógrafo de l'estudi Rovira i Duran. Arxiu Històric de Sabadell.
En aquest context, cal destacar que Barcelona havia estat una de les primeres ciutats del món on científics progressistes, moguts per un interès purament cultural, van promoure la pràctica de la fotografia. En un primer moment, els professionals del retrat eren estrangers que feien d'Espanya un mercat on treballar sense competència. Les Rambles i els carrers adjacents de la capital catalana es van convertir en l'eix principal on situar els seus estudis fotogràfics. Aviat la burgesia sabadellenca hi va establir contacte i, aprofitant viatges de negocis o moments de lleure, es van deixar seduir pels aparadors on els fotògrafs mostraven els seus treballs.
Un exemple d'aquests retrats exclusius a l'abast de molt poques butxaques són els dos daguerreotips de la família Viladot que també es conserven a l'Arxiu. L'autoria és de l'estudi Franck i Wigle, situat a la Rambla del Centre número 18 de Barcelona, i es poden datar a principis de la dècada de 1860. Aquesta prestigiosa societat estava formada pel fotògraf francès Franck de Villecholle i el litògraf gal·lès Alexander Wigle.
Seguint un fil cronològic, el primer testimoni de la meva transformació de l'entorn urbà sabadellenc són dues fotografies del pont de la Salut realitzades el 1864. Va ser un encàrrec de la Diputació de Barcelona a l'estudi barceloní Rovira i Duran per un import de 1860 rals de bilió, una despesa inclosa en el capítol d'imprevistos durant la construcció del pont. Aquestes imatges van servir per difondre la nova realitat urbanística de la ciutat amb una doble finalitat: en primer lloc propagandística, per donar a conèixer el progrés de la societat en temps de la reina Isabel II, i per altra banda pedagògica, ja que es podia contemplar la bellesa de la infraestructura sense necessitat de desplaçar-se a contemplar-la. Realitzar aquest tipus d'encàrrecs era una feina feixuga i costosa pels fotògrafs perquè s'havien de desplaçar amb equips voluminosos, que podien arribar als 300 quilos, per camins o, en el millor dels casos, trams de ferrocarril recentment inaugurats.

El primer reportatge amb vistes a la ciutat
El 1881 es dona un nou pas endavant amb la publicació del Panorama Fotográfico de Sabadell, el primer reportatge amb vistes urbanes de la ciutat. L'obra tenia una clara voluntat de destacar el pes de la indústria sabadellenca vinculant-la a valors com el progrés i la modernitat. De fet la idea no era nova perquè els promotors del projecte, el fotògraf barceloní Joan Martí Centellas i l'impressor Antonio Vives Pujol, anteriorment ja havien publicat amb èxit els àlbums de vistes Las Bellezas de Barcelona (1874) i Las Bellezas de Gerona (1877).
Segons l'ambiciós projecte inicial, el Panorama Fotográfico de Sabadell s'havia de vendre per fascicles col·leccionables. Cada mes es distribuiria entre els subscriptors un quadern amb tres làmines de grans dimensions amb una fotografia enganxada i contornejada per una orla a dues o tres tintes. En total es preveia que tindria unes 30 o 40 imatges, cosa que mai va succeir. De fet, el camí mai va ser planer perquè algunes publicacions satíriques de l'època van riure-se'n de la iniciativa del fotògraf Joan Martí al·legant que a la industriosa ciutat de Sabadell no hi havia res a retratar més enllà d'unes fàbriques sense cap interès estètic. Per finançar-se, Vives i Martí van comptar amb el suport del consistori i el resultat va ser una "espléndida publicación" destinada a un públic selecte però amb només 13 làmines.
Escollir Sabadell per fer un àlbum de vistes fotogràfiques per davant d'altres capitals de província com Tarragona o Lleida deuria ser una decisió agosarada. Era un moment dolç en la carrera de Joan Martí que atresorava una merescuda fama entre la seva clientela i alhora comptava amb el suport de Pedro Vives, un impressor amb bons contactes a la ciutat perquè el seu pare va tenir una sucursal del negoci familiar a la cèntrica Rambla, entre 1858 i 1870. El prospecte del Panorama, publicat el març de 1881, justificava la tria de Sabadell perquè era una alegre y pintoresca ciudad que señorea con sus numerosos y opulentos edificios (...). La que era, hasta principios del segundo tercio del siglo actual, modestísima villa se ha colocado en estos últimos cuarenta años a la altura de las más importantes poblaciones del Principado.

El retrat d'estudi
Tornant al camp del retrat d'estudi, l'avenç de la tècnica havia afavorit el sorgiment d'una nova indústria: la dels establiments fotogràfics. Durant el segle XIX Barcelona va ser la ciutat de l'estat espanyol amb més negocis de fotografia. Una vitalitat que també va marcar el caràcter sabadellenc perquè al principi aquesta proximitat va suposar una competència insuperable i la burgesia preferia desplaçar-se a la metròpoli per fruir dels serveis d'un fotògraf reconegut i obtenir un producte exclusiu.
Potser una de les imatges que millor exemplifica aquesta tendència és el retrat de grup dels fundadors de l'Institut Industrial de Sabadell el 1864. Liderats pel totpoderós diputat i empresari Pere Turull Sallent, els dotze membres de la junta directiva van anar passant per l'estudi del fotògraf barceloní Joan Martí Centellas. Sí, el mateix fotògraf que anys més tard acabaria publicant el Panorama Fotográfico de Sabadell. Les casualitats, doncs, no existeixen. Com a detall curiós, fixant-se en l'expressió corporal dels protagonistes, es pot apreciar que la imatge és un muntatge perquè l'agenda dels poderosos empresaris sabadellencs no els va permetre acudir conjuntament a l'estudi del fotògraf. D'aquí la necessitat de comptar amb unes mans expertes per fer un treball tan acurat.

Fotògrafs ambulants
La ferotge competència va empènyer molts fotògrafs professionals a transitar per altres ciutats de l'estat i a emprar tot tipus d'estratègies per captar nous clients. Els anomenats "fotògrafs ambulants" també van arribar a Sabadell. El primer en fer-ho va ser l'italià Giovanni Davicce Corado entre novembre de 1866 i abril de 1867. Malgrat haver treballat a Torí i Bèrgam, Davicce ja constava com a fotògraf en actiu a Barcelona des de 1865 amb el nom comercial de Fotografia Veneciana, un reclam per a la clientela que pretenia evocar les famoses veduta o vistes urbanes de la pintura italiana. Els seus retrats, en format carte de visite (64x100 mm), són de factura senzilla i predominen els fons neutres amb mobiliaris austers.
Malgrat les llacunes documentals, segurament el següent fotògraf professional de Sabadell va ser Domingo Benessat Folch. Era membre d'una família burgesa acomodada de la ciutat i és probable que adquirís els coneixements de química necessaris per treballar en la fotografia a través del seu oncle Felip o el germà Francesc de Paula, farmacèutics de professió. Es disposa de poca informació de la seva vida però destaca que entre les dècades de 1860 i 1870 tenia l'estudi al carrer Montserrat de Sabadell, al costat de Davicce. Una dubtosa coincidència?
Retrat d'estudi del fabricant Joaquim Garriga Amigó, autoria de Fotografía de la Yndustria, el nom comercial de Domingo Benessat. Font: Temputeca de la família Garriga / Arxiu Històric de Sabadell.
Malauradament, a l'edat de 44 anys, Benessat va morir a Sabadell el 21 de gener de 1883, d'una congestió pulmonar, una penosa malaltia habitual entre els fotògrafs que manipulaven i inhalaven productes químics en els seus laboratoris. En el revers d'alguns dels seus retrats d'estudi apareix una musa flanquejada per la roda d'una indústria i tres xemeneies. Sens dubte una clara al·lusió a la puixança econòmica que vivia la ciutat.
Als pioners Davicce i Benessat aviat els van seguir d'altres com F. Sánchez (ca. 1875-1880) i establiments amb noms tan suggeridors com La Gran Fotografia Eléctrica (1884) o La Fotografia Instantánea (1886). L'aparició de nous avenços tècnics i la competència frenètica havia provocat una crisi permanent en el sector del retrat d'estudi. Només els que van saber adaptar-se als gustos canviants dels seus clients mantenint uns estàndards de qualitat a bon preu van sobreviure. Els anuncis publicats a la premsa ens mostren cartes de servei variades a preus ajustats. Però aquesta és una altra història.