Tinc 99 anys i recordo prou la guerra. Va començar que jo tenia 9 anys i érem a Castelldefels, perquè patia escròfules i m'havien recomanat banys amb aigua de mar. Hi havíem anat amb un Chevrolet descapotable de l'empresa de casa. Teníem el cotxe aparcat a fora, amb una lona que el cobria. Vaig veure uns homes que alçaven la lona i vaig avisar el pare, Valentí Balart Armengol. Els homes van dir: "Necessitaríem aquest cotxe" i el pare, sabent que hi havia hagut una sublevació, els el va deixar. Eren de la CNT o del POUM o de la FAI, no ho recordo, i van retornar el vehicle intacte al cap d'uns dies; però un mes després ens el va confiscar l'Ajuntament.
Uns dos mesos més tard de començada la guerra, homes del bàndol republicà van requisar l'empresa i la van col·lectivitzar. A l'oncle Joan Balart i Armengol, que és qui havia muntat aquella fàbrica, li van dir: "Vós, foteu el camp" i li van tancar la porta que comunicava la fàbrica i casa seva. Tot i això, el pare i el seu germré Pere van continuar treballant a cal Balart; a ells no els van aviar. Els treballadors de la fàbrica estaven contents de quedar-s'hi, perquè així no havien d'anar al front. Llavors van aprofitar la maquinària per fer bales de canó, tot i que la família també hi feia xuscos per menjar. Mentrestant, l'oncle Joan es va quedar a viure a la casa per no perdre-la... Però a mi em van dur durant nou mesos a Sant Hilari Sacalm; fins i tot hi vaig anar a escola.
Qui havia muntat la fàbrica de maquinària per a forners va ser l'oncle, Joan Balart i Armengol. Era molt emprenedor i tenaç. Va ser tinent d'alcalde i diputat i ho tenia tot en català. La fàbrica i unes quantes cases i pisos de la família donaven als carrers de Batllevell, Vilarrúbias i Bofí i tenia una torre de l'aigua pròpia. Dins hi havia un taller molt complet, ja que s'ho feien tot: la maquinària, però també els embalatges, els dibuixos de les màquines... i tenien un generador amb què es fabricaven el corrent propi. L'oncle va arribar a patentar una màquina de pastar farina que tenia unes aspes especials; la va anomenar La Económica. També feien forns de forner.
El pare treballava a la fàbrica, pero de tant en tant feia de xofer del president Lluís Companys. Va jugar amb el Sabadell de futbol i era bo; com que corria molt, li deien el Bicicleta. Fins i tot va jugar set anys amb el Saint-Étienne, a França.
Teníem uns parents a Ripollet que eren pagesos i recordo que amb el pare els anàvem a veure a peu, amb un carretó, per carregar patates. També recordo pujar al terrat de casa, a Sabadell, quan sentia els Xatos volar cap a la Salut provinents del camp d'aviació. Cap al final de la guerra, els alemanys eren a la caserna de la Guàrdia Civil, just davant de casa. A la retirada, van incendiar la fàbrica. Algú ens va avisar que havien calat foc a cal Balart.
Acabada la guerra, vam recuperar la fàbrica i la vam reconstruir. En tornar de l'exili mexicà, ja ben entrats els anys 1940, l'oncle es va incorporar de nou a l'empresa familiar. Entre tots vam continuar fabricant tot tipus de maquinària i estris per a forners fins que vam haver de plegar al final dels anys 1970, perquè els treballadors exigien molt i no teníem ajudes.