L’historiador terrassenc Carles Roig Pérez —que tot i la seva mort prematura s’havia especialitzat en l’estudi de l’inici de la Guerra Civil—, en parlar del terrabastall que va provocar aquest període a la societat catalana, fa un estudi tipològic i comparat d'alguns dels protagonistes de la repressió revolucionària. Així, al seu treball El fenomen dels "incontrolats" a Catalunya durant la Guerra Civil (1936-1939), que ha servit de font per a moltes investigacions posteriors, explica acuradament “el caràcter classista i selectiu de la repressió i sobretot amb el seu component de venjança de greuges concrets com a motivació (...). La repressió és conseqüència de les lluites socials intenses de les dècades precedents a la contesa, saldades quasi sempre amb derrotes que comportaven seqüeles de repressió i retrocessos. Ara, per fi, havia arribat la seva hora”.

El testimoni de Maurici Serrahima
Roig inclou en el seu treball una part de les memòries de l’advocat, polític, escriptor i un dels fundadors d'Unió Democràtica de Catalunya, Maurici Serrahima, del qual reprodueix una reflexió molt lúcida a partir dels assassinats de la Barata:
“Diria que la primera notícia que vaig tenir d'assassinats deliberats —a part de la d'alguns sacerdots i religiosos— va ser la dels membres de la família Salvans, que, detinguts a la finca d’ells —la Barata, prop de Terrassa—, van ser executats tot seguit. Després, en vam anar sabent molts d'altres casos. Però aquella primera notícia, que ens va deixar —no cal dir-ho— horroritzats, a mi em va fer adonar amb una nova claredat, de què era allò que passava. [...] Se'm va fer present alguna cosa de la qual no vull pas dir que no m'hagués adonat abans, però que aleshores va prendre l'evidència d'una realitat viscuda. Em vaig adonar que, sota les relatives seguretats i garanties que, fins en els moments més difícils, havia anat trobant en les situacions passades, hi havia el fet fonamental que aquelles seguretats i garanties existien essencialment per a mi. Vull dir per a la gent d'uns determinats estaments. La del meu —el de les professions liberals— i la de tants altres estaments de la burgesia mitjana i de la petita, o fins de la menestralia. I, no cal dir-ho, d'altres de més enlairats. Que, així, doncs, el respecte a la propietat i als afers havia significat sobretot un respecte als qui més o menys eren amos d'alguna cosa, i no pas als qui no n'eren. Que el respecte a la vida i a la llibertat de les persones —i fins, de vegades, un seguit de toleràncies— era assegurat per a la gent posseïdora, però també per a aquells que d'alguna manera directa o indirecta hi manteníem més o menys lligams, i poc o molt en podien aconseguir —com jo mateix— uns certs mitjans d'acció, relacions o recursos. Però que, en canvi, sovint no havien existit per a molts d'altres. Vull dir, sobretot, per a molts d'aquells homes en cos de camisa i armats que feia pocs dies —poques hores— havien aparegut en escena (...).
Tot això no feia vacil·lar gens la meva actitud de mantenir-me al costat del Govern de la Generalitat. Però tampoc no em privava de veure que uns fets com els de la Barata eren injustos, brutals i inadmissibles en tots els casos. Alhora, també veia ben clar que no ho eren pas més que tantes brutals arbitrarietats contra la gent treballadora —el proletariat—, que havia vist cometre, per exemple, en l'etapa de repressió de Martínez Anido. I no és pas que, en aquell cas, dotze o quinze anys enrere, jo no m'hi hagués indignat. Però no m'havia adonat prou del que representaven; no m'havien produït la impressió de capgirament social que ara sentia. Potser perquè, d'alguna manera, aleshores només les havia vistes com una utilització particularment injusta i inhumana d'una situació que, si fa no fa, sempre havia vist establerta”.
Carles Roig Pérez conclou que “determinats sectors abrigaven immenses reserves de ressentiment contra aquells que els havien estat explotant tants anys (...). Hi havia molt de ressentiment i rancor acumulat contra aquells qui deshonestament s'havien estat aprofitant fins llavors d'ells”.