Després de la dictadura de Primo de Rivera i dels governs militars que la van seguir, les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 van donar la victòria als partits republicans i socialistes a la majoria de grans ciutats espanyoles. Dos dies després es va proclamar la Segona República i es va formar un govern provisional presidit per Niceto Alcalá-Zamora. Aquell govern va iniciar un ampli programa de reformes per democratitzar l’Estat i corregir els desequilibris socials heretats de la monarquia i la dictadura.
Entre les primeres mesures hi va haver l’amnistia per als presos polítics i la recuperació de les llibertats públiques. També es van impulsar reformes que reduïen els privilegis dels grups que ostentaven el poder econòmic i social: es va reduir el nombre de comandaments militars i es va sotmetre l’exèrcit al poder civil; es va establir la separació entre Església i Estat i es va impulsar una escola pública, laica i gratuïta. En l’àmbit social es van crear jurats mixtos per resoldre conflictes laborals, es van millorar les condicions dels jornalers del camp i es van introduir mecanismes per limitar els acomiadaments i regular el mercat de treball.
Una república de treballadors
Les eleccions generals de juny de 1931 van donar una clara majoria a les esquerres i es va aprovar una nova Constitució que definia Espanya com una república democràtica de treballadors. Amb el govern presidit per Manuel Azaña es van ampliar les reformes: es van augmentar els salaris, es va iniciar una reforma agrària per expropiar terres mal explotades, es va aprovar la llei del divorci i es van crear milers de noves escoles públiques. També es va reconèixer la possibilitat d’autonomia per a diversos territoris, fet que va permetre aprovar l’Estatut de Catalunya i establir el govern de la Generalitat.
Malgrat les grans expectatives generades, moltes reformes es van aplicar lentament i com a limitacions. Les divisions entre republicans i socialistes, la resistència dels terratinents, de l’Església i d’alguns sectors militars, així com la crisi econòmica internacional, van dificultar els canvis. Aquesta situació va provocar frustració entre molts treballadors i jornalers del camp, que en alguns casos van protagonitzar revoltes i accions directes. Entre 1932 i 1933 hi va haver insurreccions anarquistes i conflictes socials importants, com les produïdes a l’Alt Llobregat, al Berguedà, o a la localitat andalusa de Casas Viejas, que van acabar amb una dura repressió.
Al mateix temps, la dreta política i social va organitzar una forta oposició a la República. Monàrquics, sectors de l’exèrcit, terratinents i part de la burgesia van intentar frenar les reformes, i fins i tot es va produir un intent de cop d’estat liderat pel general José Sanjurjo. També van créixer noves organitzacions conservadores i autoritàries, com la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA), dirigida per José María Gil Robles, així com moviments d’inspiració feixista com la Falange Española.
A mitjans de 1933 l’aliança entre socialistes i republicans es va anar debilitant per divergències internes. El darrer govern del primer bienni republicà va acabar presidit per Alejandro Lerroux, del Partit Republicà Radical, de marcat caràcter antisocialista, en un intent de reunificar les forces republicanes, però sense èxit, per l’opposition de les faccions més esquerranes d’aquestes formacions.
Durant aquesta etapa es va aprovar l’Estatut de Catalunya per una immensa majoria de vots al referèndum del 9 de setembre de 1932, tot i que el seu contingut quedava lluny de les pretensions inicials. A partir de la seva vigència es van convocar unes primeres eleccions al Parlament de Catalunya per al novembre del mateix 1932, el resultat de les quals va ser una àmplia victòria d’ERC, que va multiplicar per quasi quatre vegades el nombre de diputats obtingut per la coalició de dretes, aplegades amb el nom de Concòrdia Ciutadana. Aquests resultats van atorgar la presidència de la Generalitat de Catalunya a Francesc Macià.
“Malgrat les grans expectatives, moltes reformes socials es van aplicar lentament i amb limitacions”
Decepció de les esquerres
Les segones eleccions generals espanyoles, convocades pel govern de Lerroux, van tenir lloc el novembre de 1933. La victòria va correspondre de manera folgada a un bloc de dretes aplegat a la CEDA, que va acabar pactant amb el Partit Republicà Radical d’Alejandro Lerroux, virat cap a posicions dretanes. El resultat –de tres a un entre diputats de dreta i d’esquerra– va representar un gir polític espectacular en la correlació de forces dins de la Segona República.
La derrota de les esquerres es pot atribuir al desencís de les capes populars per la lentitud en l’aplicació de les reformes promeses pels governs anteriors, la repressió duta a terme contra algunes revoltes protagonitzades per jornalers agrícoles i obrers industrials i la crida a l’abstenció feta per la CNT, el sindicat amb més influència en àmplies zones del territori estatal. En aquelles eleccions van votar per primera vegada les dones i es va atribuir la derrota a aquest fet des d’alguns sectors de l’esquerra, tot i que la seva incidència real va ser menor.
El nou govern Lerroux tenia com a objectiu tirar enrere les reformes –encara que tímides– dutes a terme per l’esquerra, en el que es va conèixer com el
Bienni Negre. Es van limitar les polítiques agràries i laborals, es va alentir la creació d’escoles públiques que reduïen la influència de les ordes religioses a l’ensenyament, s’atreien militars descontents amb la reforma de l’exèrcit, es reforçava el poder dels sectors conservadors i s’aixecava el fantasma de la divisió d’Espanya amb l’Estatut català.
A Catalunya es va iniciar un altre conflicte entre propietaris agraris i camperols arran de l’aprovació de la Llei de Contractes de Conreu. Es tractava d’afavorir els sistemes d’arrendaments de terres als camperols després de la caducitat dels contractes de llarga durada en la viticultura que va començar a finals del segle XIX amb la crisi de la fil·loxera. Aquesta llei, tot i ser de caràcter moderat, va tenir una oposició frontal dels grans propietaris agraris catalans, agrupats a l’entorn de l’Institut Català de Sant Isidre, amb el suport de la Lliga Catalana. El tribunal constitucional va anul·lar la llei, però finalment va entrar en vigor l’any 1934 amb una important rebaixa dels seus plantejaments inicials.
Amb l’entrada de la CEDA al govern l’octubre de 1934, els sectors de l’esquerra més exaltats, als quals es van afegir el PSOE i la UGT, sota el lideratge de Francisco Largo Caballero, es va començar a plantejar la necessitat d’una revolució social contra una dreta cada vegada més propera als postulats feixistes que havien aparegut a diversos països europeus. I, efectivament, el 5 d’octubre de 1934 es va donar la consigna de dur a terme una vaga general revolucionària a tot l’Estat, que a Catalunya va incloure la proclamació de l’Estat Català dins d’una república federal espanyola, el 6 d’octubre, mentre que a Astúries es va produir una revolta obrera especialment intensa.
L’exèrcit va sufocar aquestes revoltes amb una repressió molt dura amb morts i ferits, en la qual hi van participar tropes comandades pel general Francisco Franco. Milers de persones van ser empresonades a tot l’Estat i l’autonomia catalana va quedar suspesa, amb el president Lluís Companys, el seu govern i nombrosos alcaldes, regidors i militants de partits d’esquerres i sindicats a la presó. Va ser un assaig de la política repressiva que els militars sollevats van practicar en els territoris ocupats durant la Guerra Civil.
Polarització política
Després dels fets d’octubre de 1934, el govern va aprofundir en la política de contrareformes: es van reduir drets laborals, es va augmentar la jornada laboral, es van congelar salaris i es va frenar la reforma agrària. Aquesta situació va accentuar encara més la polarització política i social al conjunt de l’Estat. Finalment, la crisi política va portar a la convocatòria de noves eleccions el febrer de 1936.
En aquelles eleccions les esquerres es van presentar unides en la coalició del Front Popular –Front d’Esquerres a Catalunya–, amb un programa basat en l’amnistia dels presos polítics, la recuperació de les reformes socials i la continuació dels processos d’autonomia. Tot i que el nombre de vots entre dreta i esquerra va ser relativament equilibrat, el sistema electoral vigent va donar una clara majoria parlamentària al Front Popular. La CNT havia abandonat els plantejaments abstencionistes i hi va haver una alta participació. A Catalunya les dues grans opcions en joc eren el Front d’Esquerres, sota l’hegemonia d’ERC, i el Front Català d’Ordre, capitanejat per la Lliga Catalana.
Després del triomf de les esquerres, la CEDA va intentar que les eleccions fossin anul·lades i alguns sectors militars van demanar que es declarés l’estat de guerra. El nou govern espanyol, altra vegada presidit de nou per Azaña, va restablir l’autonomia de Catalunya, va alliberar els presos dels fets d’octubre i va reprendre el projecte de reforma agrària en un context en el qual augmentaven les ocupacions de finques i la radicalització de posicions entre propietaris i jornalers. Malgrat això, la situació política es va deteriorar ràpidament. Les vagues i els conflictes socials van augmentar, mentre que sectors de la dreta van començar a conspirar obertament contra la República.
Fer una guerra i una revolució alhora
Al Vallès i a tot Catalunya el cop d’estat del 17 de juliol va ser contestat per la mobilització de les organitzacions obreres, especialment la CNT, amb el suport de forces d’ordre públic lleials a la República. Com arreu de les zones de la rereguarda controlades pels republicans, des d’un primer moment, es van donar accions violentes contra persones i béns dels considerats còmplices de la revolta militar, i, al mateix temps, assajos de revolució social per instaurar un nou ordre. Es volia anar més enllà del programa reformista dels primers governs republicans.
En la zona controlada pels feixistes hi va haver també una dura repressió sistemàtica contra les persones significades del poder republicà, que havien intentat aplicar reformes socials al servei de les classes populars i en contra dels interessos dels grups socials dominants, i es van eliminar moltes d’aquelles conquestes socials. Així, doncs, es donava un doble fenomen: la lluita per guanyar una guerra i un conflicte de classes, amb una disparitat de models socials i econòmics a desenvolupar en els territoris controlats, respectivament, pels dos bàndols.
La força dels moviments populars
A Catalunya l’endemà del cop d’estat els sindicats van declarar la vaga general. A la majoria de localitats els sindicats i partits d’esquerres van organitzar comitès antifeixistes que van assumir el poder efectiu als municipis, alhora que el govern de la Generalitat passava a ser mediatitzat per la força del moviment popular i el Comitè Central de Milícies Antifeixistes. Les organitzacions obreres van aconseguir armes de les casernes abandonades pels militars i es van fer amos dels carrers.
Els tres primers mesos del conflicte les actuacions de patrulles de milicians locals van comportar accions violentes, algunes incontrolades, contra els col·lectius que de manera directa o indirecta havien donat suport al cop d’estat o eren considerats còmplices. Així hi va haver nombroses actuacions contra l'Església, consistents en el saqueig i crema d'edificis religiosos i l'assassinat de membres del clergat regular i de diverses ordres. Hi va haver també una persecució contra organitzacions catòliques i els seus afiliats.
Les empreses -algunes de les quals abandonades pels propietaris- van passar a ser controlades per comitès obrers, les cases d'alguns amos van ser saquejades, molts d'ells detinguts i alguns assassinats. La major part d'aquestes víctimes van ser persones molt estretament vinculades a organitzacions catòliques, els partits polítics més dretans com el Partit Tradicionalista i Acció Popular Catalana, estretament relacionada amb la CEDA, però també de la Lliga Catalana, i també empresaris que havien sostingut greus conflictes laborals amb els treballadors. Així mateix, algunes altres víctimes ho van ser per venjances personals o a partir de denúncies de particulars contra persones acusades de col·laborar amb el cop d’estat.
“Els tres primers mesos del conflicte les actuacions de patrulles de milicians locals van comportar accions violentes, algunes incontrolades”
Milícies populars cap al front
En esclatar la guerra, sense un exèrcit regular republicà, els sindicats i partits d'esquerra van organitzar milícies populars per anar al front a combatre els militar colpistes i recuperar territoris perduts. Des del Vallès i d'arreu de Catalunya van sortir diverses columnes de milicians cap al front d'Aragó, cap el de Madrid i es va organitzar una expedició per a la reconquesta de Mallorca.
Aquesta situació convulsa va provocar a Catalunya un primer exili el juliol de 1936 de persones de dretes, amenaçades per aquella repressió. Hi va haver un èxode important de persones cap a Itàlia o cap a França per via marítima en vaixells que sortien de Barcelona cap a Gènova o cap a Marsella, moltes amb salconduits facilitats pel Govern de la Generalitat o amb passaports estrangers obtinguts en consolats de diversos països presents a Barcelona. Altres van sortir cap a França de manera clandestina travessant el Pirineu o arribant-hi des de la costa empordanesa amb vaixells de pesca.
Part d'aquests primers exiliats es van quedar a França o a Itàlia, però molts van tornar a Espanya i es van establir en localitats controlades pels sollevats, on van establir autèntiques colònies catalanes. Van ser localitats com Sant Sebastià, Pamplona, Burgos o Béjar, en la qual van anar a parar molts empresaris vallesans per la vinculació d'aquella localitat amb la indústria tèxtil llanera. Altres van passar d'Itàlia a Palma de Mallorca o a Sevilla per via marítima. Molts d'aquests empresaris o alguns dels seus familiars es van apuntar voluntaris a l'exèrcit franquista ja fos en unitats regulars o en milícies de falangistes o requetès o s'hi van incorporar quan van ser mobilitzades les seves lleves.
Una nova estructura de govern
A partir del mes d'octubre de 1936 aquesta política repressiva en la rereguarda es va suavitzar. Un nou govern de la Generalitat, amb una important presència de representants dels sindicats i de partit obreristes va recuperar el control de la situació en dissoldre el Comitè Central de Milícies, amb una composició semblant a la del nou govern, que tenia representants d'ERC, CNT, PSUC, Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), Unió de Rabassaires (UR) i Acció Catalana Republicana (ACR). Aquesta estructura governamental es va traslladar al conjunt dels municipis.
Es va crear una Comissaria General d'Ordre Públic, però no es van suprimir les patrulles de control, tot i que van passar a estar més controlades. Es va promulgar el decret de col·lectivització d'empreses per ordenar el funcionament de l'activitat econòmica i es va començar a organitzar una economia de guerra per assegurar inicialment el subministrament de les milícies antifeixistes al front i després de l'exèrcit regular, un cop organitzat al cap d'uns quants mesos; va caldre vèncer la resistència de la CNT i dissoldre les milícies populars de manera efectiva.
Carpeta Guerra i revolució de 1936
