La revolta feixista del 18 de juliol i, a Catalunya, la seva ràpida desfeta a mans dels sindicats i els partits —ben armats després de saquejar les casernes conquerides—, va despertar abruptament els odis i les ganes de revenja covats des de feia temps contra els representants del poder econòmic i social. De fet, ja des d'un bon començament i mentre encara s'estava lluitant per sufocar el cop militar, la fúria contra els símbols de l'Església i la burgesia —com ja havia passat en altres moments de revolta recents— va comportar la crema de temples i edificis religiosos, la requisa de residències i el saqueig de béns. La Generalitat, i concretament el conseller de Cultura Ventura Gassol, va iniciar de seguida un intent de salvaguarda, posant tots els edificis religiosos sota el seu control perquè fossin respectats. Tot i així, poca cosa va poder fer, almenys inicialment, desbordada com estava per la rauxa revolucionària.
De fet, la decisió de la Generalitat d'intentar salvar el patrimoni històric i artístic, també comportava una manifestació de lluita política centrada en la defensa de les idees catalanistes i de progrés que, en molts casos, tenien uns referents per valorar l'art i el patrimoni ben diferents de les que guiaven l'aleshores victoriós i puixant Comitè Central de Milícies Antifeixistes. El diari
L'Acció, òrgan d'Esquerra Republicana de Catalunya a Terrassa, el dia 1 d'agost reclamava: "Ciutadans, no cremeu res. Tot ens farà servei, manquen arreu molts edificis per a escoles, per al retir de vells, per a sanatoris, per a museus, per a cooperatives, mutualitats i institucions populars. El cremar edificis no adoba res. Necessitem molts edificis!"
Amb l'objectiu de recollir i preservar el patrimoni, la Generalitat va crear la Comissaria General de Museus que, encapçalada per Pere Coromines, es va encarregar de nomenar un delegat a cada gran població que havia de tenir cura del patrimoni existent i evitar-ne la disgregació, espoli o destrucció. I tot plegat, fet d'acord amb els ajuntaments, les milícies o els comitès locals.
Al voltant de la Seu d’Ègara
El 21 de juliol de 1936, Josep Rigol —artista, mestre de pintura i dibuix de l'Escola d'Arts i Oficis de Terrassa i home compromès, tocat per la cultura— va saber que una multitud de gent estava començant a cremar convents i esglésies de Terrassa. Decidit, els va anar a aturar: “Les revolucions es fan per anar endavant i no pas per destruir. Ni una imatge ni una figura tenen poder per a canviar les coses”, els va dir segons subratlla ell mateix en una entrevista a la revista terrassenca
Al vent. Rigol explicava al diari
El Dia del 8 d’agost de 1936 com es va fer càrrec de salvaguardar el patrimoni terrassenc: “Efectivament”, diu, “al cap de poc vingueren unes comissions de milicians, amb les quals vareig discutir, la cosa sigui que vaig cridar més o que els vaig convèncer, no sols es retirà aquesta comissió, sinó que em declarà responsable de tot el contingut dels recintes”.
Assumida aquesta responsabilitat, Josep Rigol va fer-se valer i perquè no es tornessin a repetir les accions dels
incontrolats, va aconseguir que la CNT delegués tres milicians per fer guàrdia a les esglésies, com així va ser, juntament amb ell mateix. De fet —com explica Patxi Ocio a la seva tesi doctoral
De la destrucció a la salvaguarda— es van estar tretze dies a la Seu d’Ègara.
Poc després, i seguint les indicacions de la Generalitat sobre la necessitat de vetllar i assegurar la conservació dels edificis públics, així com els objectes que contenien, Josep Rigol va ser nomenat Cap de Museus i Monuments Artístics de Terrassa i, alhora, es va responsabilitzar de la salvaguarda del patrimoni artístic de la ciutat i dels pobles del voltant. Així —juntament amb col·laboradors com Conrad Padrós, Joan Capella, Salvador Cardús, Fidel Riu o Baltasar Ragón— Josep Rigol va recollir, emmagatzemar, ordenar i classificar centenars d'objectes que van començar a donar cos al que havia de ser el nou museu de Terrassa que s'estava creant a les esglésies de Sant Pere.
A la formidable feinada de salvaguarda patrimonial que va encapçalar encara s'hi podria afegir les obres que va menar a la casa rectoral, on van decidir que s'hi faria el nou arxiu municipal, sota la direcció de Salvador Cardús. Més tard, ja a l'any 1937, Josep Rigol va ser designat delegat de la Comissaria General de Museus de la Generalitat de Catalunya i sota la seva direcció es va decidir a arrencar les pintures gòtiques de la volta de l'absis de Santa Maria per deixar al descobert les del segle VI, de les quals ja en coneixien l'existència. La salvaguarda del patrimoni terrassenc, bé valia tant d'esforç....
Com diu la historiadora Anna Vila Gestí, "Rigol no fou l'únic que dugué a terme tal gesta, però sí qui la capitanejà i de ben segur que sense la feina de tots ells la ciutat que tindríem avui seria ben diferent i no gaudiria de la riquesa patrimonial que té".
Granollers, l'esforç ingent de salvaguarda
Ventura Gassol, Conseller de cultura de la Generalitat, davant l'urgència del moment —i conscient de com era de destructora la febrada de la revolució que havia aixafat el cop feixista—, va requerir el suport dels seus col·laboradors més estrets. Va ser així com el granollerí Miquel Joseph, que fins aleshores havia estat al capdavant del Comitè de Cinema, creat l'any 1933, va esdevenir, amb Melcior Font, el principal col·laborador que va tenir Gassol per fer front a l'onada de destrucció i robatori d'obres d'art que va estendre's per Catalunya. De fet, com explica l'historiador Josep Grau a la revista
Ponències, "ell excavation es va enfrontar, sense èxit, a l'escamot que es proposava enderrocar l'església de Sant Esteve de Granollers. Amb Melcior Font, van intentar que os grups revolucionaris lliuressin a la Generalitat les obres que havien confiscat durant les primeres setmanes de la guerra".
De fet, l'Ajuntament de Granollers, en el mateix moment de la publicació dels decrets del 24 i 25 de juliol del govern de la Generalitat relatiu a la conservació d'edificis públics o objectes patrimonials, i d'acord amb el Comitè local de milícies, va encarregar a les brigades que recollissin aquells objectes que trobessin abandonats "o bé en mans no autoritzades" nomenant, a més, el músic Josep Maria Ruera, com a representant del Museu i amb autorització de l'Ajuntament per col·laborar en allò preceptuat en el decret.
Com explica Cinta Cantarell a
La Guerra Civil i la salvaguarda del patrimoni històric i artístic a Granollers, el mateix 25 de juliol de 1936, a les actes municipals de Granollers ja s'hi recull l'ordre d'inventariar els béns "d'importància artística o arqueològica" dipositats a les estances del Museu (en aquell moment l'edifici de l'antiga presó). Així doncs, Josep Maria Ruera —el músic eminent del qual aquest 2025 Granollers ha commemorat els 125 anys del seu naixement amb la celebració de l'Any Ruera— va ser el comissionat per al salvament del patrimoni que va comptar amb l'ajuda de membres del Comitè —com Salvador Mas, militant de la CNT— i de voluntaris destacats. Es tractava d'intel·lectuals i persones compromeses amb la cultura i la creació del Museu de Granollers, d’entre les quals, Vicent Albarranch Blasco, Joan Xena Roca, Domènec Señé, Hilari Brugarolas Planas, Alfred Canal Comas i Miquel Montagud Borja. D’aquesta manera, la revista
La Gralla explicava el dia 16 d’agost de 1936 que “la Junta del Museu ve treballant tots aquests dies per salvar, amb destí al patrimoni del poble, el tresor artístic i arqueològic que era patrimoni de l'església”. I, en una notícia del mateix dia, deia que l’alcaldia advertia “als que posseeixen objectes de valor artístic o arqueològic procedents d'esglésies o capelles, que en facin entrega al Comitè antifeixista”.
La feina de salvaguarda del patrimoni feta a Granollers va ser remarcable, ingent. L’historiador de l’art Joan Bosch Ballbona, al llibre
La salvaguarda del patrimoni religiós català durant la Guerra Civil espanyola, remarca la figura de Miquel Montagud, el qual, l’any 1937, sent conservador del Museu de Granollers i amb l'ajuda de dos joves col·laboradors —Esteve Velilla i Manel Loren— es va encarregar d'organitzar-ne la nova seu. Miquel Montagud va recopilar tots els objectes d’art dipositats des del 18 de juliol de 1936 fins l’acabament de la guerra, amb número d’inventari, procedència, mides i imatges fotografiades. “El llegat de Miquel Montagud ens ajuda a completar el cicle, ja que aporta una demostració contundent de l’escrupolositat amb què es van fer les tasques de salvament i conservació enmig de la tempesta bèl·lica i revolucionària”, rebla Joan Bosch.
Josep Rigol (El Dia, 8 d'agost de 1936): "Una vegada salvades aquestes esglésies, la CNT posà a la meva disposició tres militants, autoritzant-los per fer guàrdia"
La paradoxa sabadellenca
L’historiador de l’art Patxi Ocio Casamartina explica a la seva tesi doctoral que la fúria iconoclasta “com a la majoria de ciutats i pobles de Catalunya”, va arribar a Sabadell durant els primers dies de l’alçament feixista i “grups d’incontrolats” van assaltar esglésies i, després, “vingueren els saquejos en cases particulars i edificis de diferent naturalesa”. És en aquest ambient de malura destructiva que, com informa el
Full Oficial de Sabadell del 25 de juliol, Lluís Companys, president de la Generalitat va signar un decret segons els qual “serà constituït immediatament a cada localitat de Catalunya un Comitè presidit per l’alcalde i sota la salvaguarda de les milícies ciutadanes per vetllar i assegurar la conservació dels edificis públics, que el Govern de la Generalitat destina a institucions populars, així com els objectes que són també patrimoni del poble”. Seguint aquest decret, a Sabadell, els tràmits per dipositar en un lloc segur tots os objectes de valor requisats els va encapçalar l’aleshores regidor de cultura Salvador Serrà Serravinyals el qual, com explica Patxi Ocio, “delegava aquesta tasca als seus homes de confiança, sobretot a l’arxiver municipal Miquel Carreras i Costajussà i més endavant, a Joan Sallarès Castells”.
El procés de dissoldre els patronats dels museus catalans per agrupar i controlar les tasques de salvament patrimonial, va portar la Generalitat a crear la Comissaria General de Museus i Joan Sallarès Castells en va ser nomenat delegat a Sabadell. Joan Sallarès, poeta, traductor, impressor i llibreter —va obrir una llibreria a la via Massagué de Sabadell a principis dels anys vint que és la llavor de l’actual Llar del Llibre— explica en una carta a la junta de Museus de Catalunya que “el que he ingressat passa de dues-centes pintures i escultures, mobles diversos, porcellanes, cristalleria, etc. Aquesta recollida l'he hagut de fer convertint-me en una mena de corb de la revolució”.
Contradictòriament, el mateix dia que Joan Sallarès, ja com a delegat de la Comissaria General de Museus, publica al
Full Oficial que “queda prohibida la destrucció en tot o en part de qualsevol obra que tingui algun valor de creació, els qui ho fessin incorreran en les sancions corresponents”, el Comitè Local de Defensa demana a la població que “tots els icons i objectes religiosos, siguin portats a la Covertera, per a rebre el foc purificador de la revolució”. A Sabadell, la
covertera era una inhòspita timba situada a prop del riu Ripoll utilitzada d'abocador i de canyet, símbol de lloc per llençar trastos inútils. L’estira-i-arronsa entre la destrucció i la salvaguarda del patrimoni.
Així i tot, Patxi Ocio explica que “Es conserva un llistat on, in forma de dietari, Joan Sallarès anava apuntant totes les accions sobre el salvament del patrimoni sabadellenc i de la contrada, que anava realitzant amb l'ajuda de l'artista Modest Casademunt i Giralt. Emperò, aquest llistat sols explica els fets del 9 de setembre al 24 d'octubre del 1936 i per tant és del tot incomplert”.
Paradoxalment, en acabar la guerra, Joan Sallarès va ser denunciat i jutjat —com més d’un miler més de ciutadans sabadellencs que van ser víctimes de procediments militars sumaríssims. Acusat, falsament, d’haver fet propaganda marxista i d’haver-se apropiat de quadres i altres objectes, se’l va condemnar a trenta anys de presó. Ja a la presó de València, en va poder sortir el juliol de 1941 gràcies a l’esforç de la seva muller, Mercè Casadó, i d’alguns amics seus com mossèn Camil Geis i Ramon Arquer i Costajussà que van fer mans i mànigues perquè el nou arxiprest de Sant Fèlix, Mn. José María Vázquez González, fes un certificat declarant que Joan Sallarès havia salvat el tresor artístic de l'església tot portant-lo al Museu.
Carpeta Guerra i revolució de 1936
