L'estiu del 1936, arran del cop d'estat i l'esclat de la revolució social, el Vallès sencer va viure una onada de violència anticlerical que va afectar la pràctica totalitat dels municipis. La destrucció no només va consistir en incendis, sinó també en el saqueig de retaules, imatges i arxius parroquials, en el que va ser el primer fet de gran impacte a les poblacions durant aquells dies.
A Polinyà, el 24 de juliol del 1936, hi van arribar camions de les patrulles de control de Sabadell i de la rodalia: "aquí a la crema s'hi presentaren amb el mocador vermell els de la Pedrera de Caldes, els de la Uralita de Cerdanyola, els cimenters de Montcada i hi va col·laborar més d'un del poble", tal com ho va testimoniar Miquel Bonamich Urpina en unes declaracions a l'article "Introducció a la història de Polinyà" de la revista Recerca de l'Arxiu Municipal de Castellar del Vallès, número 8. L'Ajuntament de Polinyà n'estava assabentat i l'agutzil es va veure forçat a passar per tots els carrers anunciant el fet.
Tanmateix, no a tot arreu va ser així. A Castellar del Vallès, on va arribar-hi des de Sabadell la patrulla del Lino, que es proposava arrasar totes les esglésies de la comarca, començant per la dita Catedral del Vallès d'aquella localitat, li van parar els peus. Els del comitè castellarenc li van argumentar que els acords eren presos pel comitè local i que ni ell ni els seus companys no els podien modificar. Després de moments de tensió, els revoltats sabadellencs van haver d'abandonar la vila.

Activisme destructor imparable
On les patrulles de Sabadell van tenir un activisme imparable va ser a la seva ciutat quan, el 21 de juliol de 1936, van cremar de manera gairebé simultània les esglésies de Sant Fèlix, de la Immaculada (els Escolapis), de la Puríssima i de Sant Salvador.
Paral·lelament, a Terrassa els incendis també van ser devastadors, ja que l'església del Sant Esperit —la catedral actual del Vallès— va ser cremada i va perdre el retaule barroc i l'orgue, i a les esglésies de Sant Pere s'hi va cremar l'orgue i algunes imatges. Amb tot, el conjunt monumental de la Seu d'Ègara es va salvar de la destrucció total gràcies a la ràpida actuació de la Junta de Museus local, que el va declarar Museu Arqueològic. L'església de Sant Josep i el convent adjunt també van ser objecte d'atacs. A Sant Cugat el monestir romànic va ser assaltat i incendiat parcialment, tot i que l'estructura i el claustre van sobreviure. Es va perdre mobiliari i part de l'arxiu. A Sant Llorenç Savall l'església parroquial va quedar pràcticament derruïda pel foc i a Rubí l'església de Sant Pere va patir la crema de retaules i imatges de gran valor artístic.
Tot i que l'estiu de 1936 va ser el moment de màxima destrucció pel foc, durant els mesos següents moltes de les esglésies cremades van ser utilitzades com a magatzems —com ara a Polinyà i Sentmenat—, garatges —a Terrassa o Ripollet— o fins i tot mercats, com a Caldes de Montbui o Castellar del Vallès. En aquest darrer poble el peix es col·locava a les patenes emprades en la consagració eucarística, cosa que provocava sensacions estranyes a més d'un.

Confondre el Papa amb el pare
Els patrullers dels pobles també van rebre ordres de passar per les cases a recollir tots els objectes religiosos que trobessin. A Sentmenat va passar una anècdota curiosa, explicada generació rere generació: en una casa, els patrullers van preguntar qui era la persona pintada en un quadre del menjador i quan la noia els va dir que era "el papa", el requisador va respondre: "bé, si és el seu pare no el cremarem, pero té pinta de capellà". Es tractava del Papa Pius XI.
La gent del poble de Sentmenat va amagar molts objectes religiosos, però per no ser mal vists pels que aleshores manaven, també es van desprendre de molts que, en conjunt, van omplir una carretada portada per Valentí Francès i que va anar a raure a una gran foguera que varen encendre a l'aleshores camp de la Colomina.

Sant Esteve de Granollers, doblement cremada
A Granollers el 20 de juliol de 1936 es van cremar els primers edificis religiosos, començant per l'església i la rectoria de Sant Esteve, patró de la ciutat. L'endemà les autoritats municipals, seguint ordres de la Generalitat, van iniciar mesures de salvaguarda del patrimoni, amb un ban públic que feia saber que el saqueig dels edificis era un demèrit per a la revolució i que els qui s'hi dediquessin serien jutjats. Amb tot, Sant Esteve encara va tornar a ser incendiada posteriorment.
El periodista granollerí Miquel Joseph i Mayol, funcionari de Cultura de la Generalitat i incorporat al Servei de Protecció del Patrimoni, al llibre El salvament del patrimoni artístic català durant la guerra civil (1971) ho recorda així: "L'església de Sant Esteve, després de ser incendiada, fou derrocada per donar feina als parats del ram de la construcció. L'arquitecte cap de serveis de Monuments de la Generalitat, senyor Martorell, assabentat de la demolició del temple, es traslladà a Granollers amb el propòsit d'evitar-ho. Tot fou inútil. Jo també, abans, ja havia tractat de dissuadir els qui treballaven amb tant d'afany en la destrucció del temple gòtic; en va. L'arquitecte Martorell aconseguí l'autorització per fer unes quantes fotografies exteriors, des de diversos angles, especialment del campanar, que gràcies a la nostra insistència consentiren a deixar en peu" També explicava que "alguns fragments dels relleus de fusta policromada de la trona (segle XV), i altres del retaule barroc de la capella del Roser foren salvats pel pintor Vicent Albarranch i conservats al museu".