Després de tota una vida dedicada a la psicologia i a la pedagogia, als 83 encara té forces per seguir pedalant...
Ara estic centrada en dos projectes sobre educació que he vist néixer i que no vull deixar. Un és la Xarxa d’Expertesa per a la Construcció del Coneixement Compartit (Xec3). Amb l’altre generem sociogrames per conèixer la dinàmica d’un grup classe concret i que el professorat hi pugui intervenir pedagògicament. També dedico molts esforços a reivindicar que la gent gran encara tenim ganes de participar en el dia a dia de la societat.

Anem a pams. Què és el Xec3?
És un espai que posa en contacte alumnes de batxillerat, professorat i persones sèniors. Aquestes, jubilades de diversos àmbits, ajuden als alumnes a fer el treball de recerca en temes específics sobre els que tenen expertesa professional i el professorat tutoritza els treballs. Per exemple, un alumne volia fer un treball sobre el trasplantament de cor i nosaltres, en el programa, li vam buscar un cardiòleg. Hi guanya tothom: l’alumne per fer el treball; el mentor es recicla i el tutor del treball aprèn sobre un tema que li és poc conegut. Per participar-hi només cal apuntar-se al web del Xec3. Ara tenim més de cent mentors i n’hi ha que es queixen perquè no tenen demanda. Però això depèn dels temes que trien els alumnes. I d’alumnes que sol·liciten mentoria en tenim una quarantena cada any. També oferim aquest tipus de suport per a treballs de final de grau universitari però són menys freqüents.

I amb l’altre projecte, la generació de sociogrames per conèixer la dinàmica d’un grup classe, què s’aconsegueix?
Aquest és un projecte del Grup de Recerca, Orientació i Desenvolupament Educatiu (GRODE) de la UAB, que vaig crear amb deu persones més quan era professora en actiu. Ara només en quedem dues. Tot el procés és telemàtic, a traves d’una pàgina web amb clau de pas. Els alumnes veuen les fotos de tots els companys. Els surten diverses preguntes, com ara amb qui volen i no volen jugar o qui pensen que vol i no vol jugar amb ells. El programa treu un informe de cada alumne on es veuen molt clares les acceptacions, rebutjos i, sobretot, percepcions. Això ho té el professorat de tota l’escola, no només el tutor de la classe. L’informe permet veure si l’alumne és conscient del lloc que ocupa en el grup i de com el veuen els altres. Amb tot això el professorat pot intervenir per afavorir la convivència i que tothom es trobi a gust. Aquest curs tenim disset escoles apuntades, bàsicament del Vallès. En surten resultats sorprenents.

“Als infants, els ho volem posar tot molt fàcil i ens fa por ser rigorosos”

Els estudis evidencien que els resultats educatius a Catalunya són cada cop pitjors. Com s’explica?
No ens podem permetre el fracàs escolar que tenim. Expulsem alumnes quan no es porten bé o fan alguna malifeta. No és obligatori anar a escola fins als 16 anys? Doncs per què els feu fora? Fins aquesta edat han d’anar a l’escola, els agradi o no. Hi ha països on expulsar alumnes és il·legal. A vegades les actituds són demandes d’atenció que cal considerar. Crec que també hi ajudaria que cada alumne tingués un tutor per tota l’escolaritat a banda del seu tutor del curs. Que el nen o nena sàpiga que si té algun problema o inquietud del tipus que sigui pot parlar amb aquesta persona de confiança. Els alumnes amb menys recursos tenen menys oportunitats perquè la família no pot permetre’s un reforç o perquè tenen una altra cultura. Els que tenen suport a casa tenen més possibilitats de ressituar-se; la família hi posa diners i acaben millorant els resultats. Però qui no s’ho pot permetre queda enrere malgrat la preocupació familiar. Estem fent una bretxa i no només digital perquè tots tenen mòbil. Crea més bretxa l’escola que no pas la tecnologia.

La manera d’ensenyar a l’escola ha anat evolucionant però sembla que no ha anat massa bé.
Amb la idea que l’ensenyament ha de ser divertit no sempre es fa èmfasi en que és interessant, necessari i també s’aprèn. Les equacions no són divertides ni ho seran, el que hem de fer és captar l’atenció dels alumnes i que sigui interessant per ells. I si no és divertit, doncs no ho és. Hem de buscar recursos perquè s’entenguin les matemàtiques, el llenguatge, la música, la poesia... i ho practiquin en el seu dia a dia perquè són eines que faran servir al llarg de la seva vida. Els ho volem posar tot molt fàcil i ens fa por ser rigorosos.

Com es pot millorar el sistema educatiu per revertir aquest retrocés?
La qüestió sindical és important, però hem de recuperar la qüestió pedagògica. No només cal ser treballadors de l’educació sinó també educadors de l’educació. Si vas deu minuts abans que els infants arribin a l’escola ja els reps i veus amb quin estat d’ànim venen. A l’hora del pati, pots oferir-te a jugar amb ells, en funció de l’edat, esclar. A secundària, que ja són més grans, estar per allà i interaccionar-hi sense fer de mare. Que sàpiguen que, com a mestres, ens preocupem per ells, interessar-s’hi, què fan, de què parlen. Encara que no ho sembli aquest acostament el demanen a crits.

Pot millorar el seu rendiment acadèmic si el professorat passa més estona amb l’alumnat?
S’esforçaran una mica més perquè amb més estona plegats hi ha una major vinculació. Tot el que és acostament millora el benestar emocional i, a la pràctica, el seu rendiment acadèmic. També podríem parlar de la música. A les escoles continua sent una maria i el professorat de l’assignatura sol ser el substitut de torn. Que se senti i s’aprengui música és molt important pel seu aprenentatge, pero ens ho hem de creure. Cal anar més enllà d’ensenyar què són les notes blanques i les negres, que és el què massa sovint s’acaba fent.

És partidària d’encomanar deures per fer a casa?
No, és una estafa i un greuge per a les famílies, especialment les que tenen horaris complicats i menys recursos. Els deures s’han de fer a l’escola. Ara bé, soc partidària de demanar tasques per casa si estan vinculades amb la vida quotidiana. Per exemple, fer la llista de la compra, anar a comprar, fer una truita, etc. Anant a la botiga també s’aprèn perquè fas operacions matemàtiques i compares preus. Amb aquestes tasques quotidianes l’infant no fa deures escolars però està aprenent. Després a l’escola es pot tancar el cercle compartint, amb la resta de companys, què van sopar anit o quant valen els ingredients. Que cadascú expliqui com fan l’amanida a casa seva és també una manera de veure les diferències culturals i entendre millor la diversitat. Tota la vida quotidiana que entri a l’escola ens serveix per consolidar competències. I si vols que faci alguna tasca a casa has de garantir que la faci sol. Amb els deures que es posen avui en dia els professors avaluen la feina que s’ha fet a casa, no el que ha après l’infant. I molts cops són els pares qui ho acaben fent o guiant massa l’infant. Fins i tot hi ha qui prefereix pagar algú perquè l’ajudi. Això sí hi ha diners, clar; si no n’hi ha, van perduts i això ja crea diferències.

“Els deures són un greuge per a moltes famílies; soc més d’encomanar tasques quotidianes i compartir-les a classe”

Sempre havíem sentit que l’escola ensenya i els pares eduquen.
No és així, tots ho fem tot. La societat també educa i els pares també ensenyen. El model de conducta dels infants no és només el dels seus pares sinó que s’estén a l’escola, a la televisió i allà on sigui. Veure algú aixecar-se d’un seient al tren per deixar seure una persona gran és una manera d’educar-se. Ens queixem que els joves parlen malament però només cal encendre la televisió i sentir els diàlegs de qualsevol programa, sèrie o pel·lícula. I quin exemple els donen els polítics amb les actituds que tenen als parlaments? Els pares s’han de cuidar que l’infant vagi sol pel carrer, que es prepari la bossa, que vagi a comprar, que faci cua. La família ha de ser un aprenentatge de vida. Als sis anys que aprenguin tasques menors i a mesura que es facin grans anant-los encomanant d’altres més complexes.

Afortunadament els mètodes d’avui a l’escola no són els de la teva època. Però ara hi ha la tendència a sobreprotegir els infants. Això a la llarga els pot perjudicar?
És el pitjor mal que els podem fer. Si els frustrem pensem que els traumatitzem però en realitat els traumatitzem per falta de frustració. Hauríem de deixar que descobreixin el món per si sols però els retenim massa. Està clar que ho hem de fer a poc a poc perquè vagin aprenent, però cal ensenyar-los a caure i a tornar-se a aixecar. Si li demanem al fill o filla que vagi a comprar fruita potser els primers dies la durà massa verda o massa madura però no passa res, ja farem macedònia. Els hem d’acompanyar però no sobreprotegir.

I per què hem arribat aquí? Hi ha terme mig entre el càstig i la bufetada i aquesta sobreprotecció?
Els volem demostrar que els estimem però la sobreprotecció no és estimar-los, és desconfiar de la seva autonomia, autoestima i capacitats. Hem cregut que era tan bèstia el que vam viure en la nostra època que ara hem anat a l’altre extrem i estem massa per ells. Això genera inseguretat a la canalla, dependència i cert malestar. Al càstig i la bufetada no hi hem de tornar. Fer les coses malament o no fer-les ha de tenir conseqüències però en cap cas un càstig que no hi té res a veure. De què serveix que li retirem el mòbil si ha suspès una assignatura? El què hem de fer és buscar solucions i corregir actituds per a què al proper trimestre no torni a passar. Però no castigar-lo perquè sí. El càstig és el recurs fàcil per no afrontar el problema.

S’han d’implicar en les tasques domèstiques els infants i adolescents?
I tant. L’excusa que s’ha d’estudiar no serveix. Tots hem de dedicar temps a tasques compartides. La idea és col·laborar en la vida quotidiana. Potser el primer dia se’ls cremarà la truita, però ja n’aprendran. I han de saber posar la rentadora. La pandèmia hauria pogut ajudar-hi però no vam saber aprofitar-ho. No es va socialitzar la feina domèstica i van estar tres mesos a casa sense fer res. Cal seure amb ells i parlar de quines tasques poden començar a fer per si sols i que cada cop en vagin fent més. És molt fàcil acostumar-los, mai no és tard.

Com afecta en el desenvolupament infantil la maternitat tardana o que els dos progenitors treballin?
Afecta que encara sobreprotegiran més l’infant. Quan teníem canalla amb 23 anys fèiem més animalades. Teníem empenta, ganes de fer coses i tota una vida per endavant. Com més gran siguem pares més sobreprotecció els donarem perquè voldrem moltes seguretats i comoditats i menys fracassos tant per ells com per nosaltres. Amb 35 o 40 anys tenim la vida més confortable i volem que els fills també la tinguin. Dormir amb el nadó, el collit que ara està tant de moda, està ben vist per comoditat però no és tant interessant per la canalla perquè no estimula les ganes de descobrir el món. I la parella? La intimitat de la parella és fonamental i cal vetllar per ella. Els fills han de tenir el seu propi espai des de petits i els pares el seu.

“No vam saber aprofitar els mesos de confinament per implicar més els infants en les tasques de casa”

Per horaris laborals sovint hem de recórrer als avis per cuidar els nostres fills. N’estem abusant?
Els avis estem sent el suport logístic i emocional de la canalla. A vegades aquest suport és tan intens i continuat que hem de renunciar a projectes i activitats per nosaltres. I quan es fan grans i ja no ens necessiten, ja és massa tard per fer el que vam haver de deixar de fer. Hem de fer valdre que tenim vida a part dels nets. Si els hem de consentir? Doncs clar que sí, però sense anar en contra dels costums dels pares. El que no hem de fer és d’àrbitres, aquest paper ja ens va tocar quan vam ser pares. Els infants han d’estar contents d’estar amb els avis; si al meu net no li agrada la verdura, no li faré el dia que el tinc a casa perquè vull que s’ho passi bé i vulgui tornar. Vaig escriure un llibre sobre això: Àvies i avis que malcrien… i eduquen.

I de prohibir el mòbil què n’opina?
Jo no soc partidària de prohibir-lo a l’escola però sí de regular-lo. Si el prohibim ja trobaran la manera de fer-lo servir. Haurien de tenir tantes coses a fer que no veiessin cap necessitat de fer-ne ús. Avui en dia és inevitable fer servir el mòbil com a eina, també té coses bones. La llàstima és que no sàpiguen fer anar el ganivet o la paella. Amb el mòbil segur que no podran pelar patates. Per això cal un ús racional d’aquests aparells. Amb el mòbil hem minimitzat el vocabulari i hem empobrit el llenguatge. Un missatge de text no té entonació ni admiració. I com que tendim a escurçar el text perdem molts matisos. El llenguatge dels joves és molt més limitat que el nostre.

L’ús del català a l’escola no para de baixar. És una batalla perduda?
Al pati ja no ens en sortirem. Nosaltres ja jugàvem en castellà, a indios i vaqueros, tot i que entre nosaltres parlàvem en català. Ara no. El què hem de fer és centrar-nos en les aules, és aquí on no hem de retrocedir ni un mil·límetre. Però d’entrada molts cops ja et trobes que els professors es parlen entre ells en castellà i ja no donen exemple. Això ho he vist fins i tot en escoles de tradició catalana. I els infants per fer treballs en grup també parlen molt en castellà. Hem anat molt enrere.

S’està facilitant des de les escoles la integració de població nouvinguda?
La població nouvinguda no hauria d’influir tant en la dinàmica de l’aula. Sí que té efectes en el seu rendiment acadèmic perquè són infants que venen d’un altre lloc i s’han de situar. Ens hem d’interessar per ells, d’on venen, per quina qüestió han vingut, la seva cultura, així els facilitarem la integració. Al pati d’un institut amb alumnat de moltes procedències vam aconseguir que cadascú portés un joc del seu lloc d’origen. Vam arribar a la conclusió que gairebé tots jugaven al mateix amb noms i algunes normes diferents. Però van compartir i van crear un clima d’ajudar-se uns i altres. El professorat també ha d’afavorir la integració de les famílies nouvingudes. He vist mestres que no deien bon dia a les mares magribines ni buscaven cap interacció amb elles. Això és un error. Sovint se les jutja d’analfabetes i ben segur que en la seva cultura no ho són. Hi ha barreres per com van vestides i potser tenen un títol universitari. I molts cops ja posem l’etiqueta d’immigrant a un alumne nascut aquí però que té el nom en àrab. Hem d’acabar amb els prejudicis.

Ha dedicat tota la vida a estudiar la criança i l’educació. Com va ser la seva infantesa a Terrassa?
Els pares treballaven a la fàbrica tèxtil i, com en tantes altres famílies, ja de molt petita vaig haver de col·laborar en les tasques domèstiques: pelar patates, fer el sopar, parar taula, etc. Anava amb un càntir a la font a buscar aigua i al colmado del costat de casa a comprar pa, llet i mantega. Més d’una vegada la mantega no havia arribat a casa perquè me l’havia menjat a queixalades. Un dia, tornant amb la lletera plena, vaig començar a voltar-la i vaig aprendre què era la força centrífuga; per mi va ser una descoberta. Ja de més gran, als deu anys, anava al mercat amb el meu germà; jo duia els diners i ell el pes de la compra. A casa em distreia fent carreres de formigues a la galeria del pati amb trossos de pa o pell de cansalada. Els estius els passàvem a casa i pràcticament no sortíem. Els pares no tenien vacances i com a màxim anàvem un dia a Barcelona.

“Molts cops ja et trobes que els professors es parlen entre ells en castellà i ja no donen exemple”

De l’etapa escolar a Terrassa, en té bon record?
Vaig anar a l’escola de monges Santa Teresa de Jesús. Des dels 5 anys ja hi anava sola i això volia dir travessar el pont de Sant Pere. Diuen que m’havien vist travessar-lo passant per sobre el mur que fa de barana, però jo no me’n recordo. Als 12 anys em van exigir que em posés mitges i allò al meu pare el va ofendre. Em van dur a Cultura Pràctica, que no era d’ideari religiós; allà eren tot nois i només quatre noies. El primer dia vaig voler fer un petó a l’hàbit del professor, estava acostumada a les monges.

D’on li ve l’interès per l’àmbit de l’educació?
Vaig començar a estudiar Magisteri als 14 anys, a l’Escola Normal de Barcelona. No el vaig acabar als 17 com tocaria sinó un any més tard perquè vaig haver de fer un parèntesi d’un curs per dedicar-me a les feines de casa. Un cop acabats els estudis vaig trobar feina a l’Escola Talitha de Barcelona. Havia de començar el 25 de setembre de 1962, el dia dels aiguats al Vallès. Quan anava a agafar el tren a la Rambla em vaig trobar el sidral. Em vaig passar el dia ajudant a gent i traient runa. Vaig acabar agafant una broncopneumònia. Al cap d’uns dies ja vaig poder començar a treballar. Uns anys després, la directora de l’escola em va preguntar si m’agradava estar amb nens. M’encantava però li vaig donar a entendre que no volia passar-me la vida ensenyant els colors. Aleshores em va suggerir que estudiés psicologia o pedagogia. Els pares em van dir que no podien assumir-ho i vaig anar treballant de mestra de nits i amb això vaig poder accedir a la psicologia. Vaig ser la segona promoció d’aquests estudis a Catalunya; abans només es feien a Madrid.

I de seguida s’encamina cap a la docència universitària.
Entro a la Universitat Autònoma de Barcelona al 1976 per donar classes de psicologia i pedagogia de l’educació. Allà vaig conèixer en Josep Pallach, impulsor d’un dels corrents del socialisme català. Ell volia que el professorat de la universitat estigués vinculat amb la realitat i que tractés també l’alumnat amb dificultats. Jo havia creat l’escola L’Heura del Vallès a Terrassa, una cooperativa que enguany celebra mig segle. Va ser una gran oportunitat per iniciar l’educació especial, que al cap d’uns anys ja era titulació. Vaig dirigir l’escola durant deu anys. Ell havia de ser el meu mentor però va morir l’any següent. Gràcies al seu enfocament vaig continuar trepitjant la realitat a les aules i des d’aleshores no he deixat de fer-ho. Vaig treballar sobretot amb les escoles El Vallès, La Roda i Tecnos de Terrassa. Coneixes models escolars i realitats diferents, sempre amb una forta vinculació amb el professorat. L’any 1992 uns quants professors de tot l’Estat vam crear la llicenciatura en Psicopedagogia, que era de segon cicle i una síntesi extraordinària entre la psicologia i l’educació. Paradoxalment aquest estudis van desaparèixer, víctimes del Pla Bolonya, l’any que em vaig jubilar.

Tot i jubilar-se va seguir visitant escoles.
Amb la Diputació vam crear un Espai de Debat Educatiu per les escoles. Primer em van dir que no funcionaria però m’ho van deixar provar. Vam començar a Santpedor i vaig acabar visitant 75 municipis. Hi anava un cop el mes i cada any tractàvem un tema diferent. Feia entre 20 i 30.000 quilòmetres de cotxe a l’any, amunt i avall. L’objectiu era compartir i reflexionar sobre l’educació escolar i familiar d’infants i joves. Hi podien participar professorat i les famílies de les escoles però també veïns i tothom qui hi estigués interessat.

Ha conegut altres realitats educatives més enllà de Catalunya?
Entre els anys 80 i 2010 vaig impartir cursos de doctorat i postgrau en països de l’Amèrica del Sud com Guatemala, Xile, Argentina i Nicaragua. També a Mèxic, Costa Rica i al Quebec. I a Europa he fet xerrades per tot arreu, especialment a Bèlgica i França. Agafàvem l’autocaravana i amb els meus fills ens enfilàvem cap als països escandinaus. Ho aprofitava per participar en congressos de pedagogia, psicologia i convivència a l'escola.

“Les persones grans volem sortir dels centres cívics i ser més útils a la societat”

Abans parlàvem dels avis. La gent gran d’ara sembla més jove que fa vint o trenta anys, oi?
Hem anat canviant com en totes les edats. Les persones de quaranta anys també tenen una imatge diferent ara d’abans i la canalla més encara. Sortim més i vestim d’una altra manera. Abans les àvies, si no treballaven, només anaven a comprar i passaven el dia a la cuina. Això ha canviat però la realitat és la que és. Als 83 anys no soc jove ni m’hi sento; soc gran. Se’ns mira una mica malament per una banda però per l’altra se’ns estima tant que se’ns infantilitza i ens diuen seu a la cadireta, posa el peuet aquí, vine maca. És molt habitual. A molts els agrada tot això però a mi no. Als homes grans se’ls tracta de senyors de veritat però a les dones de nenes, diuen que ho fan per ser amables. O quan vas al metge parlen a l’acompanyant jove més que al pacient perquè som grans. Els tallers de memòria per a gent gran encara es fiquen amb objectes propis de nens de quatre anys, no els de la nostra edat. I molts cursos d’anglès per a gent gran comencen de zero. I si jo ja sé una mica d’anglès, no puc anar a una classe del meu nivell? Es veu que ho fan per homogeneïtzar l'edat, fer amistats, socialitzar i fer el cafè. Molta gent no es vol fer gran, com si fos una malaltia. No ho és. L’organisme es desgasta, això és inevitable, però això no és un deteriorament global de la persona. Hem d’assumir en quina etapa de la vida estem en cada moment.

Va escriure sobre això a Generació sènior: envellir en la societat de la joventut. Hi ha gent que vol semblar més jove del que és...
Hi ha persones que vesteixen per semblar joves. L’edat és la que et dona la categoria, no com vas vestida. Hem de ser grans amb orgull, és la realitat. A nivell d’imaginari col·lectiu la persona gran és la deteriorada que va a poc a poc i molt associada als anys 60. Per sort això ha canviat perquè la societat evoluciona; a aquella època no hi havia mòbils ni tants cotxes. També hem de tenir en compte que el concepte gent gran es massa genèric i no té matisos. I no és el mateix tenir 62 anys o 95. S'ha anat esponjant una mica però encara se'ns col-loca a tots en el mateix sac dels +65 i això no és així.

La gent gran cada vegada té més formació. La societat en podria treure profit?
Ens han de deixar estar a tot arreu. Hem de ser una població activa a qualsevol activitat, no només als centres cívics. No som una llosa i no estem aquí per explicar batalletes. Hi ha d'haver temps per a tot i si vull activitats les he de tenir. Qui vulgui mirar la televisió tot el dia que ho faci però crec que pot haver oportunitats per la gent gran i que se'ns cridi periòdicament. Podem ser útils cadascú en el nostre àmbit professional perquè en tenim molta experiència. Escoltar-nos de tant en tant no faria cap mal. En medicina, per exemple, han aparegut casos de xarampió, que pràcticament havia desaparegut. Doncs podem consultar metges ja retirats que havien tractat la malaltia. No podran operar però sí aportar idees i coneixements. Els arquitectes també poden incloure una altra mirada més reflexiva. Això no vol dir que la meva idea sigui millor; jo aporto el que sé i comparteixo la meva experiència. I en educació l'Associació de Mestres Rosa Sensat podria tenir un grup de mentors que aconselli des de la seva perspectiva. Es podrien fer debats on els mestres d'ara expliquin amb quina realitat es troben i els jubilats suggereixin. Trobar-nos un cop a l'any i intercanviar opinions.

Ara la gent gran pot anar a la universitat amb els estudis per a majors de 55 anys. És una bona iniciativa?
Està molt bé però no tothom té costum de prendre apunts i, de fet, moltes de les persones que hi van tenen ja tenen un bagatge de formació. Al juliol Terrassa acollirà les primeres Jornades d'Universitat Sènior de Parla Catalana, un espai de trobada, reflexió i intercanvi adreçat a totes les persones que participen en aquest tipus de programes. M'han demanat que hi faci la conferència inaugural. Però més enllà d'això, per què la gent gran no es pot matricular a la universitat ordinària? Recordo que a la UAB es podia fer amb un límit per classe. Aportaven molt i molts joves els anaven a buscar perquè eren puntuals, complien amb les tasques, ajudaven els altres i feien preguntes interessants que els joves no s'havien plantejat. Però a alguns professors els molestava perquè potser els alumnes grans en sabien més que ells. Si afavorim que el jovent vegi persones diferents estem socialitzant-los i ajudant-los a entendre el món. I si no ens volem matricular a la universitat per no haver-nos d'examinar també hauríem de poder anar-hi d'oients.

Amb 83 anys acabats de fer, com se sent?
Enfadada [diu rient] perquè no puc fer tot el que voldria però, alhora, molt contenta perquè, amb tossudesa, vaig fent camí i segueixo amb els projectes que vaig tirar endavant. Ara la Universitat de Girona posarà en marxa una càtedra d'Envelliment i Salut i ja estic en converses amb l'equip que ho lidera per veure si hi puc participar.

A banda dels projectes en què està compromesa, li queda temps lliure per alguna activitat de lleure?
Formo part d’un grup de poesia de Barcelona. Ens reunim cada dimecres a l’Espai La Seca de la Fundació Joan Brossa. Fem un poema cada mes i un cop a l’any llegim el poemari. Ens trobem gent diferent i és molt interessant. A Terrassa participo en un grup de lectura amb diverses amistats i en unes tertúlies a la Coral de Prodis sobre temes que ens proposem.

Sempre hi ha coses per aprendre.
I tant, anant passejant pel carrer, al bus, fent un cafè ... És genial anar veient com van canviant les ciutats i els paisatges. M’encanta palpar la ciutat i sentir el seu batec. A l’autobús pots tenir converses que t’aporten molt. Quan tinc temps jugo al Paraulògic i consulto coses a Internet. Sempre aprenem. Lamentablement molta gent es perd aquests aprenentatges perquè va mirant el mòbil i només aprèn el que els algoritmes de l’aparell li donen.

Ha escrit més de trenta llibres, la majoria com a autora però una quinzena també com a coautora. En vindran més?
Sí. Ara n’estic fent un sobre vellesa i longevitat. Ja he escrit molt sobre el tema però vull donar-hi una volta més. Ja porto més de setanta pàgines. El darrer llibre, Soc gran i encara puc, publicat l’any passat, ha estat tot un èxit. Ja he fet més de trenta presentacions i encara en tinc més de programades.

Amb la seva llarga trajectòria en els àmbits que ha tractat, què li queda per fer?
M’agradaria haver fet més en el camp de la sociologia, que m’ha quedat una mica just. Soc molt fan del filòsof francès Edgar Morin, que amb 104 anys continua escrivint. I del professor de genètica David Bueno, que tracta la neurociència i l’educació, una combinació que trobo molt interessant. També m’encantaria participar com a convidada en grups de debat sobre edat, educació o societat en general. M’hagués agradat entrar amb més facilitat en les famílies. Aquest any em van demanar des d’una escola de Guardiola de Berguedà que fes una formació per a professorat que va acabar sent un debat col·lectiu molt ric. Hi he anat dues vegades. Vull seguir fent aquestes coses.