A totes les biografies de la cantant Anna Andreu (Sant Quirze del Vallès, 1988) figura que és originària de Sant Quirze del Vallès. Fa temps que viu al barri barceloní de Sants, però està orgullosa de la seva infància i joventut marcades per l'entorn natural del Vallès. Al disc més recent, Vigília, recupera els "tres turons fan una serra" en una enginyosa paràfrasi del vers de Joan Oliver. En parlem en una conversa transparent i sincera, com el so de les seves cançons, i reflexiva, com els seus versos.
La cantant i autora és una de les veus de més renom en el terreny de la música actual. La santquirzenca ha fet una trajectòria singular. Sense passar per les acadèmies musicals de nomenada, va començar a dedicar-se plenament a la música ja acomplerts els 30 anys. I amb menys de deu anys ha cuinat tres discos que conformen un conjunt consistent, ben considerat per la crítica i fins i tot guardonat: premi Enderrock al millor disc d'autor per La mida; el 2023, el single Quietud va merèixer el premi Ramon Muntaner del Certamen Terra i Cultura, i Calandria un premi Núvol 2025 a creadors de menys de 40 anys. Els ingredients són una cançó natural, amb veu i guitarra per una banda, i la percussió de la seva companya Marina Arrufat. És la dimensió sonora d'unes lletres que transporten a les sensacions més íntimes, a pensaments oberts.
Andreu reconeix que no ha tingut "una vinculació gaire estreta amb el poble" de Sant Quirze, però "m'he criat al Vallès", afirma. Recorda que "tots els veïns jugàvem al carrer i corríem pels boscos: al darrera de casa hi havia camins de terra. Fèiem els focs de Sant Joan... Teníem molta relació amb la gent del voltant", exposa. Un cop acabada la carrera de psicologia a l'Autònoma de Bellaterra, als 23 anys va començar a viure a la capital catalana.

L'impuls cap a la música
Durant un temps va compaginar la praxi del títol universitari amb la música, en bona part formant duet amb Andreu Pagès, sota el nom Cálido Home. Havia "descartat durant molt de temps" la idea de dedicar-se plenament a la música: "Mai no ho he viscut com una vocació o un somni", admet. Però va conèixer la Marina Arrufat, parella i companya de projecte, i va ensenyar les cançons a una productora, "i així va començar tot", explica. El primer disc, Els mals costums, que va sortir en ple confinament per la Covid, era un conjunt de cançons molt íntimes "i la gent se'l va fer seu", corrobora: "Em va impulsar el fet que algú confiés en mi i em digués que seria una pena que no ho fes", conclou.
Cançons com Torrent sanguini van esdevenir un tema recurrent en ràdios i el nom d'Andreu es va escampar ràpid amb el boca-orella, també digital. Després va venir La mida, que va tornar a entusiasmar el seu públic. Si no fos perquè se n'esperen més, Vigília (2025) és un treball de consolidació. L'elaboració del disc i la presentació van coincidir amb el procés de tenir un fill amb la Marina, i això ho ha fet tot especial: "Vaig escriure les lletres abans de ser mare. Després va sortir el disc i va néixer el nostre fill, i ara soc una persona molt diferent. Ara llegeixo les cançons en aquesta clau", se sincera. I és que, en certa manera, versos que es poden llegir en clau d'un sentiment de pèrdua, com "quan la teva boca m'anuncia el desastre / que jo no vull veure", o bé "Soc jo mateixa el meu botxí / morta la cuca mort el verí". En la situació actual, tot canvia: "Sí, en aquest sentit sí", reconeix. "Ara soc una persona nova, i això també és una pèrdua, però recorda que les seves lletres són obertes, i permeten mil significats".

Apel·lar a allò col·lectiu del llenguatge
Parlem de com arriba a fer aquests versos: "Tiro dels somnis, de memòries de quan era petita, i miro de transformar-ho en una estètica bonica, sempre intentant de fugir d'allò més explícit i del moment". I afegeix: "Apel·lo a allò col·lectiu del llenguatge: si poses molta atenció, aconsegueixes que allò íntim passi a ser col·lectiu i això és el que li dona potència". Les cançons, de dos minuts llargs o tres, són una síntesi de pensaments que Andreu elabora "a força d'anar sublimant, sublimant, sublimant: de deixar estar allò que no és necessari i quedar-te allò que et convenç realment i al final fas vuit cançons i surt un disc".
Un cop publicada la música, Andreu es reserva per a ella allò que volia dir a cada cançó, perquè si ho fas "mates aquesta riquesa, tota la paleta de pensaments que et pot venir al cap" afirma. Amb tot, amb Turons Anna Andreu fa una excepció i reconeix allò que li evoca ara mateix: "Jo soc d'un arbre gegantí, / la branca torta / que sembla borda però aguanta el niu". Justament: "ara el niu és la família. Em sembla un vers molt bonic". Concretament és en aquesta cançó on fa l'ullet als seus orígens vallesans: "És una geografia molt humil. Com a nena, recordo que el bosc de davant de casa em semblava la immensitat més gran. Ara hi vaig i són quatre pins", del que n'ha fet un espès bosc musical capaç d'embellir el paisatge sonor de tot el país.