"Per Sant Esteve, canelons i foguera!", 168 anys després

Cent seixanta-vuit anys després d'esvair-se la tradició del Foc de Sant Esteve, el 26 de desembre del 2025 el Foc va tornar a cremar. Però no el van encendre ni els ceretans arrecerats del torb ni els soldats napoleònics de retirada nord enllà. El va encendre el poble de Granollers, de manera col·lectiva, durant quaranta minuts de treva concedits per la llevantada que va sacsejar el país durant la darrera setmana de l'any. No deixa de ser paradoxal que, l'any en què es recuperava una festa que es va suspendre per la pluja i la neu, es patís un dels hiverns més freds i plujosos que es recorden.
La represa de la festa va començar a preparar-se l'estiu del 2025 quan un grup de joves granollerins es van plantejar recuperar la tradició, bo i replantejant-ne el format. Els gegants grossos, Esteve i Plàcida, simbolitzen els patrons de la ciutat, però només apareixen en dies molt especials. La Banda de Sant Esteve, integrada per músics de la ciutat, recuperaria temes tradicionals per omplir de música els carrers. I els Diables, garants del foc festiu a la ciutat, emularien l'antiga gran foguera amb una carretillada, un lluïment pirotècnic tradicional. I és que el Foc de Sant Esteve sempre ha estat simbòlic a la colla de diables granollerina: en record de l'antiga tradició, els diables es concentren al carrer del Portalet abans dels correfocs de la Festa Major.
El dia en qüestió, a l'hora prevista, a les sis de la tarda, la forta pluja va provocar l'ajornament de la convocatòria. Gent de tota mena i edat va aguantar estoicament, cercant refugi on podia, tot escalfant-se amb brou calent que repartia l'organització. Els nervis eren evidents fins i tot entre el mossèn i les autoritats locals, conscients de la transcendència històrica de recuperar la festa... fins que la clariana efímera entre dos núvols va concedir una oportunitat, però calia anar per feina.
Per una estona es va crear una gran comunió col·lectiva per recuperar una tradició que era —i és— ben nostra. Algú va dir "si hem esperat més de cent anys, no ve pas d'una hora!". I ben bé va ser així. La pluja es va assecar l'estona justa perquè es fes un petit passacarrers amb els Gegants, la Banda toqués i desenes de torxes encenguessin la foguera al ritme del Virolai. L'espectacle de foc dels Diables va donar pas a un espetec final conjunt entre tots els participants, amb castell de focs i repic de campanes inclòs. Amb el batec de les campanes encara ressonant, la pluja va tornar a caure amb força i tothom va tornar cap a casa, conscient que la tradició ja tornava a ser aquí i que, des d'un punt de vista local, s'havia viscut una jornada històrica.
El Foc de Sant Esteve vol ser la recuperació de la memòria col·lectiva, un retorn als orígens i a la identitat local, un equilibri entre tradició i modernitat. I, sobretot, cultura popular i tradicional ben entesa i executada. Una renaixença granollerina que —confiem— ha tornat per quedar-se i créixer i que, gràcies —o per culpa— de la pluja d'enguany, ha agafat una pàtina autoorganitzativa molt bonica. L'encesa col·lectiva de la foguera vol ser un punt de trobada, de reunió, on trobar cares conegudes i fer balanç de l'any, per encarar el següent; el romanticisme de celebrar el solstici d'hivern, com feien els nostres avantpassats als mateixos carrers i places, segurament amb el mateix esperit. O simplement un pla per fer baixar els canelons, per aquells pragmàtics que no hi vulguin trobar més transcendència.
A l'Auca de Granollers "feta amb rodolins i dibuixos de trets fins" (1976), Amador Garrell i Soto versa que "Tant si fa sol com si neva, es fa el Foc de Sant Esteve!" Ara, amb la tradició ja recuperada, potser caldria afegir-hi: "I si plou, també!"

Il·lustració del Foc de Sant Esteve extreta de l’Auca de Granollers. Imatge: Amador Garrell i Soto (1976)